Aquests dies passats, he anat veient i llegint en diferents mitjans de comunicació les imatges i els comentaris consegüents a la “retirada” de l’estàtua erigida al seu dia per la ciutat de Barcelona al primer marquès de Comillas, Antonio López (1817-1883) –per a uns, un “negrer” i per a altres, un empresari “emprenedor” i lliure de culpa. És clar que no és el primer cas, ni serà l’ultim, de “trasllat” forçat de la representació icònica d’un personatge públic i notori. No comentaré si l’Ajuntament de Barcelona té o no la raó, en aquesta ocasió. Aniré uns quants anys més enrera, i no sortiré de Reus.
L’excel·lent biografia de Prim publicada l’any 2003 pel malaguanyat professor i amic Pere Anguera va posar a l’abast de tots els interessats les dades contrastades i les referències històriques suficients perquè cadascú pugui opinar amb prou coneixement de causa sobre la importància política i fins i tot sobre la qualitat humana del general. No cal dir que el Dr. Anguera va portar a terme un treball rigorós i no gens hagiogràfic, acomplint amb escreix l’encàrrec que li va fer una coneguda editorial. Si no vaig errat, la primera relació pública entre Prim i Anguera es va produir fa quaranta-set anys, el 8 de març de 1971, quan aquest últim (aleshores encara estudiant de Preu) va parlar sobre les “Dues etapes americanes de Prim” en el decurs d’un acte portat a terme a la sala d’actes de l’antic Institut Gaudí de Reus.
La lectura del llibre del Dr. Anguera ajuda a entendre millor la vessant monàrquica del personatge i fa conèixer amb força detall algunes de les seves facetes políticament incorrectes (com, per exemple, les seves opinions racistes). De fet, podem considerar normal que un personatge distingit amb diversos títols de noblesa (amb Grandesa d’Espanya inclosa) no fos partidari de la república com a sistema polític. Aquest, diem-ne, antirepublicanisme del nostre general pot explicar, d’altra banda, perquè Joaquim Santasusagna va escriure –l’any 1926, a la Revista del Centre de Lectura– que, d’entre els fills il·lustres de Reus, "Prim és la figura on la crítica pot recolzar més". La crítica de Santasusagna, reproduïda al seu llibre Contra els tòpics (Reus 1985, p. 18-19) és especialment contundent. Només en transcric uns fragments:
"La seva clara visió de les coses, la seva energia –¿recordeu la seva frase famosa de saltar per damunt la Constitució per tal de salvar Espanya?– i la seva actuació activíssima en un període que hauria pogut ésser interessant, el féren sobressortir. No demostrà, però, posseir un talent genial. [...] El seu nom no ocupa cap lloc vistent en les planes de la Història universal contemporània. [...] Militarment, tampoc és una figura rellevant. Aconseguí les més elevades jerarquies a pols, però enlloc no es pot veure la tasca de l’organitzador o l’estratega genial. Si tenia aquestes qualitats, mai no les pogué demostrar. Mai no es trobà enfront d’un exèrcit regular i disciplinadament fort ni mai no tingué el seu país seriosament en peu de guerra. De fet, aquelles qualitats romandrien inèdites. Era, però, un home coratjós i vibrant; el seu braó suggestionava. Però aquesta qualitat, per si sola, no fa una eminència militar".
L’antirepublicanisme de Prim també podria explicar perquè les Joventuts Llibertàries de Gràcia van enderrocar i malmetre la seva estàtua de bronze del parc de la Ciutadella de Barcelona, el 20 de desembre de 1936, i perquè uns quants anarquistes van voler fer el mateix amb la que hi ha a la plaça més coneguda de la nostra ciutat. Val a dir que les dues estàtues eqüestres, de 1887 i de 1891 (respectivament), eren força semblants i obra del mateix escultor, Lluís Puiggener (la que hi ha ara al parc de la Ciutadella és una reproducció de l’original, realitzada per l’escultor Marès i posada de nou als anys quaranta). El diari barceloní El Día Gráfico va publicar, el 22 de desembre de 1936, dues fotografies de l’enderrocament, unes imatges que segurament –aleshores– van impactar tot Reus. També se’n coneix un dibuix acolorit que el pintor Joaquim Renart va fer-ne el dia següent, al mateix lloc, i que actualment es conserva al Museu de Reus (gràcies a una generosa donació feta pel benvolgut amic Joan Proubasta).
L’acció iconoclasta contra el monument reusenc, d’acord amb les escasses fonts bibliogràfiques que conec, va poder ser frustada a l’últim moment. Marian Roca ho descriu així, al seu llibre Records de la meva vida (Reus 1979, p. 40-41):
"Ja tenien lligada la figura del general i del cavall on anava muntat, i feien forces per a enderrocar-lo, quan algú [...] els cridà l’atenció per la barbaritat que anaven a cometre: ¿No veieu que es tracta d’un home lliberal de la seva època i tan revolucionari com pogueu ésser vosaltres?".
Francesc Pàmies, que ens va fer saber al seu llibre Garbuix (Reus 1980, p. 261-262) que el sabre de l’escultura ja havia estat tallat "arran de la cassoleta" per ordre del "'Comissari' Oliva als inicis de la revolta", també explica que l’atemptat reusenc –suposo que coetani i segurament derivat del de Barcelona– es va evitar gràcies a la decidida intervenció del seu amic Josep Rosers, qui "amb un revòlver de l’onze, que tenia un canó com el d’un trabuc, s’encarà al 'Macarrillo' i altres de la 'Fai' quan anaven a enderrocar l’estàtua de Prim per dedicar aquell bronze a la fabricació de pertrets!". Prim i el seu cavall, gràcies als arguments (i al revòlver) del citat Rosers i al suport dels reusencs que li van fer costat en aquell greu tràngol, es van poder salvar de la ignomínia. Afortunadament per al patrimoni i per a la iconografia urbana de Reus.
