-
Una imatge del duo Maria Arnal i Marcel Bagès
Fina Estampa
No ho sembla, però ja han passat quatre anys des que Maria Arnal i Marcel Bagés van conquerir el públic i la crítica amb 45 Cerebros y 1 Corazón. El títol d'aquest primer disc refereix als cadàvers que es van exhumar a l'excavació d'una fossa de la Guerra Civil, situada a la Pedraja, una muntanya de Burgos. Des d'aleshores, el duet s'ha expandit en el panorama musical internacional i, aquest any, en plena pandèmia, s'ha atrevit a publicar Clamor, un segon àlbum ric en matisos i referències que parla de la necessitat de canviar la nostra manera de relacionar-nos amb el món. Ruptures sentimentals, mística medieval, cinema, filosofia i la fi del món. Clamor és un enigma que Reusdigital.cat procura desxifrar a partir de les paraules de la Maria Arnal.
El pròxim 10 de desembre, com a part de la programació del Festival Accents, el duo actuarà al Teatre Fortuny de Reus.
- Vaig sentir-vos per primera vegada el 2018. Éreu els teloners de Vetusta Morla al Palau Sant Jordi. Com de lluny us queda, aquell concert?
- Que fort. Aquell dia ens queda lluny perquè pel mig ha passat una pandèmia que ha canviat la nostra percepció del temps, i per desgràcia també ha afectat profundament el nostre sector. Però en el fons no el sentim tan llunyà: continuem tenint la mateixa passió pel que fem i ganes de compartir-ho amb el públic. Hem estat molt de temps evolucionant i treballant en els temes del nou disc, donant-los el nostre amor. Els hem tractat com si fossin flors delicades, i ara la gent les olora. És bonic.
- Amb Clamor us heu transformat.
- A tots els nivells. De la mateixa manera que ara tenim més canes (el Marcel unes quantes més que jo), també ha canviat la música i les coses que volem explicar. Tot i això, la intenció continua sent una mica la mateixa: fer cançons on la gent pugui viure i quedar-s'hi tot el temps que necessiti.
A 45 Cerebros y 1 Corazón volia donar importància a tot allò que no es deia: necessitava parlar de la tradició, dels silencis heretats, de la metàfora de les fosses comunes i de la memòria històrica, tan incòmoda en aquest país. Després de la gira del primer disc, la vida ens va canviar i no deixàvem de preguntar-nos quines històries podríem explicar al següent treball. Perquè al final, les lletres les escrivíem nosaltres; les emocions eren nostres.
- També heu viscut una gran metamorfosi en els resultats sonors.
- Ens vam proposar reimaginar-nos i sortir de l'autocomplaença. No volíem acomodar-nos en un disc que ja havia funcionat i continuar pel mateix camí només per inèrcia. Així que vam decidir donar encara més pes a les guitarres per tal d'aconseguir una escolta més atmosfèrica, amb més protagonisme dels efectes sonors. A banda d'això, la veu explota i sonen veus corals constantment, amb harmonies i detalls molt diversos. Ens agrada molt pensar en l'estudi com la metàfora d'un jardí on experimentem amb cultius i espècies. El resultat són fruits molt diferents.
- Has explicat més d'una vegada que Clamor neix de la ruptura, en el teu cas d'una separació sentimental i d'una nova etapa.
- Sí, el punt de partida era molt més emocional i íntim. L'any 2017 m'enfrontava a diversos finals vitals tan durs com una ruptura. La meva vida funcionava molt bé professionalment, però personalment era el final d'una etapa. Estava en un moment d'incertesa, em sentia sensible i vulnerable. Tenia por pel que havia perdut i no sabia què vindria després. Ara soc conscient que quan un món s'acaba, un altre comença a néixer.
- Però no és gens fàcil reiniciar-te.
- No, perquè gairebé sempre ens aboquem a les visions més catastròfiques, però a Clamor volia deixar clar que un final pot ser un renaixement; tot depèn de com un es tracti i es parli a si mateix. Una ruptura, sigui en l'àmbit que sigui, pot desapoderar-te o fer-te més fort. En el meu cas he necessitat inventar noves històries, nous mites, i fer-ne cançons cercant sensibilitats i maneres d'estar en un món que també es transforma constantment.
El disc reivindica el dret de jugar a ser altres persones, de transformar-nos i evolucionar, sense por, sense nostàlgia, amb ganes d'atrevir-se a ser diferents. No podem continuar pensant en la fi del món com fa dos-cents anys. Sovint projectem el futur de forma negativa i ens aferrem al passat. Això probablement explica la necessitat de canvis urgents.
- Volver a empezar de nuevo, aunque el viento sople de cara. Si hay tempestad, habrá calma. Així ho diu Milagro, un dels temes amb més càrrega emocional de l'àlbum.
- Sí, Milagro és exactament l'emoció del renaixement. Del "bé, ara no ho veig gens clar, però hi haurà un moment en què sí; ressorgiré i començaré de nou, sense oblidar totes les Maries que he sigut". La vida és surfejar tot això. De fet hi ha més temes que es van concebre des d'una postura molt emotiva. Un bon exemple és Meteorit ferit, que se centra en la necessitat de trobar-se en una vulnerabilitat que no sigui destructiva, sinó empàtica. Penso que la vulnerabilitat pot acabar sent un pont cap a altres persones que t'aportaran noves perspectives i emocions positives.
- A banda de tocar sentiments tan quotidians, Clamor es compon d'al·lusions històriques i místiques. El Cant de la Sibil·la rescata la figura de l'emblemàtica Hildegarda von Bingem.
- Visc obsessionada amb aquesta senyora i el seu saber des que vaig descobrir-la. Era una de les personalitats més importants i fascinants de la baixa edat mitjana, una de les poques dones que durant el cristianisme va tenir veu i vot. Realment, l'imaginari del disc és molt fantàstic, novel·lesc i espiritual, no tan documental com el de 45 Cerebros y 1 Corazón.
- Parlant d'espiritualitat, la cançó Ventura diu "porque yo até mi camino a la silla de montar". Aquesta frase apareix a una de les pel·lícules d'Andrei Tarkovski. Per què t'has inspirat en aquest cineasta?
- Caram, sí. Aquesta frase ressona a The Mirror, una pel·lícula que m'agrada molt. Tarkovski té una potència lírica única, un material boníssim, i acostumo a connectar bastant amb la seva obra. Vaig descobrir-lo perquè una amiga meva va llegir-se el seu llibre, Esculpir el tiempo, i me'l va recomanar dia sí, dia també. A partir d'aleshores vaig endinsar-me en el seu món, i la veritat és que m'ha transformat, com totes les altres referències que hem anat comentant.
- I què en diries, de les referències polítiques? A Fiera de mí hi ha pinzellades de la caça de bruixes, del retorn al regne animal o de la diversitat.
- Hi predomina sobretot la idea de com relacionar-se amb el món i tot allò que ens envolta. És un disc polític, efectivament, però no en el sentit pamfletari o de parlar específicament de cremar els carrers. És que al final tot és polític, fins i tot una cançó d'amor, i això no ens ha d'espantar. Clamor és un discurs sobre la capacitat de transformar-se i de renéixer moltes vegades en una sola vida.
- També hi és molt present el filòsof Timothy Morton.
- És inevitable. Ara mateix és un dels filòsofs més importants del món. Crea idees i imatges que no s'havien plantejat fins al moment respecte al canvi climàtic i l'emergència dels nostres dies. Proposa un discurs fresc, amb aportacions creatives i alhora útils, i s'allunya en gran manera de les visions negatives o destructives.
- S'agraeix molt que no amagueu tot aquest bagatge personal: Björk, Ted Chiang, Irene Solà, Laurie Anderson, Donna Haraway... Compartiu totes aquestes referències de forma transparent.
