Amb els refugiats

“La vida als camps transcorre monòtonament, lentament, resignadament...” Aquesta és només una sensació, potser la més petita, de les moltes que van viure Gemma March i Teresa Pinto, dues llevadores de l'Assir (Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva) de Tarragona que fa poques setmanes van arribar d'un projecte de voluntariat internacional amb l'ONG Natur Project Internacional (NPI) als camps de refugiats de Tessalònica, a Grècia. “L'experiència ha estat enriquidora; poder ajudar, acompanyar i donar atenció a embarassades, puèrperes i nadons és sempre molt gratificant, i més quan hi ha tantes necessitats per cobrir”, apunten.

Aquesta ONG, que dóna suport a mares i nens i nenes en situacions de crisi i emergències humanitàries, es va posar en contacte amb l'Associació Catalana de Llevadores per demanar personal sanitari (infermeres i llevadores) per fer tasques de voluntariat a Grècia per ajudar mares i nens amb l'alimentació materna. Les dues tarragonines no ho van dubtar i el 28 d'octubre van marxar cap a Tessalònica. Concretament, van estar als camps de refugiats de Sindos i de Kalochori, amb unes 500 persones a cadascun i vivint “en unes condicions molt precàries”, segons Gemma March. Al voltant de Tessalònica hi ha fins a 23 camps de refugiats. Els dos que van conèixer elles estan situats als afores del poble que els dóna nom. En una nau que abans havia estat un supermercat, s'hi arrengleren les fileres de haimes, les tendes, instal·lades per Acnur (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats), en les quals “els refugiats viuen de la forma més digna possible”, expliquen. La majoria, hi afegeixen, son famílies, de parelles molt joves, amb entre 2 i 5 fills: “Els pares de noies adolescents busquen casar-les tan aviat com sigui possible perquè si es queden embarassades això els assegura més privilegis, per la seva vulnerabilitat com a refugiats.” A Sindos, predominen els refugiats d'origen sirià i a Kalochori l'origen és més divers: kurds, turcs, sirians..., “i això també marca diferències culturals i idiomàtiques entre ells”.

Els nens i nenes, potser inconscients encara de la seva tragèdia, són els que més es van clavar en els sentiments de les dues tarragonines. La majoria estan sense escolaritzar: “Quan ja t'has apropat a ells un dia per fer-los carantoines o ensenyar-los quatre paraules en anglès, als dies següents se't tiren al damunt i et demanen jocs, que els facis volar agafant-los de les mans o se t'enganxen tot el dia buscant companyia, tendresa, seguretat i protecció.” I lamenten: “És desesperant: quin futur se'ls està donant? Aquesta situació s'hauria de resoldre en un curt termini de temps, però la realitat no és aquesta”, segons March.

La tasca principal de Gemma March i Teresa Pinto era principalment als camps, però també van anar tres cops a fer atenció domiciliària a pisos on no arriben els serveis sanitaris. Un dia, un pare de família sirià les va convidar a la seva haima. Els va presentar els seus cinc fills, el més gran, de 15 anys, i la seva dona: “L'home ens va explicar que a Síria ell treballava d'advocat i la seva dona, de mestra, i que els va caure una bomba a la casa on vivien. Ho van deixar tot per venir cap a Europa. Amb el mòbil ens van ensenyar fotografies de com era abans la seva ciutat, i ara ja no queda res, va ser desolador!”, segons March, que recorda que la guerra de Síria ja s'acosta als sis anys i ha provocat que més de quatre milions de persones siguin refugiades: “Moltes es juguen la vida per sortir del país i, en arribar a Grècia, les aparquen en camps en espera que els governs dels països europeus les acullin. El problema, però, es fa crònic”, lamenta. Segons la voluntària tarragonina, “la presència de voluntaris als camps és el que alleugera la dura realitat del refugiat, malgrat la dificultat idiomàtica.

March i Pinto fan una crida “per encoratjar més persones a fer voluntariat als camps de refugiats de Grècia, sobretot llevadores i infermeres de pediatria, a través de NPI, però també es necessiten d'altres professions, sobretot persones que tinguin ganes de fer un apropament humà amb respecte i solidaritat”, apunten.