Notes sobre Eduard Toda i Francesc Cambó (1906-1914)

El pròxim dissabte 7 de gener tancarà portes l’exposició 'Eduard Toda i Güell (1855-1941): de Reus al món', inaugurada el passat 30 de juny. Queden molt pocs dies, doncs, per a poder visitar-la i no cal dir que us la recomano molt especialment. Els vuitanta-sis anys de vida d’Eduard Toda van donar per a molt, certament, i encara queden determinats aspectes, períodes o episodis de la seva activitat pública i privada per a documentar i tenir en compte. La seva documentació personal és repartida per diferents arxius, biblioteques i museus catalans i estatals i, a més, un bon nombre de particulars posseeix cartes i altres documents redactats o signats per Toda, la majoria del quals romanen encara desconeguts. Avui no en publicaré cap, de document inèdit, i només parlaré de la relació que van mantenir Eduard Toda i Francesc Cambó i Batlle (Verges, 1876 - Buenos Aires, 1947), fundador i dirigent de la Lliga Regionalista. Cal dir, d’entrada, que les amistats d’Eduard Toda pertanyien a ideologies o creences molt diferents i d’ampli espectre: anarquistes, republicans, centristes, moderats, monàrquics, clergues (el cardenal Vidal i Barraquer inclòs), etc. A partir de 1883, tot just tornat de la Xina, Toda es va vincular fermament al catalanisme cultural i polític (va ser un dels fundadors de l’Associació Catalanista de Reus) i no és gens estrany que fos amic d’un regionalista moderat, com Cambó, com tampoc que després es relacionés amb un nacionalista col·laborador de Macià i dirigent d’Estat Català, com Ventura Gassol.

Sembla que Toda i Cambó van fer amistat l’estiu 1906, a Londres, on el primer residia i on el segon havia anat de vacances. Al primer volum de les seves Memòries (1876-1936), publicades a Barcelona l’any 1981, Cambó explica (p. 125) que va passar a la capital anglesa «un mes i mig» (entre l’agost i el setembre) i que l’estada li fou «molt agradable». Esmenta també la seva trobada amb Joan Salas, exregidor republicà a l’Ajuntament de Barcelona, i tot seguit especifica que «el meu gran company, però, era Eduard Toda, representant de la casa Sota y Aznar a Londres; català cent per cent, malgrat haver passat gairebé tota la seva vida corrent món, en exercici de les seves funcions consulars, que havia acabat a Londres com a Cònsol General. Les seves aventures a Xina, a Egipte, a Itàlia, a París i a Londres omplirien un volum. Era home d’un esperit delicat, d’un cor generós, que vivia a Londres com a casa seva, però que no pensava més que en arreplegar llibres i manuscrits, sobretot relatius a Espanya en general i a Catalunya en particular, perquè li fessin companyia quan tingués prou fortuna per venir-se a instal·lar i viure confortablement, amb la seva mare que adorava, en el solar pairal.»

Recordem que Toda va adquirir Escornalbou al final de 1907 i que els anys següents començà a rehabilitar l’antic cenobi per a convertir-lo en residència seva i de la mare, Francesca Güell i Mercader, qui moriria el 1917.

L’11 de gener de 1914 es va portar a terme a Tarragona una assemblea dels delegats regionalistes de diverses poblacions de la circunscripció, per a tractar «sobre les properes eleccions generals». La intervenció principal de la jornada va anar a càrrec de Cambó, qui va proposar –amb especial èmfasi– Toda com a candidat a diputat a les Corts per la Lliga, d’acord amb la transcripció del discurs apareguda set dies després al setmanari reusenc La Veu del Camp. Reprodueixo uns quants paràgrafs del text publicat, sense comentar les imprecisions biogràfiques que conté i normalitzant només els accents gràfics (els parèntesis insertats són del redactor “S.” del setmanari; els claudàtors, meus): «[...] com sé que s’ha parlat molt de presentar D. Eduart Toda, crec que, sens perjudici de que la Comissió obri de la mellor manera que li sembli, haig d’explicar-vos qui és aquest benemèrit català, més conegut fora Espanya que pels mateixos catalans. L’Eduart Toda és un exemplar en tots els ordes de la vida: estudià la carrera Consular, i en ella arrivà al lloc preeminent de Cònsul General d’Espanya a París i després a Londres, demanant llavores l’excedència i ingresant com a Director d’una poderosa Companyia naviera.

Dintre la carrera Consular, ha deixat memòria perdurable, per les seves obres, per sos trevalls en els tractats de comerç, per sa integritat immaculada. Una de les seves obres sobre l’Egipte, està traduïda a tots els grans idiomes europeus. Com a català, s’ha distigit sempre per son exaltament en l’amor a Catalunya, desde’l temps del refloreixement dels Jocs Florals, en què també obtingué premis. Ell fou qui descobrí, quan era cònsul en una de les poblacions italianes, la Cerdanya [sic] catalana, i s’en anà a Algué, on creien parlar un idioma exclusiu, i’ls reintegrà a Catalunya, organitzant son arxiu, dotant-los de una gramàtica catalana que ell féu per aquells catalans de l’alta montanya. En Toda, com a políglota, parla onze idiomes; com a bibliògraf, té una colecció admirable de llibres, que’s proposa regalar a la Mancomunitat catalana, i en son nom an aquella Universitat ja fundada, que s’anomena Institut d’Estudis Catalans. I en Toda té una devoció tant gran a la llengua catalana, que després d’ajudar amb sos grans coneixements l’obra gegantina i meritísima de Mn. Alcover, vol dedicar una part de sa fortuna a l’impresió del gran diccionari català. (Aplaudiments). Aquest home eminent, al qui tots els Governs espanyols han demanat ajuda en ses grans tascas de relació amb les demés nacions; aquest home de ciència; aquest literat eminent, aquest gènit mercantil portentós; aquest català altíssim, és el qui vol restituir-se plenament a sa pàtria, i penseu l’honra grossíssima que per Tarragona seria’l poder-lo rebre, oferint-li un acta de diputat per Catalunya! (Grans aplaudiments). Tarragona, la ciutat aristòcrata entre totes les catalanes, encar no ha tingut mai un representant en Corts (molt bé) si poguéssiu portar-hi a en Toda, no ho dupteu, seria un dels grans prestigis, un dels set o vuit que al Congrés se distingeixen, un diputat d’aquells que, vetllant pel seu prestigi, vetllaria també pel vostre (grans aplaudiments). [...] Amb els representants de les Lligues de Reus, de Falset i de Tarragona, hem buscat un home de les condicions de Toda, i no l’hem sapigut trovar. Jo no sé si en Toda acceptarà ni si vosaltres el voldreu o si’l presentarem nosaltres a Barcelona; pro lo que si vos asseguro, és que si en Toda ve a Barcelona, allí serà’l primer de tots, perquè ho és en els seus mereixements, i que si’s queda entre vosaltres, també serà aquí el primer, perquè també serà, d’entre tots, el qui tindrà majors condicions i majors coneixements (grans aplaudiments). Sigui l’un, sigui l’altre candidat, lo que convé és que estigueu preparats per donar la batalla, que jo sé de cert que guanyareu. Si no ho cregués aixís amb tanta fermesa, jo no toleraria sisqueres que’l nom d’en Toda’s comprometés sortint a les converses, perquè a més d’ésser estimadíssim amic meu, la derrota d’en Toda fóra una tremenda vergonya per Catalunya sencera. Per xo jo no consentiria que’s llensés el seu nom si no estigués segur de que heu de guanyar. Pro això sí: heu de ser ferms en el trevall, disciplinats als directors de la lluita, soldats ardits i plens de fe; organització i disciplina han de ser les vostres divises, com ho són les de tot el regionalisme dintre de Catalunya. (Llarga ovació).»

L’edició del dia 22 de febrer de La Veu del Camp informà que Toda no havia acceptat l’oferiment, perquè «ell té de viure lluny d’aquí encare algun temps», i que la Lliga havia decidit no presentar-se als comicis. Toda no va deixar la seva feina a Londres fins el 1919, tot just acabada la Gran Guerra. No sé què hauria fet com a diputat, a Madrid, però estic segur que no hauria passat desapercebut.