-
Maria Arnal al concert de Teatre Fortuny
Teatre Fortuny
Clamorós no només perquè vinguessin a presentar Clamor, el seu darrer disc editat per Fina Estampa, sinó perquè van oferir un concert que acomplia les expectatives del públic, concentrat com a les grans ocasions. No calen massa presentacions donat que és el tercer cop que han estat convidats al Festival, ja hi van ser el 2016 quan només tenien dues maquetes, Remescles, acoples i melismes (EP 2015) on ja hi era el Ball del Vetlatori en una fase prèvia i Verbena (EP 2016) que duia la Cançó del Farigoler amb el seu estil embastat i un cover de l'Ovidi inclòs en el repertori actual.
Amb aquest EP van guanyar el Premi Ciutat de Barcelona que els va esperonar a treballar de valent i el resultat va ser el llarga durada 45 cerebros y 1 corazón (LP, ​​Fina Estampa, 2017) amb el que van causar sensació en els premis MIN 2018 que convoca la Unión Fonográfica Independiente, associació de companyies musicals independents d'àmbit estatal, guanyant en quatre categories: millor àlbum pop, millor artista revelació, millor cançó (Tú que vienes a rondarme) i millor àlbum espanyol de l'any. Per això que l'Accents els va repescar en l'edició de 2018, quan van fer el seu primer Fortuny batent rècords d'assistència.
Enguany tornen a figurar en el cartell i això ja ha esdevingut una cita ineludible per als aficionats a la música, conscients que aquest parell posen dalt l'escenari un dels espectacles musicals catalans amb més projecció. És un duet integrat per cinc músics, sense comptar l'Àngel i l'Andreu, tècnic de so i de llum respectivament que fan una acurada feina tota l'estona i sense incloure la gent que ha anat omplint el seu bagatge d'inspiracions ben diferents al llarg de la seva carrera, alguns de ben a prop nostre com ara el professor de cant Jasmin Martorell, que és reusenc, i els folkloristes Alan Lomax, Marc Sempere, Càntut i d'altres cercadors de tresors que comparteixen a la xarxa el llegat de cançons recollit per tradició oral. Fixeu-vos quin bé de Déu de joies portaven en el seu cofre.
Van començar fent un Milagro més potent que en el disc, pel que fa a la sonoritat. Marcel Bagés (Flix, 1980) ha arraconat gairebé la seva guitarra per mostrar-se com un músic electrònic, més creador que no pas solista, desdoblat en una ànima bessona, el David Soler (Sant Celoni, 1974), que contribuïa al magma sonor des de l'altra banda de l'escenari; és molt més que un afegit perquè és el productor dels dos elapés del grup i enguany ha rebut el Premi Enderrock al millor productor musical. Així doncs, el repertori en directe peta en una línia propera al synth pop més actual, mentre que la Maria Arnal (Badalona, 1987) canta lletres que fan pensar, com que confia que la vulnerabilidad me haga más libre y más justa. Es nota que té formació universitària en Literatura perquè es cuida de les cobles amb resultats excel·lents.
En el norte de Arecibo buscan vida inteligente és la clau d'El gran silencio, Carl Sagan ens fa l'ullet mentre que es van destapant les dues integrants que falten per esmentar, Mireia Vilar i Júlia Colom, que s'han afegit al projecte en substitució de Marta i Elena, les que gravaren el disc. El seu paper com a coristes és ben diferent de l'habitual en la música pop, lluny de dedicar-se a cantar tornades enganxoses, fan més aviat harmonies polifòniques i sovint fa l'efecte d'estar escoltant una coral. Amb la veu ja escalfada van interpretar el Cant de la Sibil·la en versió lliure, amb uns melismes llampants i una lletra profana -arreglada per Eduard Escofet- per tal de remetre aquesta cantata medieval a la litúrgia ancestral de la sacerdotessa d'Aida. El públic se li entrega encisat, ja no espera fins a l'últim alè de la seva veu per aplaudir-la sinó que esclata quan arrodoneix la suite amb la glossolàlia de La gent que introdueix el poema de Joan Brossa "La gent no s'adona del poder que té". Imperceptiblement, havíem canviat de disc per a iniciar el repàs de gravacions anteriors.
