-
Una imatge promocional de The Holmes brothers
Cedida
Com sempre, si arriba el cap de setmana, arriben també les recomanacions culturals de la redacció de Reusdigital.cat. Marià Arbonès hi acostuma a posar la música, mentre que Marc Busquets i Estel Romeu van canviant: pel·lícules, sèries... Agafeu l'agenda i anoteu les propostes d'aquest divendres, per si us agraden i les voleu fer córrer!
La trajectòria de Ti West ha estat, per ara, força irregular. Va despertar l'interès dels amants del terror amb la més que notable La casa del diablo (2009), si bé les seves obres posteriors no van tenir el mateix interès. Recentment ha estrenat a les nostres sales l'excitant X (2021), una mena de La matanza de Texas amb tocs d'erotisme.
A X, un reduït grup de producció d'una pel·lícula per a adults de baix pressupost se'n va a l'Amèrica profunda per rodar en una granja, gestionada aquesta per una inquietant parella gran. Per no aigualir el vi, no donaré més detalls d'un argument que tampoc és precisament complex, però que en essència serveix per garantir proporcionar allò que l'espectador vol: tensió, passió, sang i fetge.
En l'estètica, West compleix; en la barreja d'elements, també. X conté ingredients de l'slaher i, al mateix temps, construeix un altre relat sobre el pas del temps, la decrepitud física, l'enyorança del passat i la gestió del desig quan el cos s'ha rendit. És ben curiós el tractament que el cineasta fa del sexe, perquè desmunta el tòpic pel qual el coit és motiu de càstig en les obres canòniques dels 70 i dels 80. I és també rellevant que se separi de les habituals maneres barroeres de l'slasher per bastir un ambient més aviat lligat a l'american gothic.
Que X no acabi per proposar res de nou tampoc és precisament dolent, de fet; és una pel·lícula per gaudir-la i patir-la, per deixar-se anar i per ser dut a través d'un muntatge fresc i ràpid. I si a tot això hi afegiu l'aparició de Mia Goth al repartiment, és que ja ho tindríem, això.
Aquest cap de setmana us recomano la música de The Holmes Brothers, un autèntic tresor de la música d'arrel nord-americana. Format originalment a finals dels setanta a Virgínia (Estats Units) pels germans Wendell (guitarra) i Sherman Holmes (baix) i el seu amic Willie "Popsy" Dixon (bateria), el grup va començar fent versions i va tenir una carrera plena d'alts i baixos. Durant molts anys van ser habituals en els clubs de Harlem, fins que a poc a poc, gràcies a la seva barreja de rhythm-and-blues, soul, gòspel i blues, juntament amb unes excel·lents harmonies vocals, es van convertir en una banda habitual en tota mena de festivals de música d'arrel.
Després que Peter Gabriel els descobrís i els inclogués en les gires del festival WOMAD, la banda va iniciar una reeixida carrera internacional, en la qual van arribar a tocar amb Van Morrison, Levon Helm o Joan Osborne. Aquesta última els va donar suport els últims anys produint els seus discos amb el segell Alligator.
El 1990 van publicar el seu primer àlbum, In the Spirit, amb Rounder Records. Amb la mateixa discogràfica en van treure tres més, amb els títols de Where It's At (1991), Soul Street (1993) i Promised Land (1997). Amb Real World Records, de Peter Gabriel, van treure Jubilation (1992). El 1996 van tocar amb Van Morrison i van protagonitzar i gravar la banda sonora de la pel·lícula Lotto Land, de John Rubino. El 1997 Joan Osborne els va contractar perquè fossin la seva banda en una gira amb Bob Dylan, i el 1998 van acompanyar Freddie Roulette en el seu disc Spirit of Steel.
Ja en la dècada dels 2000 van signar amb Alligator, amb els quals van treure els discos Speaking in Tongues (2001), Simple Truths (2002), State of Grace (2007), Feed My Soul (2010) i Brotherhood (2014).
El bateria Willie "Popsy" Dixon va morir de càncer el gener del 2015. L'abril del mateix any, Wendell Holmes, el vocalista, guitarrista, pianista i compositor de la banda, va anunciar la seva retirada a causa de problemes de salut i va morir el juny. El germà gran, Sherman Holmes, continua escrivint, gravant i actuant amb The Sherman Holmes Project.
Inclosa en l'àlbum homònim, Feed My Soul és una cançó d'amor sincera i càlida en la qual Wendell al·ludeix al càncer que va superar el 2008 i al suport rebut de la seva parella durant la malaltia.
Ara que sembla que la calor arranca i les pluges queden enrere, podem dir que la primavera finalment arriba. I, com sempre, la primavera mai ve sola: sinó que porta les al·lèrgies com a companyes fidels. Però val a dir que no totes les al·lèrgies fan mandra, sinó que n'hi ha algunes, com la recomanació que us porto avui, que la treuen. I és que el grup Alérgicas al polen, amb sons molt primaverals i lluminosos ben segur que us posaran de bon humor en aquests dies de sol i màniga curta.
Amb el seu segon àlbum De sobretaula, publicat l'octubre del 2021, el grup presenta set cançons que representen un ambient de després de compartir un àpat amb aquells qui estimes. Alérgicas al polen, amb dos anys de recorregut i l'àlbum De cero a l'esquena, han estat nominades enguany als premis Artista revelació de la revista Enderrock i comencen a definir-se en el pop-indie català.
Amb Paisatge de postal, una cançó fresca i dolça, el grup format per sis noies canta a la incertesa, contrastant la música amb la lletra. En aquest tema, que tot i no ser cap single del disc va estar nominat a Millor cançó pels premis Enderrock, hi veiem aquesta essència de sobretaula, de tranquil·litat i de pensar les coses amb calma.
És una cançó que canta als dubtes de no saber com avançar i de no saber aprofitar el moment que es viu, de "tenir davant un cel brutal, però ni t'hi fixes, tot t'és igual". Si us endinseu a l'àlbum De sobretaula, descobrireu set cançons que es fan massa curtes i que, a través dels auriculars, ofereixen la calma típica d'una sobretaula primaveral.
Marc Busquets recomana "X"
La trajectòria de Ti West ha estat, per ara, força irregular. Va despertar l'interès dels amants del terror amb la més que notable La casa del diablo (2009), si bé les seves obres posteriors no van tenir el mateix interès. Recentment ha estrenat a les nostres sales l'excitant X (2021), una mena de La matanza de Texas amb tocs d'erotisme.
A X, un reduït grup de producció d'una pel·lícula per a adults de baix pressupost se'n va a l'Amèrica profunda per rodar en una granja, gestionada aquesta per una inquietant parella gran. Per no aigualir el vi, no donaré més detalls d'un argument que tampoc és precisament complex, però que en essència serveix per garantir proporcionar allò que l'espectador vol: tensió, passió, sang i fetge.
En l'estètica, West compleix; en la barreja d'elements, també. X conté ingredients de l'slaher i, al mateix temps, construeix un altre relat sobre el pas del temps, la decrepitud física, l'enyorança del passat i la gestió del desig quan el cos s'ha rendit. És ben curiós el tractament que el cineasta fa del sexe, perquè desmunta el tòpic pel qual el coit és motiu de càstig en les obres canòniques dels 70 i dels 80. I és també rellevant que se separi de les habituals maneres barroeres de l'slasher per bastir un ambient més aviat lligat a l'american gothic.
Que X no acabi per proposar res de nou tampoc és precisament dolent, de fet; és una pel·lícula per gaudir-la i patir-la, per deixar-se anar i per ser dut a través d'un muntatge fresc i ràpid. I si a tot això hi afegiu l'aparició de Mia Goth al repartiment, és que ja ho tindríem, això.
Marià Arbonès us proposa escoltar la música de The Holmes Brothers
Aquest cap de setmana us recomano la música de The Holmes Brothers, un autèntic tresor de la música d'arrel nord-americana. Format originalment a finals dels setanta a Virgínia (Estats Units) pels germans Wendell (guitarra) i Sherman Holmes (baix) i el seu amic Willie "Popsy" Dixon (bateria), el grup va començar fent versions i va tenir una carrera plena d'alts i baixos. Durant molts anys van ser habituals en els clubs de Harlem, fins que a poc a poc, gràcies a la seva barreja de rhythm-and-blues, soul, gòspel i blues, juntament amb unes excel·lents harmonies vocals, es van convertir en una banda habitual en tota mena de festivals de música d'arrel.
Després que Peter Gabriel els descobrís i els inclogués en les gires del festival WOMAD, la banda va iniciar una reeixida carrera internacional, en la qual van arribar a tocar amb Van Morrison, Levon Helm o Joan Osborne. Aquesta última els va donar suport els últims anys produint els seus discos amb el segell Alligator.
El 1990 van publicar el seu primer àlbum, In the Spirit, amb Rounder Records. Amb la mateixa discogràfica en van treure tres més, amb els títols de Where It's At (1991), Soul Street (1993) i Promised Land (1997). Amb Real World Records, de Peter Gabriel, van treure Jubilation (1992). El 1996 van tocar amb Van Morrison i van protagonitzar i gravar la banda sonora de la pel·lícula Lotto Land, de John Rubino. El 1997 Joan Osborne els va contractar perquè fossin la seva banda en una gira amb Bob Dylan, i el 1998 van acompanyar Freddie Roulette en el seu disc Spirit of Steel.
Ja en la dècada dels 2000 van signar amb Alligator, amb els quals van treure els discos Speaking in Tongues (2001), Simple Truths (2002), State of Grace (2007), Feed My Soul (2010) i Brotherhood (2014).
El bateria Willie "Popsy" Dixon va morir de càncer el gener del 2015. L'abril del mateix any, Wendell Holmes, el vocalista, guitarrista, pianista i compositor de la banda, va anunciar la seva retirada a causa de problemes de salut i va morir el juny. El germà gran, Sherman Holmes, continua escrivint, gravant i actuant amb The Sherman Holmes Project.
Inclosa en l'àlbum homònim, Feed My Soul és una cançó d'amor sincera i càlida en la qual Wendell al·ludeix al càncer que va superar el 2008 i al suport rebut de la seva parella durant la malaltia.
Estel Romeu recomana "Paisatge de Postal", d'Alérgicas al Polen
Ara que sembla que la calor arranca i les pluges queden enrere, podem dir que la primavera finalment arriba. I, com sempre, la primavera mai ve sola: sinó que porta les al·lèrgies com a companyes fidels. Però val a dir que no totes les al·lèrgies fan mandra, sinó que n'hi ha algunes, com la recomanació que us porto avui, que la treuen. I és que el grup Alérgicas al polen, amb sons molt primaverals i lluminosos ben segur que us posaran de bon humor en aquests dies de sol i màniga curta.
Amb el seu segon àlbum De sobretaula, publicat l'octubre del 2021, el grup presenta set cançons que representen un ambient de després de compartir un àpat amb aquells qui estimes. Alérgicas al polen, amb dos anys de recorregut i l'àlbum De cero a l'esquena, han estat nominades enguany als premis Artista revelació de la revista Enderrock i comencen a definir-se en el pop-indie català.
Amb Paisatge de postal, una cançó fresca i dolça, el grup format per sis noies canta a la incertesa, contrastant la música amb la lletra. En aquest tema, que tot i no ser cap single del disc va estar nominat a Millor cançó pels premis Enderrock, hi veiem aquesta essència de sobretaula, de tranquil·litat i de pensar les coses amb calma.
És una cançó que canta als dubtes de no saber com avançar i de no saber aprofitar el moment que es viu, de "tenir davant un cel brutal, però ni t'hi fixes, tot t'és igual". Si us endinseu a l'àlbum De sobretaula, descobrireu set cançons que es fan massa curtes i que, a través dels auriculars, ofereixen la calma típica d'una sobretaula primaveral.