- En el món de la creació sempre hi ha referències i correlacions. Nosaltres no tenim cap problema en fer-les visibles. Potser no és necessari, però no ho fem d'una manera pretensiosa: les expliquem perquè ens les pregunten o bé perquè volem compartir-les amb qui ens escolta i segueix. Són coses que ens han emocionat, transformat i connectat amb la visió i les idees de personalitats brillants. Però al final totes les creacions tenen una entitat pròpia. Les nostres cançons, també.
- Entitat pròpia com la posada en escena dels vostres concerts?
- Abans de cantar vaig estudiar un màster d'arts escèniques, i ara m'és inevitable concebre i compondre les cançons sense pensar en la representació posterior. M'agrada poder aportar aquesta perspectiva. També vaig ser acomodadora del Teatre Lliure durant sis anys i vaig veure tota mena d'escenografies. Soc de les que pensa que, quan vas a veure un concert, no només n'escoltes la música, sinó que et fixes en com s'interpreta, en com se t'expliquen les històries. Hem treballat molt la metàfora del blanc i el negre, la llum i la foscor, vinculant-la a les coristes. Volíem allunyar-nos de la imatge de duo que teníem a 45 Cerebros y 1 Corazón.
- Té tot el sentit del món que un disc que reivindica el "nosaltres" sigui un treball tan coral. Com ha estat l'experiència de col·laborar amb tantes persones?
- Totalment. Això ve de les ganes que teníem d'incloure-hi veus i sons diversos. L'aspecte coral era molt important perquè al final volíem jugar a ser i escoltar altres veus que no són les nostres. Les Tarta Relena són fantàstiques, i amb la Holly Henderson i Kronos Quartet també hem connectat d'una manera molt especial. També hi ha totes aquelles col·laboracions que no es veuen: el Pau Aulí ha liderat tota la part del vestuari, l'Aimar Pérez Dalí ha dissenyat les coreografies... tots i totes han estat crucials a l'hora de confeccionar el show i plantejar el directe.
- Al mes de maig, en un concert a l'Auditori de Girona, vas subratllar la idea que ser espectador és complicat i incòmode, sobretot durant la pandèmia. Encara tens aquesta sensació?
- El fet d'haver estat a la corda fluixa durant tots aquests mesos, de veure companys i companyes d'ofici perdudes i en una situació d'incertesa i precarietat, ha estat dur. Però som optimistes i ens anima que tot s'estigui reactivant: el públic encara té ganes de venir als concerts i de seguir donant sentit a això que fem. De fet, a Reus ja s'han exhaurit totes les entrades. A més, amb la pandèmia s'ha generat un ambient molt maco i sanador. La música ens cura i ajuda a tornar a creure.
El pròxim 10 de desembre, com a part de la programació del Festival Accents, el duo actuarà al Teatre Fortuny de Reus.
- Vaig sentir-vos per primera vegada el 2018. Éreu els teloners de Vetusta Morla al Palau Sant Jordi. Com de lluny us queda, aquell concert?
- Que fort. Aquell dia ens queda lluny perquè pel mig ha passat una pandèmia que ha canviat la nostra percepció del temps, i per desgràcia també ha afectat profundament el nostre sector. Però en el fons no el sentim tan llunyà: continuem tenint la mateixa passió pel que fem i ganes de compartir-ho amb el públic. Hem estat molt de temps evolucionant i treballant en els temes del nou disc, donant-los el nostre amor. Els hem tractat com si fossin flors delicades, i ara la gent les olora. És bonic.
- Amb Clamor us heu transformat.
- A tots els nivells. De la mateixa manera que ara tenim més canes (el Marcel unes quantes més que jo), també ha canviat la música i les coses que volem explicar. Tot i això, la intenció continua sent una mica la mateixa: fer cançons on la gent pugui viure i quedar-s'hi tot el temps que necessiti.
A 45 Cerebros y 1 Corazón volia donar importància a tot allò que no es deia: necessitava parlar de la tradició, dels silencis heretats, de la metàfora de les fosses comunes i de la memòria històrica, tan incòmoda en aquest país. Després de la gira del primer disc, la vida ens va canviar i no deixàvem de preguntar-nos quines històries podríem explicar al següent treball. Perquè al final, les lletres les escrivíem nosaltres; les emocions eren nostres.
- També heu viscut una gran metamorfosi en els resultats sonors.
- Ens vam proposar reimaginar-nos i sortir de l'autocomplaença. No volíem acomodar-nos en un disc que ja havia funcionat i continuar pel mateix camí només per inèrcia. Així que vam decidir donar encara més pes a les guitarres per tal d'aconseguir una escolta més atmosfèrica, amb més protagonisme dels efectes sonors. A banda d'això, la veu explota i sonen veus corals constantment, amb harmonies i detalls molt diversos. Ens agrada molt pensar en l'estudi com la metàfora d'un jardí on experimentem amb cultius i espècies. El resultat són fruits molt diferents.
- Has explicat més d'una vegada que Clamor neix de la ruptura, en el teu cas d'una separació sentimental i d'una nova etapa.
- Sí, el punt de partida era molt més emocional i íntim. L'any 2017 m'enfrontava a diversos finals vitals tan durs com una ruptura. La meva vida funcionava molt bé professionalment, però personalment era el final d'una etapa. Estava en un moment d'incertesa, em sentia sensible i vulnerable. Tenia por pel que havia perdut i no sabia què vindria després. Ara soc conscient que quan un món s'acaba, un altre comença a néixer.
- Però no és gens fàcil reiniciar-te.
- No, perquè gairebé sempre ens aboquem a les visions més catastròfiques, però a Clamor volia deixar clar que un final pot ser un renaixement; tot depèn de com un es tracti i es parli a si mateix. Una ruptura, sigui en l'àmbit que sigui, pot desapoderar-te o fer-te més fort. En el meu cas he necessitat inventar noves històries, nous mites, i fer-ne cançons cercant sensibilitats i maneres d'estar en un món que també es transforma constantment.
El disc reivindica el dret de jugar a ser altres persones, de transformar-nos i evolucionar, sense por, sense nostàlgia, amb ganes d'atrevir-se a ser diferents. No podem continuar pensant en la fi del món com fa dos-cents anys. Sovint projectem el futur de forma negativa i ens aferrem al passat. Això probablement explica la necessitat de canvis urgents.
- Volver a empezar de nuevo, aunque el viento sople de cara. Si hay tempestad, habrá calma. Així ho diu Milagro, un dels temes amb més càrrega emocional de l'àlbum.
- Sí, Milagro és exactament l'emoció del renaixement. Del "bé, ara no ho veig gens clar, però hi haurà un moment en què sí; ressorgiré i començaré de nou, sense oblidar totes les Maries que he sigut". La vida és surfejar tot això. De fet hi ha més temes que es van concebre des d'una postura molt emotiva. Un bon exemple és Meteorit ferit, que se centra en la necessitat de trobar-se en una vulnerabilitat que no sigui destructiva, sinó empàtica. Penso que la vulnerabilitat pot acabar sent un pont cap a altres persones que t'aportaran noves perspectives i emocions positives.
- A banda de tocar sentiments tan quotidians, Clamor es compon d'al·lusions històriques i místiques. El Cant de la Sibil·la rescata la figura de l'emblemàtica Hildegarda von Bingem.
- Visc obsessionada amb aquesta senyora i el seu saber des que vaig descobrir-la. Era una de les personalitats més importants i fascinants de la baixa edat mitjana, una de les poques dones que durant el cristianisme va tenir veu i vot. Realment, l'imaginari del disc és molt fantàstic, novel·lesc i espiritual, no tan documental com el de 45 Cerebros y 1 Corazón.
- Parlant d'espiritualitat, la cançó Ventura diu "porque yo até mi camino a la silla de montar". Aquesta frase apareix a una de les pel·lícules d'Andrei Tarkovski. Per què t'has inspirat en aquest cineasta?
- Caram, sí. Aquesta frase ressona a The Mirror, una pel·lícula que m'agrada molt. Tarkovski té una potència lírica única, un material boníssim, i acostumo a connectar bastant amb la seva obra. Vaig descobrir-lo perquè una amiga meva va llegir-se el seu llibre, Esculpir el tiempo, i me'l va recomanar dia sí, dia també. A partir d'aleshores vaig endinsar-me en el seu món, i la veritat és que m'ha transformat, com totes les altres referències que hem anat comentant.
- I què en diries, de les referències polítiques? A Fiera de mí hi ha pinzellades de la caça de bruixes, del retorn al regne animal o de la diversitat.
- Hi predomina sobretot la idea de com relacionar-se amb el món i tot allò que ens envolta. És un disc polític, efectivament, però no en el sentit pamfletari o de parlar específicament de cremar els carrers. És que al final tot és polític, fins i tot una cançó d'amor, i això no ens ha d'espantar. Clamor és un discurs sobre la capacitat de transformar-se i de renéixer moltes vegades en una sola vida.
- També hi és molt present el filòsof Timothy Morton.
- És inevitable. Ara mateix és un dels filòsofs més importants del món. Crea idees i imatges que no s'havien plantejat fins al moment respecte al canvi climàtic i l'emergència dels nostres dies. Proposa un discurs fresc, amb aportacions creatives i alhora útils, i s'allunya en gran manera de les visions negatives o destructives.
- S'agraeix molt que no amagueu tot aquest bagatge personal: Björk, Ted Chiang, Irene Solà, Laurie Anderson, Donna Haraway... Compartiu totes aquestes referències de forma transparent.
- En el món de la creació sempre hi ha referències i correlacions. Nosaltres no tenim cap problema en fer-les visibles. Potser no és necessari, però no ho fem d'una manera pretensiosa: les expliquem perquè ens les pregunten o bé perquè volem compartir-les amb qui ens escolta i segueix. Són coses que ens han emocionat, transformat i connectat amb la visió i les idees de personalitats brillants. Però al final totes les creacions tenen una entitat pròpia. Les nostres cançons, també.
- Entitat pròpia com la posada en escena dels vostres concerts?
- Abans de cantar vaig estudiar un màster d'arts escèniques, i ara m'és inevitable concebre i compondre les cançons sense pensar en la representació posterior. M'agrada poder aportar aquesta perspectiva. També vaig ser acomodadora del Teatre Lliure durant sis anys i vaig veure tota mena d'escenografies. Soc de les que pensa que, quan vas a veure un concert, no només n'escoltes la música, sinó que et fixes en com s'interpreta, en com se t'expliquen les històries. Hem treballat molt la metàfora del blanc i el negre, la llum i la foscor, vinculant-la a les coristes. Volíem allunyar-nos de la imatge de duo que teníem a 45 Cerebros y 1 Corazón.
- Té tot el sentit del món que un disc que reivindica el "nosaltres" sigui un treball tan coral. Com ha estat l'experiència de col·laborar amb tantes persones?
- Totalment. Això ve de les ganes que teníem d'incloure-hi veus i sons diversos. L'aspecte coral era molt important perquè al final volíem jugar a ser i escoltar altres veus que no són les nostres. Les Tarta Relena són fantàstiques, i amb la Holly Henderson i Kronos Quartet també hem connectat d'una manera molt especial. També hi ha totes aquelles col·laboracions que no es veuen: el Pau Aulí ha liderat tota la part del vestuari, l'Aimar Pérez Dalí ha dissenyat les coreografies... tots i totes han estat crucials a l'hora de confeccionar el show i plantejar el directe.
- Al mes de maig, en un concert a l'Auditori de Girona, vas subratllar la idea que ser espectador és complicat i incòmode, sobretot durant la pandèmia. Encara tens aquesta sensació?
- El fet d'haver estat a la corda fluixa durant tots aquests mesos, de veure companys i companyes d'ofici perdudes i en una situació d'incertesa i precarietat, ha estat dur. Però som optimistes i ens anima que tot s'estigui reactivant: el públic encara té ganes de venir als concerts i de seguir donant sentit a això que fem. De fet, a Reus ja s'han exhaurit totes les entrades. A més, amb la pandèmia s'ha generat un ambient molt maco i sanador. La música ens cura i ajuda a tornar a creure.
Etiquetes:
