A propòsit de l'obra 'El test'

“Primer et fa riure però després et fa pensar”, li diu la Paula, una de les dues protagonistes femenines d’'El Test', a la seva amiga Berta, doctora en Psicologia, referint-se a una de les paràboles que aquesta havia fet servir en un dels seus exitosos programes radiofònics. I així va ser. L’obra del jove dramaturg Jordi Vallejo, dirigida per Cristina Clemente i interpretada magistralment per David Bagès, Dolo Beltran, Mima Rius i David Vert va despertar aquest dissabte al Teatre Bartrina les rialles, preguntes i comentaris del públic assistent fins i tot, en alguns casos, abans que acabés la seva representació.

La presència del director, que just arribava de Valladolid després de recollir el premi Fray Luis de León 2014 atorgat a la seva obra en la  modalitat de teatre per aconseguir tractar una temàtica tan actual, plena de teatralitat i possibilitats escèniques, la directora i els quatre actors van ser tot un regal per la nombrosa quantitat d’espectadors que van voler compartir amb ells el segon dels fòrums de l’espectador, conduït per la Delegació de Tarragona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Un fòrum fresc i molt participatiu que es va generar al voltant del dilema plantejat alhora de prendre una important decisió que canviarà el rumb de les vides de dues parelles.

Quatre amics íntims es troben: una parella acomododa i una altra que passa estretor. Berta, la dona de la parella acomodada és psicòloga. Havia ideat un test senzill, que el seu home li planteja a Marta, la dona de la parella que passa estretor. Si bé el test planteja només una hipòtesi, ràpidament es transforma en una alternativa real: ha d’escollir entre rebre cent mil euros ara (l’amic acomodat té ganes d’ajudar-los) o bé rebre’n un milió passats deu anys. Cal escollir entre dos béns. És un tema clàssic. Per exemple, l’alternativa entre escollir la bossa o la vida. O la d’escollir un bé per un mateix quan, sigui, el que sigui, un altre en rebrà el doble. El que humanitza aquests dilemes no és el que s’ofereix com a guany, sinó el que es perd. Malgrat que la comèdia aboca a moments de tensió (arriben a les mans quan afloren les infidelitats), s’esdevé que, de manera accidentada, dramàtica fins i tot, es va no només expressant, sinó realitzant, el desig de cadascú. Aquest sorgiment del desig mou els actors com els espectadors, encarats a la pregunta: che vuoi?

El col.loqui va permetre parlar de com en les relacions, ja siguin d’amistat o de parella, allò que en un principi sembla molt senzill es pot convertir de sobte en el més complicat, de com els secrets i els fets que han succeït en una relació de parella i no s’han pogut superar ens poden fer replantejar el nostre futur,  d’allò que es perd quan escollim entre dues possibilitats encara i que ambdues suposadament et facin guanyar alguna cosa, de la capacitat d’espera o la necessitat  d’obtenir amb immediatesa allò que un desitja.

Però hem deixat pel final algunes de les preguntes que van centrar bona part del debat i que va suscitar l’interès dels espectadors i dels membres de la companyia: És la Psicologia una ciència exacta? Són els tests infal·libles i les estadístiques una veritat inqüestionable? Els psicòlegs van fent interpretacions psicològiques a tort i a dret del sentit dels nostres actes les 24 hores del dia? És ètic passar un test a qualsevol persona amb la que mantenim alguna mena de relació emocional? Confia la gent en la Psicologia?