Del Gran Hotel Continental a l’Hospital Sant Joan

Amb gairebé 150 anys de vida que es materialitzarà el 2020, l’empresa Vidres Sanromà consta com la més antiga dels agremiats del sector del vidre pla a Catalunya. Una antiguitat que, probablement, també la converteix en una de les més longeves de l’Estat espanyol sobretot si es té en compte que la família Sanromà té vestigis que l’activitat empresarial, fins i tot, es podria remuntar més enrere del que consta a la placa situada a l’entrada de la seva actual botiga del raval de Martí Folguera. D’aquesta forma, conserven una etiqueta amb una data de fundació 20 anys anterior on es pot llegir el text 'Vda de Francisco Sanromà, Monterols, 16 de Reus'.

De fet, els fundadors inicials van ser Francesc i Josep Sanromà Guasch sota el nom ‘Sanromà Hermanos’, una denominació empresarial que aniria variant d’acord amb les vicissituds històriques i que al tombant de segle es va convertir en ‘José Sanromà Guasch’ fins al 1939. Ja des dels inicis, però, consten com a productes fabricats els marcs daurats, les motllures i els miralls, una producció que ha canviat poc respecte la tipologia actual i que (això sí) s’ha adequat tecnològicament al tractament de la matèria primera, el vidre, i als usos socials del mobiliari. “En tot cas som molt antics”, afirma l’actual gerent de l’empresa, Gerard Sanromà, tot traient importància a una dada merament històrica com tal sols pot fer aquell que sap que el temps avala una trajectòria de moltes dècades.

I és que són ja cinc generacions de la mateixa família les que s’han succeït al capdavant de l’empresa reusenca que va fabricar, per exemple, els vidres per a obres tan emblemàtiques en el Reus contemporani com el nou hospital Sant Joan de Reus, la Fira del Tecnoparc o la Fira Centre Comercial. Sens dubte, construccions que marquen la ciutat d’avui i dels propers anys i que (de repassar la premsa històrica) es poden assimilar a obres pretèrites com el Gran Hotel Continental ubicat a la plaça de Prim el 1908 en què hi van prendre part, la nova entitat bancària del Banc Central el 1928 o, més a prop en el temps, l’aleshores modern hotel Gaudí.

Una gran fàbrica al passeig de Sunyer

Inaugurades unes noves instal·lacions al número 44 del passeig de Sunyer cap a 1926, l’empresa va restar-hi fins a la dècada dels 90, quan l’ajuntament va realitzar una expropiació forçosa d’aquell espai per construir una zona verda encara ocupada per un aparcament davant de la biblioteca Xavier Amorós. Amb una superfície de 3.043 metres quadrats, la fàbrica de nova construcció n’ocupava 1.000, aproximadament, i es publicitava a la premsa de l’època com un espai amb maquinària i processos moderns. En el mateix indret, hi havia també una vivenda i unes golfes on la família va anar dipositant l’arxiu de l’empresa que conserva íntegre.

En un segle i mig, però, han ocupat altres petits emplaçaments al centre de Reus com a magatzems, com ara al carrer de Monterols, del qual hi ha notícia ben curiosa del 1900 que explica que en aquest comerç “es troba exposat un retrat a llapis, ampliació d’una fotografia, portada a terme de forma bastant acceptable”. Posteriorment, el magatzem es traslladaria al raval de Santa Anna i, més tard, al carrer Ample. Tot coincidint amb el final de la dècada dels 20, apareix també una notícia al ‘Diario de Reus’ de 1928 en què s’afirma que “s’han informat favorablement de les peticions d’auxilis a indústries” com la de Sanromà Guasch, una informació que planteja la hipòtesi de si la construcció del nou espai fabril del passeig va afectar negativament a l’empresa tenint en compte el context de crisi que clouria la dècada.

En tot cas, no seria el primer cop que la societat patiria problemàtiques econòmiques si fem cas de la publicació d’una providència judicial del 1893 en la qual el jutge informa de la suspensió de pagaments de la societat que tenia aleshores uns actius de 218.837,6 pessetes i un passiu de 149.555,82 pessetes. Al mateix document, apareixen també els principals acreedors de l’empresa entre els quals es trobaven les manufactures Saint Gobain de Marsella, la fàbrica de vidres Lamiaco de Bilbao i els germans Kunzli de Zurich, entre d’altres.

Canvis en el producte

Mostra dels canvis industrials, el vidre és avui molt diferent al que van treballar els primers gestors de l’empresa. “L’avanç més important és la superfície dels vidres”, comenta el veterà Isaac Sanromà, qui va incorporar-se a l’empresa després de la Guerra Civil. Un altre aspecte vinculat també a la qualitat del producte és el gruix respecte a èpoques anteriors en què tan sols podia tenir uns dos mil·límetres, destaca Sanromà. “Era un vidre que només bufant es trencava”, comenta, alhora que explica que els vidres de superfícies com els balcons no eren sencers sinó que eren dissenyades a petits trossos, un aspecte que no va canviar fins el 1936.

Una altra característica del producte produït pels seus avantpassats és que “feia aigües” com el de la resta de competidors, tot un canvi respecte el gènere actual, que permet fer vidres de seguretat o de grans dimensions sense perill que es trenqui. “Tot són modes”, comenta Gerard Sanromà en relació als vidres biselats o el platejat de miralls, una tècnica clarament en desús. “Això darrer significa que del vidre transparent en fèiem mirall, teníem unes fórmules en una espècie de laboratori i es feia el mirall amb més qualitat que ara”, rememora Isabel Sanromà.

Com moure la matèria primera

Fins la dècada dels 40 del segle XX, el transport va ser un altre tema a tenir en compte, comenta Isaac Sanromà. “Pensar que un vidre es podia portar en un cotxe o un camió era impossible”, recorda tot fent referència al fet que fins la postguerra no van començar a circular els vidres dalt de les furgonetes. En aquest mateix sentit, Isabel Sanromà també fa memòria per recordar que el seu pare explicava que el vidre venia des de Txecoslovàquia fins al port de Tarragona, un indret des del qual arribava a la capital del Baix Camp gràcies al trasllat de les caixes en carro.

En la conversa també es cita Arija com un altre dels punts del nord de l'Estat des del qual arribava el vidre en ferrocarril fins a Reus. Un altre exemple d’usos i oficis perduts amb l’acceleració del món actual. Arribat des del nord de l’estat espanyol o des d’Europa (França o Bèlgica), el material inicial es transformava a Reus. “Es treballava amb molta aigua”, comenta Isabel Sanromà, qui recorda especialment com al taller els treballadors portaven esclops. “Ens feia molta gràcia quan érem petites”, rememora, mentre afirma que devia ser un calçat “molt pesat” del qual encara reprodueix l’onomatopeia que sonava al terra de ciment ple d’aigua, una indumentària a la qual s’afegia un davantal de goma.

Sobre la manera de tallar el vidre, l’actual gerent precisa que es feia amb un utensili anomenat 'ruleta' que portava un diamant i de la qual encara guarden diferents exemplars. “Recordo veure tallar el vidre i les restes que desestimaven sota la taula”, continua Isabel Sanromà, qui s’adona que avui en dia “això seria impensable” tenint en compte els protocols de seguretat laboral. Malgrat tot, assegura que no hi va haver mai cap accident entre els treballadors de la casa.

Plantilla feminitzada

Col·lectivitzat durant la Guerra Civil com molts altres negocis, el final del conflicte va ser positiu per l’empresa, segons Isaac Sanromà. “No hi havia grues però s’anava fent, construint i prosperant”, explica Sanromà respecte l’evolució de la construcció després de la guerra, una etapa que sembla enyorar perquè afirma que “Reus va prosperar amb cases maques” a nous espais com la plaça de la Llibertat. Als pobles també es va obrir una nova oportunitat de negoci, segons relata Isaac Sanromà. “Es treballava molt amb els fusters dels pobles del voltant”, afirma, mentre assenyala que el seu germà, Josep Maria, visitava setmanalment la comarca amb la seva moto per “veure els clients perquè hi havia un costum de posar miralls a casa tremenda”.

“Vam poder recuperar personal que havíem tingut abans”, explica sobre la plantilla d’aquells anys que, sorprenentment, era més aviat feminitzada. “Als vidriers devíem ser uns vuit treballadors i a les motllures uns 14 o 15”, precisa, mentre mostra una fotografia corresponent a un dinar col·lectiu celebrat el 1945 per la festa instituïda per la celebració del cop d’estat, el 18 de juliol. Un grup nombrós que contrasta amb l’actual en què tan sols es compta amb dues persones al taller i una a la botiga situada al raval de Martí Folguera. “En l’època que fèiem la Fira vam arribar a ser molts, uns 15, i si hi ha alguna cosa més important es contracta”, explica Gerard Sanromà qui, no obstant, no amaga que la crisi ha passat una factura dura. “Si l'Estat no fos com és, hi hauria més vidres fotovoltaics” assenyala, per exemple, Gerard Sanromà, cinquena generació d’aquesta família empresarial reusenca.