Deu anys sense el Jordi

Aquest dijous fa deu anys que no tenim a taula el Jordi. Un cop superat el llarg dol inicial que ajudà a emportar-se la mare al cap de poc temps, el pare i jo hi pensem cada dia, tot i que amb els anys el recordem amb serenor. De petit, era un nen vivaç, un xic entremaliat, bon nen i amic de grans i petits.

Quan jo acabava el batxiller, l’acompanyava a escola abans d’incorporar-me jo a la meva. Era un nen enginyós que s’entretenia amb qualsevol cosa. Les anades amb el Biscuter rubia familiar a Salou o al mas eren motiu d’alegria per al meu germà. Anys després, d’adolescent les excursions més llargues amb el 124 conduït pel meu pare (Madrid, París o Puigcerdà, entre d’altres) eren una finestra que se li obria al món.

Quan ja d’adult arribava a casa per dinar abans de reincorporar-se a la feina, el primer que feia era engegar el tocadiscs o el CD i la casa s’omplia sempre de bona música de jazz. Dels regals de Reis, sant o aniversari que, com a germà gran jo li feia, recordo que la primera traducció al castellà del Senyor dels anells de Tolkien fou motiu de gaudi per ell, cosa que jo com a bon lector no he aconseguit llegir mai. Encara guardem a casa bona part dels seus discs de vinil, CD o còmics del Tintin, Astèrix o Lucky Luke i així serà per sempre.