No fotis Estanis

Aquest dissabte al vespre he tingut el goig de presentar l’opuscle de la Confraria de Sant Pere Apòstol a l’església Prioral de Sant Pere. Una presentació que he dibuixat a partir d’aquelles vivències pròpies vinculades a la Setmana Santa, tot jugant amb el textos d’aquest llibret elaborat de manera magnífica pels responsables de l’associació de l’antic gremi dels avicultors.

Durant l’exposició m’he servit de l’escrit que hi publica Mossèn Estanis Figuerola per evocar aquelles pàgines viscudes amb els amics del Bravium a la Miscel·lània Poètico Musical, un recorregut literari de la nostra Setmana Santa que dirigia ell mateix i que escenificàvem, cada any, en una de les esglésies de la ciutat. M’ha vingut molt de gust recuperar aquest record perquè allà on he tingut la sort de coincidir amb l’Estanis sempre he viscut una experiència agraïda. Perquè és d’aquelles persones que amb la seva sola presència generen un balsàmic bonrotllisme.

L’acte a la Prioral l’hem començat tard esperant a l’Estanis. En la seva condició de consiliari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa tenia un lloc reservat a primera fila. I per això hem fet temps comptant que arribaria. En no fer acte de presència hem decidit arrencar. I ha estat tot just a l’acabar la presentació quan hem conegut la terrible noticia. L’Estanis havia mort aquesta mateixa tarda a Duesaigües on exercia la seva missió pastoral. L’impacte ha estat terrible. I més encara entre els molts amics que érem a la Prioral, com el Xavi Sirolla dels Nazarenos, que amb els ulls plorosos encara ha tingut l’ànim i l’atenció de felicitar-me pel meu discurs.

De l’Estanis se’n podrien dir moltes coses. I totes bones. Però de manera ben especial he de posar en valor el seu caràcter i el seu esperit. Trobar-se’l era una garantia absoluta que els propers minuts de conversa serien reconfortants, enriquidors i gairebé sempre divertits. Fins i tot en les situacions més incòmodes. I ho puc dir amb propietat. Sempre recordaré les estones compartides a l’hospital quan em van operar del càncer, en un moment de dubtes i temors, i ell era el capellà que assistia als malalts. Per la seva manera de ser i de fer, la seva amistat et reconciliava amb la humanitat.

Casualitats del destí a la Prioral he llegit un  fragment del text que ell mateix signa a l’opuscle de la Confraria dels Avicultors. Una crida generosa i desacomplexada a estimar-nos, “i fem-ho -escriu Figuerola- amb ganes d’augmentar les alegries en aquesta vall de llàgrimes on van tan escasses.” No fotis Estanis. Ara el Món de Reus sí que és una vall de llàgrimes plorant la teva absència. I serà molt difícil superar aquest embat. Però pots estar ben segur que quan puguem vèncer la immensa tristesa que provoca el teu adeu, ens les eixugarem i, pensant en tu, en el teu record i en el teu exemple, omplirem el Món de Reus d’alegries i somriures. Serà el millor homenatge que podrem fer-li a un home bo com tu.

Et trobarem molt a faltar Estanis.

Josep Baiges és periodista.