'El setembre i la nit', la humanitat segons Maica Rafecas

Gramsci deia el mateix que Josep Llunas però 40 anys després, que per provocar un canvi en les relacions de poder, per fer una revolució, cal aconseguir l'hegemonia cultural. I per tenir-la, cal crear establint noves formes de fer i posar damunt la taula nous valors que substitueixin els vells i, sobretot, que valguin la pena de tenir. Aquestes noves formes i valors s'aconsegueixen experimentant i acollint en les estètiques proposades qui s'atreveixi a dissentir i qui marqui els que seran, o no, els nous camins.

És per això que podem afirmar que els moviments socials que els darrers trenta anys hem tingut el nostre medi vital en l'espai dels Països Catalans no hi hem fet cap revolució. La nostra petja en l'àmbit de la cultura, llevat del camp musical i en menor mesura el de la imatge, fa riure per no dir que fa plorar. Què volem canviar, doncs, si hem estat incapaços de fer bones i innovadores arts escèniques, atrevida i espaterrant literatura, còmic i imatges que fessin pensar una mica més i que acabessin esborrant les estètiques filles dels temps antics o subjectes sobretot al mercat?

Fa dies que penso en això i aquest ha estat el meu camp mental de rebuda d'una novel·la que em va arribar precisament més a partir de la militància de la seva autora que no pas d'allò compartit en l'àmbit literari, tot i que ella no hi és nova i el 2017 ja havia guanyat el premi València Nova Alfons el Magnànim pel seu poemari Blanc breu. Senzillament, ens coneixíem, i poc, més de lluites socials que no pas de gaudis literaris i això, deixeu-m'ho dir, em va fer dubtar de la seva obra abans de llegir-la, abans d'abocar-m'hi.

Un cop més, deixats de banda els dubtes i endinsat en el text, he de dir que estic molt content d'haver fet la lectura de la novel·la El setembre i la nit, publicada per LaBreu Edicions, ja que ha estat plaent amb totes les lletres. Tant que m'he decidit a parlar-ne públicament i no per omplir papers sinó per deixar clar que aquesta és una de les formes literàries que m'agrada, que aprecio i que valoro, i alhora una de les que necessitem i de què estem mancats. Sembla que al final del túnel hi hagi llum o, el més interessant encara: que a mig camí, ja n'hi ha.

Les formes de l'escriptura de la Maica Rafecas són plenament impressionistes. Parlo de la tècnica d'escriure, de com construeix els personatges, els paisatges, les sensacions que crea... no vull dir que ella tingui res a veure amb el moviment literari que al XIX, deixant enrere el realisme, esdevenia el nou art de la burgesia sinó que apunta, insinua, anomena i aconsegueix crear l'escena, el personatge i l'acció. Tot i que si l'impressionisme francès deixava enrere l'escola paisatgística de finals del XIX, l'impressionisme de la Maica reconstrueix el paisatge físic a partir de les persones que l'habiten, però no d'unes persones qualssevol sinó, sobretot, a partir de les que en fan motiu de la seva existència, de les que no viuen per destrossar-lo amb l'excusa de «crear riquesa» perquè el tenen per la més gran de les riqueses i és a través d'ell que esdevenen persones completes.

Sense desvelar res del seu argument que no pugueu saber, abans de llegir-la, a través de les notes de premsa que els diversos mitjans que mig parlen de literatura us proporcionaran perquè s'apropa Sant Jordi i els tocar fer-ho, El setembre i la nit de la Maica Rafecas és una novel·la rodona sobre alguns temes que als activistes socials ens volten sovint pel cap, als activistes i a les persones que dediquem bona part de la nostra vida a enfrontar-nos al monstre, al capitalisme desbocat, que sempre té damunt la taula la mateixa proposta: convertir la vida en mercat i fer-nos-la, per tant, impossible.

Quants cops no ens hem plantejat, davant del desesperançador panorama general que vivim, que ens seria molt millor deixar que el corrent se'ns emportés aigua avall, que de res no serveix fer front a la destrucció no programada, però constant i continuada del nostre voltant per un sistema que alhora destrueix el voltant, mata persones, esborra el passat i ens nega el futur? Quants cops no hem notat la soledat que comporta saber que el que fem cal fer-ho, però suposa massa sacrificis a nivell personal? Quantes vegades no us han dit bojos o boges per dir "no!" on altra gent diu "sí, senyor" i rep copets a l'esquena per part dels encarregats de qui manen de veritat? Doncs aquesta és una de les cruïlles vitals damunt la qual es construeix la darrera novel·la d'aquesta autora penedesenca que cal llegir fins al final per corroborar que som d'una colla que ha convertit el "posar-hi el cos" en quelcom més que un lema compartit.

Ens trobem davant la història de l'Anaïs, una dona acabada de separar que s'aferra a la defensa de la vinya de la Llobeta davant de la construcció d'un polígon logístic al Penedès, el maleït CIM Penedès, tan real com moltes altres de les coses que passen a la novel·la. L'Anaïs, però, és un personatge literari, tal com el seu voltant. I això és important no perdre-ho de vista per entendre que estem llegint una novel·la que converteix en material literari una lluita en defensa del territori, però que no és ni una crònica ni una novel·la sobre una lluita ecologista i prou. I això és bo, molt bo.

La determinació de l'Anaïs per defensar la vinya Lliberta davant la destrossa que hi farà el projecte del CIM Penedès suposa per a ella un constant assetjament per part de la seva pròpia família, que no entenen per què s'ha separat i per què ha decidit centrar la seva vida en unes feines agrícoles que ella mateixa va deixar de banda en la seva joventut per muntar un estudi de disseny. Aquesta determinació, alhora, també li comporta l'estigmatització per part de la resta de gent del poble, que no dubta a assenyalar-la com a «boja» perquè no es comporta com els claudicants que l'envolten, perquè s'estima el territori i el seu passat simbolitzats per la seva col·lecció de ceràmica, perquè utilitza remeis antics i pudents contra les plagues de conills o perquè, arribat el moment del tot o res, s'enfronta al CIM amb el seu propi cos, amb el tot com a «boja» que és.

Aquesta defensa de la terra malgrat tot i tothom podria haver esdevingut èpica depenent de com s'hagués explicat, però no és així en la novel·la, ja que l'autora no busca l'èpica sinó la reflexió, una reflexió que aconsegueix emocionant el lector sense fer anar artefactes literaris ni previsibles ni superflus. Un altre mèrit de la Maica Rafecas, capaç de dibuixar la lluitadora, però també la seva filla de set anys, la Foix; el seu pare Magí i el seu germà Jan, i les diverses relacions que té amb dones del seu voltant, entre les quals destaca la Samira; però sobretot el poble de Vilarer i la vinya Llobeta, per on transiten els personatges, però que també esdevenen personatges. Apunts a banda mereixen dos personatges que semblen secundaris, però que no ho són: d'una banda, el fantasmal Miquel i el seu antic amor per la Selma, l'àvia de l'Anaïs; i de l'altra l'Elisa, la treballadora social símbol de l'administració i del seu poder per decidir sobre el futur de les persones a partir de paràmetres que no inclouen tota la realitat.

Sé que a vegades estimar el paisatge, la terra o el voltant natural on encara avui es pot viure esdevé, als ulls de molts urbanites de tota la vida, una forma antiga i fora de la història de viure, però novel·les com aquesta ens interroguen sobre quina altra opció hi ha, davant la destrossa general que suposa que tot esdevingui mercat, que no sigui plantar cara en defensa de la vida, posant-hi el cos encara que les seves estructures de dominació ens acusin de ser bojos, boges o coses infinitament pitjors.

L'aportació de la Maica Rafecas a la construcció d'una literatura que no sigui només mercat, que no sigui només estètica, que digui coses i les digui de forma contundent sense pecar, tampoc, de pamfletària és més que encertada. El setembre i la nit és literatura creada des del cap que emociona sense recórrer a trucs fàcils per fer-ho, sense jugar a l'acumulació de tòpics ni a la nostàlgia del passat. I emociona perquè la Maica Rafecas dirigeix la seva història a la part humana que els habitants d'aquest planeta encara conservem i que quan s'activa ens fa emocionar i gaudir de creacions culturals com és en aquest cas la literària.