No hi ha dubte que Reus, especialment –però no només– durant el segle xix va ser el bressol d’un gran nombre de fills il·lustres de la ciutat i de tot Catalunya. A part dels més (re)coneguts internacionalment, com Joan Prim i Prats (1814-1870), Marià Fortuny i Marsal (1838-1874), Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) i Eduard Toda i Güell (1855-1941), hi hagué molts altres reusencs prou destacats en arquitectura, art, història, literatura, medicina o política, com –entre d’altres, i a més dels suara citats– Andreu de Bofarull (1810-1882), Pere Mata (1811-1877), Antoni de Bofarull (1821-1892), Joan Roig i Solé (1835-1918), Josep Tapiró (1836-1913), Josep Güell i Mercader (1839-1905), Cels Gomis (1841-1915), Josep Llovera (1846-1896), Baldomer Galofre (1846-1902), Antoni Aulèstia (1849-1908), Joan Sol i Ortega (1849-1913), Joaquim Maria Bartrina (1850-1880), Josep Martí i Folguera (1850-1929), Pau Font de Rubinat (1860-1948), Tomàs Bergadà (1862-1937), Joan Montseny (1864-1942), Julià Nougués i Subirà (1867-1928), Evarist Fàbregas (1868-1938), Joan Rubió i Bellver (1871-1952), Hortensi Güell (1876-1899), Jaume Peyrí (1877-1951), Alexandre Frias (1878-1963), Domènec Sugrañes (1878-1938), Jaume Aiguader (1882-1943), Josep Simó Bofarull (1889-1966), Cèsar Ferrater (1891-1965), Salvador Vilaseca (1896-1975) o Joan Rebull (1899-1981), que van néixer entre 1801 i 1900.
No cal dir que aquesta particularitat ha estat coneguda, apreciada i àdhuc envejada arreu del país. A tall d’exemple, el setmanari humorístic barceloní El Borinot va reconèixer –al número 31, corresponent al 26 de juny de 1924– l’extraordinària fertilitat reusenca de personalitats notables amb aquestes paraules: "Per homes cèlebres, Reus; no va de broma. Mireu, en el moment d’escriure aquestes ratlles, els noms que se’ns acuden, a raig de ploma, els uns encara vius, els altres ja morts...". I tot seguit eren esmentats Prim, Gaudí, Peyrí, Fortuny, Bartrina, Toda, Font de Rubinat, Martí i Folguera i Fàbregas (com a curiositat, també hi era considerat reusenc l’arquitecte Domènech i Montaner); rere els noms, el redactor del text hi afegí: "Què més? Quants de noms il·lustres ens deixem al tinter?... Si anem bé de memòria, va ésser un reusenc qui primer va donar, a peu, la volta al món".
L’any 2017, si escau, es podran commemorar merescudament –i a part d’altres efemèrides més o menys “rodones”– el cent vint-i-cinquè aniversari de la mort (el 3 de febrer de 1892) de l’historiador i escriptor Antoni de Bofarull i Brocà, un dels més destacats protagonistes de la Renaixença catalana i autor –sense anar més lluny– de la novel·la La orfaneta de Menargues (1862) i d’una voluminosa Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña (1876-1878); el setanta-cinquè aniversari de la mort (el 12 de març de 1942) del pedagog, intel·lectual i polític anarquista Joan Montseny i Carret, qui en molts dels seus escrits utilitzà el pseudònim de “Federico Urales” i que fou pare de la ministra republicana Frederica Montseny, i el sesquicentenari del naixement (el 7 d’agost de 1867) de l’advocat i polític republicà Julià Nougués i Subirà, qui fou declarat l’any 1907 Fill Predilecte de Reus i que figurà durant uns quants anys –fins al 1939– a l’onomàstica local (l’Ajuntament posà el seu nom al carrer dels Recs).
Acabo igual que acabava l’article publicat el 1924 a l’esmentat setmanari barceloní: "En fi; que no acabaríem mai: fem punt. Visca Reus!".
Jaume Massó Carballido és acadèmic corresponent de Bones Lletres (Barcelona) i de la Història (Madrid).
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics