Un nou jorn arriba. Les poques llambordes que queden a la ciutat són brillants per la humitat de l'albada, que no ha fet una altra cosa que arribar com cada dia deixant la nit enrere amb les seves llums i les seves ombres, amb els seus somnis i malsons.
Observo, des del finestral del balcó, com els carrers es van despertant. El grinyolar de les persianes pesades indica que les botigues ja obren. Tinc mal de cap, mal de coll i mal de cor. Un últim mal glop em va deixar l'ànima arrossegada al costat de la taula on estava assegut, amb un record turmentador que dies abans es va fer present.
Va aparèixer en un carreró de Reus, amb un perfum maquiavèl·lic, una jaqueta de pell suau i una brusa blanca en senyal de falsa pau. El seu posat era irritant, superb i altiu. Em va saludar amb la mirada fixada als meus ulls. Ni el suau vent d'aquella nit li feia tremolar les pestanyes. Immòbil, quieta, ni tan sols bategava, com una estàtua freda i impassible va retornar a mi després de tants anys.
Jo l'havia viscut durant tot aquell temps com un record meravellós que em transportava a la nit que ens vam conèixer, envoltats de música forta i fum de tabac, en aquells anys quan als bars de nit es podia fumar.
Vam entrar al bar més proper. Els dos amb més arrugues a la cara, al cos i sobretot al cor. Ja sé sap, a mesura que passen els anys ens anem omplint de vivències bones i de no tan bones. Hi ha persones que només es queden amb les bones; en canvi, n'hi ha d'altres que només tenen presents les dolentes. Jo tinc la mania de quedar-me només amb les dolentes, retornen a mi de manera constant, com la gota malaia, de forma recurrent, sense pressa i sense pausa, amb rapidesa i amb aguda lentitud quan estan just al bell mig del cervell.
Aquella nit, però, la punxada més forta al pit va ser veure que un dels pocs records bonics als quals podia acudir de tant en tant, ja no ho era, i que també passava a formar part de la immensitat dels records no tan bonics. Aquells que en el fons són la biblioteca d'on poder treure les paraules adormides per poder escriure i cantar.
Aquell bonic record que tenia s'anava desdibuixant a mesura que els segons anaven transcorrent sense aturador. De sobte, tot va ser canviant, fins i tot l'aroma que podia percebre de fa trenta anys, vaig deixar de percebre'l. Tot havia desaparegut en tan sols mitja hora.
A la taula de davant vaig observar que hi havia assegut un noi que volia ser aprenent de Pla, però escrivint des de la bilis, amb consonats i vocals amb forma de navalla afilada i amb poc més. En realitat, un pobre aprenent d'escriptor incapaç de fer mal de debò. En el fons, una pobra persona que necessita beure de la seva mala bava per poder seguir vivint com si res. A través del vidre, el noi observava als escombriaires del torn de nit trafiquejant amunt i avall, mentre amb la mirada els deia: "escombreu-me".
Jo em vaig quedar mirant aquell noi, crec que interessant, mentre feia veure que escoltava al meu-nou-menys-bonic-record. Aleshores vaig decidir aixecar-me amb l'excusa del cansament i prendre la mica de bon record que em quedava.
Vaig sortir a la nit gèlida mentre podia veure l'aprenent d'escriptor des de fora, com un record bonic deixa de ser-ho si el volem recuperar a temps real, després de molts anys, tot desitjant-li amb el pensament que trobés les paraules que el facin lliure de debò i, a mi mateix, em deia un i un altre cop que ho deixés estar, perquè en el fons, què més dona viure instal·lat en els records dolents?
Per altra banda, acabava de beure'm un vermut de Reus i vaig creure poder assaborir que tornava a tenir el gust de sempre, o almenys això semblava, tot i que ja m'he acostumat a la cervesa i, naturalment, al bon vi, aquell que et rescata dels pous més profunds.
Caminant a poc a poc vaig repassar moltes de les coses que he fet, he dit i he escrit, mentre un badall sincer m'indicava que podria dormir ben tranquil i, que realment, no ens necessitem ni ens espera ningú.