El Ball del vetlatori és un cant de plany tradicional: "El pare i la mare ploren. No ploreu pel xiquet que s'ha mort la criatura i s'ha tornat angelet" Com que el tema figura en la primera maqueta, en el primer LP i en el repertori en directe, es pot apreciar una progressió. El que va començar sent un Cant d'Estil Valencià seguint el model de Pep Gimeno "Botifarra", a hores d'ara és una preciositat que pocs artistes podrien cantar perquè per interpretar els melismes com ho fa Maria Arnal cal el do de la hiperafinació que ens transporta vés a saber a on, si al desaparegut Bel Canto d'una Malibran, a la música àulica d'un Farinelli o a la moda del Fandango cortesà que va revolucionar la música europea del segle XVIII, el cas és que la interpretació roman oberta a noves coloratures.
Van seguir amb la versió de la cançó A la vida, d'Ovidi Montllor, molt adient aquella nit de divendres pel vers "Que fort que bufa el vent!" feia un dia tan huracanat que semblava feta d'encàrrec. El disc 45 Cerebros y 1 corazón va anar caient gairebé sencer, amb els seus moments de cançó protesta. Cadascú que ho interpreti com vulgui, però a mi personalment, és sentir Bienes i cada cop que em fan les preguntes ¿Quién gana con nuestro cielo? ¿Quién gana con nuestro sol? em passa pel cap el Mariano Rajoy i el seu impost al sol. També la Canción total té un to de retret que predisposa contra la indiferència, sobre tot pensant en els que podrien fer més del que fan i no reverteixen en la societat els valors que han adquirit per la cultura i el coneixement: Miedo ensordecedor y aburrimiento. Y la dominación de las capas más cultas y del conocimiento de esta civilí-li-li-li..., de esta civilización. D'altra banda, el fum omplia l'escenari accentuant el joc de llums, en Tras de ti la música ens endinsava en atmosferes colpidores d'una reiteració obsessiva: No se puede huir si el incendio arde por dentro però en el fons és un tema terapèutic que reconforta després d'un sotrac emocional. Més que un espectacle podria parlar-se d'una vivència.
Llavors va arribar la cançó més esperada, rebuda amb aplaudiments. Ja no són valoracions personals, segons el públic que vota els premis MIN, atorgats a Madrid, va ser la millor cançó espanyola de l'any 2017: Tú que vienes a rondarme. La seva qualitat rau en la conjunció dels tres centres: lletra, música i interpretació: voler, saber i poder: cos, ànima i desig. Pretendre explicar-ho amb lletres és com passar la corda fluixa. La gràcia de la cançó és que parla de l'amor amb unes metàfores tan obertes a la interpretació que et transporten de molt lluny a ben a prop a la velocitat de la llum. És un convit a l'estimació, mentre que sona uns la canten, d'altres la ballen i els que no, se la imaginen. És una cançó que enamora, a mi per la pregnància del ritme, la riquesa melòdica i aquesta preciositat d'ornamentació tan antiga que sembla nova perquè és com el Guadiana, cada generació la torna a redescobrir.
Després d'aquest llarg incís que repescà el milloret de la collita del 2017 van tancar parèntesi per tornar al nou disc interpretant Fiera de mí, una orquestració envoltant agita un joc de paraules entremaliat que diu Caminito de perlas muérdeme el cuello ya i quan tenien el teatre Fortuny ficat a la butxaca es volien retirar, però no els vam deixar marxar, encara quedaven joies com la que dóna nom al disc 45 cerebros y un corazón, escrita arran la notícia de l'aixecament d'un fossar de la guerra civil a la província de Burgos.
Les tres darreres van ser de l'LP Clamor, on es va forjar el nou estil que ha acabat per inundar tot el repertori. Meteorit Ferit és una proposta força original que ens permet identificar-nos amb una Llàgrima de Sant Llorenç: Cada capa de l'atmosfera / Em va deixant més i més nua / I potser vaig més lleugera / Però la pena és tan severa / Que l'arrossego com una cua. El concepte de clamor que va acabar per batejar el disc neix a la cançó Jaque, tota una crida a la llibertat d'expressió, Deja la queja convertirse en sonido, río vivo al respirar: Alza la voz. En els samplers s'escolta al Kronos Quartet que els acompanya en el disc.
El recital va finalitzar amb una disposició de llums molt efectiva, amb tots els focus encesos per realçar el moment del comiat que era també el comiat de l'edició d'enguany del Festival Accents. Sempre ens deixa amb ganes de més. N'han actuat molts artistes, però Maria Arnal i Marcel Bagés han estat els que han dit l'última paraula, amb la cançó Ventura que semblava dedicada a tots els implicats en l'organització d'aquesta empenta cultural tan necessària i musical: Todo lo que no ves y es.
Amb aquest EP van guanyar el Premi Ciutat de Barcelona que els va esperonar a treballar de valent i el resultat va ser el llarga durada 45 cerebros y 1 corazón (LP, ​​Fina Estampa, 2017) amb el que van causar sensació en els premis MIN 2018 que convoca la Unión Fonográfica Independiente, associació de companyies musicals independents d'àmbit estatal, guanyant en quatre categories: millor àlbum pop, millor artista revelació, millor cançó (Tú que vienes a rondarme) i millor àlbum espanyol de l'any. Per això que l'Accents els va repescar en l'edició de 2018, quan van fer el seu primer Fortuny batent rècords d'assistència.
Enguany tornen a figurar en el cartell i això ja ha esdevingut una cita ineludible per als aficionats a la música, conscients que aquest parell posen dalt l'escenari un dels espectacles musicals catalans amb més projecció. És un duet integrat per cinc músics, sense comptar l'Àngel i l'Andreu, tècnic de so i de llum respectivament que fan una acurada feina tota l'estona i sense incloure la gent que ha anat omplint el seu bagatge d'inspiracions ben diferents al llarg de la seva carrera, alguns de ben a prop nostre com ara el professor de cant Jasmin Martorell, que és reusenc, i els folkloristes Alan Lomax, Marc Sempere, Càntut i d'altres cercadors de tresors que comparteixen a la xarxa el llegat de cançons recollit per tradició oral. Fixeu-vos quin bé de Déu de joies portaven en el seu cofre.
Van començar fent un Milagro més potent que en el disc, pel que fa a la sonoritat. Marcel Bagés (Flix, 1980) ha arraconat gairebé la seva guitarra per mostrar-se com un músic electrònic, més creador que no pas solista, desdoblat en una ànima bessona, el David Soler (Sant Celoni, 1974), que contribuïa al magma sonor des de l'altra banda de l'escenari; és molt més que un afegit perquè és el productor dels dos elapés del grup i enguany ha rebut el Premi Enderrock al millor productor musical. Així doncs, el repertori en directe peta en una línia propera al synth pop més actual, mentre que la Maria Arnal (Badalona, 1987) canta lletres que fan pensar, com que confia que la vulnerabilidad me haga más libre y más justa. Es nota que té formació universitària en Literatura perquè es cuida de les cobles amb resultats excel·lents.
En el norte de Arecibo buscan vida inteligente és la clau d'El gran silencio, Carl Sagan ens fa l'ullet mentre que es van destapant les dues integrants que falten per esmentar, Mireia Vilar i Júlia Colom, que s'han afegit al projecte en substitució de Marta i Elena, les que gravaren el disc. El seu paper com a coristes és ben diferent de l'habitual en la música pop, lluny de dedicar-se a cantar tornades enganxoses, fan més aviat harmonies polifòniques i sovint fa l'efecte d'estar escoltant una coral. Amb la veu ja escalfada van interpretar el Cant de la Sibil·la en versió lliure, amb uns melismes llampants i una lletra profana -arreglada per Eduard Escofet- per tal de remetre aquesta cantata medieval a la litúrgia ancestral de la sacerdotessa d'Aida. El públic se li entrega encisat, ja no espera fins a l'últim alè de la seva veu per aplaudir-la sinó que esclata quan arrodoneix la suite amb la glossolàlia de La gent que introdueix el poema de Joan Brossa "La gent no s'adona del poder que té". Imperceptiblement, havíem canviat de disc per a iniciar el repàs de gravacions anteriors.
El Ball del vetlatori és un cant de plany tradicional: "El pare i la mare ploren. No ploreu pel xiquet que s'ha mort la criatura i s'ha tornat angelet" Com que el tema figura en la primera maqueta, en el primer LP i en el repertori en directe, es pot apreciar una progressió. El que va començar sent un Cant d'Estil Valencià seguint el model de Pep Gimeno "Botifarra", a hores d'ara és una preciositat que pocs artistes podrien cantar perquè per interpretar els melismes com ho fa Maria Arnal cal el do de la hiperafinació que ens transporta vés a saber a on, si al desaparegut Bel Canto d'una Malibran, a la música àulica d'un Farinelli o a la moda del Fandango cortesà que va revolucionar la música europea del segle XVIII, el cas és que la interpretació roman oberta a noves coloratures.
Van seguir amb la versió de la cançó A la vida, d'Ovidi Montllor, molt adient aquella nit de divendres pel vers "Que fort que bufa el vent!" feia un dia tan huracanat que semblava feta d'encàrrec. El disc 45 Cerebros y 1 corazón va anar caient gairebé sencer, amb els seus moments de cançó protesta. Cadascú que ho interpreti com vulgui, però a mi personalment, és sentir Bienes i cada cop que em fan les preguntes ¿Quién gana con nuestro cielo? ¿Quién gana con nuestro sol? em passa pel cap el Mariano Rajoy i el seu impost al sol. També la Canción total té un to de retret que predisposa contra la indiferència, sobre tot pensant en els que podrien fer més del que fan i no reverteixen en la societat els valors que han adquirit per la cultura i el coneixement: Miedo ensordecedor y aburrimiento. Y la dominación de las capas más cultas y del conocimiento de esta civilí-li-li-li..., de esta civilización. D'altra banda, el fum omplia l'escenari accentuant el joc de llums, en Tras de ti la música ens endinsava en atmosferes colpidores d'una reiteració obsessiva: No se puede huir si el incendio arde por dentro però en el fons és un tema terapèutic que reconforta després d'un sotrac emocional. Més que un espectacle podria parlar-se d'una vivència.
Llavors va arribar la cançó més esperada, rebuda amb aplaudiments. Ja no són valoracions personals, segons el públic que vota els premis MIN, atorgats a Madrid, va ser la millor cançó espanyola de l'any 2017: Tú que vienes a rondarme. La seva qualitat rau en la conjunció dels tres centres: lletra, música i interpretació: voler, saber i poder: cos, ànima i desig. Pretendre explicar-ho amb lletres és com passar la corda fluixa. La gràcia de la cançó és que parla de l'amor amb unes metàfores tan obertes a la interpretació que et transporten de molt lluny a ben a prop a la velocitat de la llum. És un convit a l'estimació, mentre que sona uns la canten, d'altres la ballen i els que no, se la imaginen. És una cançó que enamora, a mi per la pregnància del ritme, la riquesa melòdica i aquesta preciositat d'ornamentació tan antiga que sembla nova perquè és com el Guadiana, cada generació la torna a redescobrir.
Després d'aquest llarg incís que repescà el milloret de la collita del 2017 van tancar parèntesi per tornar al nou disc interpretant Fiera de mí, una orquestració envoltant agita un joc de paraules entremaliat que diu Caminito de perlas muérdeme el cuello ya i quan tenien el teatre Fortuny ficat a la butxaca es volien retirar, però no els vam deixar marxar, encara quedaven joies com la que dóna nom al disc 45 cerebros y un corazón, escrita arran la notícia de l'aixecament d'un fossar de la guerra civil a la província de Burgos.
Les tres darreres van ser de l'LP Clamor, on es va forjar el nou estil que ha acabat per inundar tot el repertori. Meteorit Ferit és una proposta força original que ens permet identificar-nos amb una Llàgrima de Sant Llorenç: Cada capa de l'atmosfera / Em va deixant més i més nua / I potser vaig més lleugera / Però la pena és tan severa / Que l'arrossego com una cua. El concepte de clamor que va acabar per batejar el disc neix a la cançó Jaque, tota una crida a la llibertat d'expressió, Deja la queja convertirse en sonido, río vivo al respirar: Alza la voz. En els samplers s'escolta al Kronos Quartet que els acompanya en el disc.
El recital va finalitzar amb una disposició de llums molt efectiva, amb tots els focus encesos per realçar el moment del comiat que era també el comiat de l'edició d'enguany del Festival Accents. Sempre ens deixa amb ganes de més. N'han actuat molts artistes, però Maria Arnal i Marcel Bagés han estat els que han dit l'última paraula, amb la cançó Ventura que semblava dedicada a tots els implicats en l'organització d'aquesta empenta cultural tan necessària i musical: Todo lo que no ves y es.
Etiquetes:
