Dissabte, 20 de Juliol de 2024

Descobrint les Amèriques i altres botigues del tèxtil del Món de Reus (i 3)

05 de Juliol de 2023, per Isabel Martínez
  • Publicitat de ‘Les Amèriques’ de 1971

    Arxiu Municipal de Reus (Fons Xavier Amorós)

Aquesta sèrie d'articles reprodueixen la conferència que la periodista Isabel Martínez, col·laboradora de Reusdigital.cat, va pronunciar al saló d’actes de la Cambra de Comerç de Reus el 20 de juny de 2023, dins dels actes commemoratius de l'Any Amorós.

La conferència va ser encarregada per la mateixa Cambra, sota la presidència de Jordi Just i sent secretari general Josep Baiges. Recupereu aquí el primer i el segon lliurament de la sèrie. 

 

La postguerra, una etapa difícil

 

Ja en plena postguerra, la relació de contribuents industrials i comer- cials del període 1948-196119 únicament inclou dos establiments en la venda a l’engròs: Les Amèriques i Successors de Joaquim Navàs SA. Molt més llarg, en canvi, era el nombre d’establiments aptes per la venda al detall amb un total de 16 indrets diferents situats exclusivament en ple centre.

 

tejidos.jpg

 

Amb l’arribada de l’etapa autàrquica de la postguerra, atraure i persuadir al potencial client molt tocat per la misèria del moment va incitar a noves estratègies més subtils per part dels establiments comercials.

“Existeix una supersensibilitat de butxaca; tothom cerca, en tots aspectes, trobar duros a quatre pessetes”, afirmava una carta interna de Les Amèriques amb l’explícit títol La mala fama. Segons l’autor, que hem de suposar que era Xavier Amorós, el públic reconeixia “la superioritat en fantasies” de la botiga però a l’hora “de comprar teixit corrent” pensava en l’estalvi i s’adreçava a botigues “del carrer Jesús o a les parades de la plaça”.

Per combatre la situació es dictaminava que caldria “dedicar l’aparador petit a presentar articles baratos. L’apara- dor hauria d’estar il·lustrat amb cartells alusius. Els cartells haurien de ser més expressius per les xifres que per la literatura.” 20- AMRE, Fons Xavier Amorós Detall logotip Successors Joaquim Navàs. 

 

Anys quaranta i cinquanta, el cant del cigne d’una manera de vendre

 

Des de les peces fluïdes de la dècada de 1930 en el món del vestir s’evoluciona a la moda austera dels anys 40 amb influència dels uniformes militars i posteriorment a la silueta de rellotge de sorra que destaca els símbols de la feminitat. Els homes duen vestits de tres peces amb barret i la roba interior remarca la forma dels pits en punxa i dels malucs de les dones.

Durant les primeres dècades del franquisme, les dades municipals ens mostren diferents categories d’oficis vinculats a l’agulla a la ciutat: sastres amb facultat (un); sastres amb gènere on s’inclou l’esmentat Queralt (vuit) i sastres sense gènere (13 dels quals dos són dones). De la seva banda, es comptabilitzen cinc modistes amb gènere i vuit modistes sen-se gènere a la ciutat.

De la seva banda, la informació que tenim sobre els resultats econò- mics de les principals botigues comencen a acusar les problemàtiques del càstig al consum a causa de l’acció econòmica del règim. D’aquesta forma, la societat Sucesores de Joaquin Navàs SA (Oriol, Capdevila i Cia) alertava “d’una disminució en el volum total de vendes” tot i que reportava uns beneficis líquids similars als de l’exercici anterior, de 1945. Amb xifres a la mà es tractava de 116.010,57 pessetes als quals se suma-va el romanent de 1945 de 19.442,16.

El repàs de les despeses generals del negoci de Cal Marquet el 1948 també ens permet observar dades interessants sobre partides com els sous o les mercaderies.

 

despeses.jpg

 

Provinent de Les Amèriques on havia treballat amb Xavier Amorós, Ramon Creus va implicar-se, juntament amb altres dependents: Espax i Masip, a la raó comercial Succesors de Joaquin Navàs l’any 1957. “Passava molt mal moment i la casa Ribas i Casals li devia molt, immens i no podia ja pagar”, explicava Creus en una entrevista a Reusdigital.cat l’any 2018.

“Trobem una botiga que no tenia les novetats al corrent i, urgentment, la posicionem en confecció d’aquella època i en novetats” afirmava l’expropietari qui també va detallar que durant “10 anys seguits que cada setmana sortia al matí amb una furgoneta a vendre cap a l’Aragó, cap a la província de Castelló,...” amb l’objectiu de fer negoci en un camp en el qual ja s’havia estat capdavanter. “En el seu temps, la botiga va ser la mare de moltes, moltes botigues fins a 143 establiments” comentava en la mateixa entrevista. Tres dècades exactes després d’haver donat feina fins a 39 dependents, la botiga de Cal Navàs només mantindria cinc dependents.

A finals dels 50 encara subsistien els grans noms de les botigues de teixits de Reus: Casa Marquet, Les Amèriques i Casa Navàs. Per a Creus, la botiga del carrer de Llovera on Amorós era aleshores la cara visible era “la “senyoria” de Reus, amb gèneres bons i “postín” de casa elegant i bon tracte” en el camp de les novetats mentre que la Casa Navàs es trobava adreçada al comerç de peces de cotó i en general a pagesos. A nivell de clientela, era molt típic comprar-s’hi “tot l’aixovar sobretot en llençols de cases importants”, unes peces que “les mares encara cosien i es preocupaven de comprar tot el noviatge i això anava acompanyat de mantes, llençols, edredons, etcètera".

 

Anys seixanta, una dècada ominosa per al tèxtil de tota la vida

 

Si per alguna cosa destaca la dècada dels 60 és per la seva ruptura sociocultural protagonitzada, especialment, per als joves. Un sector de la població que posa en qüestió els cànons de bellesa establerts, amb noves aparences. Arriba, també, la moda prêt-à-porter consistent en sèries signades pels modistes que s’adapten als nous aires de canvi social i s’adrecen a una clientela més nombrosa. En aquest context, les botigues de teixits de tota la vida intenten adap- tar-se al nou moment amb un èxit limitat però amb gran empeny.

D’aquesta manera, Les Amèriques ja havia obert una boutique anomenada Little Shop a Salou el 1967 on es venien “biquinis i samarretes” i posteriorment n’obririen una altra a Cambrils. I és que com assenyala càusticament l’escriptor, “començava l’era de les samarretes”.

En tot cas no es va tractar d’una proposta d’adaptació única. El mateix Xavier Amorós va explicar les seves temptatives de supervivència en un mercat molt diferent al que havien conegut els seus antecessors. “El debut, la meva primera anada a París va ser el 1968” explicava a les seves memòries on detalla com Les Amèriques intentava “surar en el negoci del prêt-à-porter”.

Segons comenta, es tractava assistint als salons de la capital francesa de fer-se càrrec a l’avançada dels colors de la nova temporada per “comprar com a màxim el juny-juliol anterior” i oferir-los així als clients. Una altra de les estratègies que es va seguir va ser la de vendre el pro- ducte en mercats del rerepaís. D’aquesta forma, el fons de Xavier Amorós conté diferents comentaris sobre els viatges que es van fer a l’interior per estudiar les possibilitats de venda.

Sobre un d’ells del 1971 comenta el següent:

“Vam decidir anar a vendre pels mercats (a la plaça) llunyans però no massa, una partida de llenceria. Vam voler vendre llenceria feta per dona jove i no vam saber vendre-la ni als nostres clients. Amb l’Antoni Margalef company de treball vam anar en dos cotxes als mercats de Montalban, Molina de Aragón, Soria, Almazán i 4 poblacions més que no recordo. Vam estar dues setmanes: del 24 d’abril al 6 de maig de 1971”

 

Un altre ofici que va sortir damnificat d’aquestes transformacions socials va ser el de les modistes que “amb l’arribada de la indústria de la confecció feta, les noies ja s’ho compraven tot fet i es van perdre també” assegurava Creus fa uns anys al Reusdigital.cat. Relacionat amb aquest col·lectiu tan íntimament vinculat al dels teixits, Amorós sempre va sentir-se molt orgullós d’una de les actuacions que va poder impulsar (no sense lluita) en qualitat de president del Gremi Comarcal del Comerç Mixt Tèxtil per tal de possibilitar un subsidi per aquestes treballadores atònomes sovint poc considerades. Es va tractar d’una mesura excepcional que, el 1965, va beneficiar “a més de 400 persones del sexe femení” de la demarcacio de Tarragona i “amb molt pocs recursos”.

“Les botigues de l’antic temps van anar desapareixent i els establiments com a catedrals o com a esglésies parroquials de cap de partit, van anar desapareixent” es planyia Xavier Amorós. Efectivament, la batalla entre les antigues botigues de teixits i la nova indústria de la confecció va ser a mort tot i que no tots els comerços van desaparèixer al mateix moment: alguns, com Cal Marquet, ho van fer amb el canvi de dècada, la supervivència de Les Amèriques s’allargaria fins a principis dels 80 i Cal Navàs, de forma més anecdòtica, subsistiria fins a 2018 després que Creus es jubilés el 2002 i se’n fessin càrrec els Blasco. Concretament, la baixa de la societat Creus, Reig i Amorós SA al registre mercantil de Tarragona es va produir el 10 de setembre de 1982. En la seva liquidació, la conformaven 18 accionistes enlloc dels tres inicials.

Simbòlicament, aquesta desaparició marcava el final d’una època que, sortosament, la crònica de Xavier Amoròs va recollir sinó en la seva totalitat sí de forma que ens ajuda a identificar molts dels seus elements i protagonistes.

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit



COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges