-
«Veneno», la sèrie que us recomana Estel Romeu per al cap de setmana
HBO Max
Lleials a la nostra cita amb els lectors, els periodistes que formem la redacció de Reusdigital.cat ens proposem, cada cap de setmana, compartir amb tots vosaltres la música que escoltem, les sèries i les pel·lícules que ens mirem, i els llibres que ens llegim. No sempre en aquest ordre, que consti, ni sempre necessàriament us parlem del mateix. També ens agrada deixar-nos anar, i comentar-vos exposicions, documentals, peces teatrals... Si us complau el que us hem preparat, feu-ho córrer!
Robert Eggers és un dels cineastes més estimulants de la seva generació, tal com ho prova el seu espectacular debut fílmic, la superba La bruja (2015), un dels exercicis del gènere de terror més reeixits dels últims anys. Després va arribar la no menys notable El faro (2019), en un nou gir experimental cap a noves narratives i sensacions, i actualment té a la cartellera de casa nostra la seva primera gran producció d'estudi: El hombre del norte.
El propi director ha explicat que la pel·lícula es va haver de sotmetres a certes proves i passis previs a l'estrena, i que d'aquí en van derivar alguns canvis (forçats) al muntatge final. Per elegància o per convicció, Eggers no n'ha renegat, i el cert és que el conjunt final és en essència una pel·lícula irregular, d'acord, però igualment imprescindible. Per ser un obra mainstream, la firma de l'autor es manifesta en moltíssims dels elements que apareixen a la pantalla. Si la jutgem com a una producció independent, algunes de les seves concessions poden contribuir a la seducció d'un públic més ampli.
És El hombre del norte una pel·lícula violenta, molt violenta, dura i aspra en alguns passatges, i onírica i gairebé lisèrgica en altres. És bruta i brutal, però precisament és d'aquí d'on on en treu, per instants, una bellesa commovedora i molt poc habitual al cinema comercial. I com a La bruja i a El faro, al film també hi ha lloc per al terror. Un terror que prové de la família, de la venjança (com a vehicle inequívoc cap a l'autodestrucció) i dels destins escrits. Si a tot això hi afegim les (força) evidents referències a Hamlet, i en pantalla hi fem desfilar Nicole Kidman, Willem Dafoe, Alexander Skarsgård i Claes Bang, el cert és que l'experiència pot ser d'allò més intensa per a l'espectador que l'abraci sense reserves.
Un dels personatges mítics de la cultura televisiva i del cor espanyola és la Veneno, Cristina Ortiz, coneguda per les seves frases lapidàries i les seves aparicions excèntriques als programes més vistos. Una figura que va acabar convertint-se en una joguina trencada de la televisió i que va ser víctima del masclisme i el patriarcat. La sèrie Veneno, estrenada l’any 2020, recull la història de Cristina vista, per primera vegada, des d’una perspectiva respectuosa i per fer honor a les seves memòries.
Veneno es basa en l’obra biogràfica ¡Digo! Ni puta, ni santa. Las memorias de La Veneno, escrita per Valeria Vegas el 2016. Creada per Javier Calvo i Javier Ambrossi, la sèrie va estar produïda per Atresplayer i a finals del 2020 es va fer el llançament a HBO Max als Estats Units. Està formada per vuit capítols que mostren des de la infantesa de la Cristina fins a la seva mort a través de flashbacks.
Siguem seguidors o no de la Veneno, la sèrie ens mostra una perspectiva molt interessant sobre les persones trans a finals del segle XX i el tractament mediàtic que se’n va fer. Des del respecte i amb una cura especial en la fotografia, la banda sonora i el vestuari, Veneno ens desgrana la vida de la Cristina Ortiz des de dins i fora del personatge que va anar creant a poc a poc.
La protagonista, al llarg de la sèrie, està representada fins amb cinc actors i actrius diferents per adaptar-los a la seva etapa vital. Cal destacar la semblança entre el repartiment i Cristina, que, sovint, xoca pel gran realisme i caracterització. A més, es tracta d’una producció que parla sobre les persones trans amb una mirada respectuosa i explicada des de la seva pròpia veu, ja que compta amb actrius trans com a protagonistes.
Així que, sigueu experts o no en la figura de La Veneno, us agradi més o menys, si teniu un mínim de curiositat en conèixer la seva història des d’un tracte humà i amb una producció de qualitat, aquí teniu la recomanació setmanal. Fotografia, música, vestuari, humor, drama i molta humanitat és el que transmet Veneno, que teniu disponible a Atresplayer. Bon cap de setmana!
Capercaillie és un dels molts tresors que vaig descobrir en l'històric programa de ràdio Diálogos 3, de Ramón Trecet. Precisament va ser arran d'aquesta cançó ―i el vídeo que l'acompanya―, titulada Alasdair Mhic Cholla Ghasda, que compateixo amb vosaltres aquest cap de setmana.
Capercaillie és una de les formacions cèltiques més cèlebres. Fundada l'any 1983 a Oban (Escòcia) pel violinista Donald Shaw, la cantant Karen Matheson i el flautista Marc Duff, sempre ha sabut barrejar perfectament les melodies tradicionals, interpretades en la seva majoria en gaèlic, amb els instruments musicals més avançats. Això sí, sense que s'incomodin els esperits que habiten en els bonics i màgics paisatges escocesos.
Al llarg de la seva carrera, Capercaillie s'ha sustentat en dues grans bases. La primera és la sorprenent destresa musical dels violinistes i flautistes que han tocat amb ells al llarg dels anys, dirigits per l'acordió i els teclats del fundador de la banda. La segona, la veu sublim de la cofundadora Karen Matheson. Ella va heretar-la de la seva àvia, una cantant de gran reputació de l'illa de Barra, a les Hèbrides. De l'àvia va aprendre moltes de les cançons tradicionals incloses en el repertori de Capercaillie. De fet, l'actor escocès Sean Connery va dir de Matheson que és posseïdora d'una "gola tocada per Déu".
El grup continua en actiu, amb els dos fundadors al capdavant (en l'actualitat, casats). En els gairebé quaranta anys de trajectòria els han acompanyat altres grans intèrprets d'instruments tradicionals i moderns del folklore cèltic, amb petits canvis al llarg del temps.
Torno a la cançó Alasdair Mhic Cholla Ghasda per dir-vos que està publicada a l'àlbum Sidewaulk (1989) i que recorda el líder de clan escocès Alasdair Mac Colla, natural de les Hèbrides i heroi popular a Irlanda i a Escòcia per les seves gestes a la guerra dels Tres Regnes, al segle XVII. Altres elements destacables del grup són la cançó Coisich, a rùin, de l'àlbum Delirium, una peça de fa quatre segles convertida en tot un èxit l'any 1991, i la seva participació en la banda sonora del film Rob Roy.
En la discografia del 'gall salvatge', que és com es tradueix al català el nom del grup, hi ha una vintena de discos, entre els quals s'inclouen treballs en estudi, directes i recopilatoris. És una trajectòria extraordinària amb la qual han sabut guanyar-se un públic que valora el seu treball de recuperació i recreació, una labor que han portat als millors escenaris del món.
Marc Busquets recomana "El hombre del norte"
Robert Eggers és un dels cineastes més estimulants de la seva generació, tal com ho prova el seu espectacular debut fílmic, la superba La bruja (2015), un dels exercicis del gènere de terror més reeixits dels últims anys. Després va arribar la no menys notable El faro (2019), en un nou gir experimental cap a noves narratives i sensacions, i actualment té a la cartellera de casa nostra la seva primera gran producció d'estudi: El hombre del norte.
El propi director ha explicat que la pel·lícula es va haver de sotmetres a certes proves i passis previs a l'estrena, i que d'aquí en van derivar alguns canvis (forçats) al muntatge final. Per elegància o per convicció, Eggers no n'ha renegat, i el cert és que el conjunt final és en essència una pel·lícula irregular, d'acord, però igualment imprescindible. Per ser un obra mainstream, la firma de l'autor es manifesta en moltíssims dels elements que apareixen a la pantalla. Si la jutgem com a una producció independent, algunes de les seves concessions poden contribuir a la seducció d'un públic més ampli.
És El hombre del norte una pel·lícula violenta, molt violenta, dura i aspra en alguns passatges, i onírica i gairebé lisèrgica en altres. És bruta i brutal, però precisament és d'aquí d'on on en treu, per instants, una bellesa commovedora i molt poc habitual al cinema comercial. I com a La bruja i a El faro, al film també hi ha lloc per al terror. Un terror que prové de la família, de la venjança (com a vehicle inequívoc cap a l'autodestrucció) i dels destins escrits. Si a tot això hi afegim les (força) evidents referències a Hamlet, i en pantalla hi fem desfilar Nicole Kidman, Willem Dafoe, Alexander Skarsgård i Claes Bang, el cert és que l'experiència pot ser d'allò més intensa per a l'espectador que l'abraci sense reserves.
Estel Romeu recomana la sèrie "Veneno"
Un dels personatges mítics de la cultura televisiva i del cor espanyola és la Veneno, Cristina Ortiz, coneguda per les seves frases lapidàries i les seves aparicions excèntriques als programes més vistos. Una figura que va acabar convertint-se en una joguina trencada de la televisió i que va ser víctima del masclisme i el patriarcat. La sèrie Veneno, estrenada l’any 2020, recull la història de Cristina vista, per primera vegada, des d’una perspectiva respectuosa i per fer honor a les seves memòries.
Veneno es basa en l’obra biogràfica ¡Digo! Ni puta, ni santa. Las memorias de La Veneno, escrita per Valeria Vegas el 2016. Creada per Javier Calvo i Javier Ambrossi, la sèrie va estar produïda per Atresplayer i a finals del 2020 es va fer el llançament a HBO Max als Estats Units. Està formada per vuit capítols que mostren des de la infantesa de la Cristina fins a la seva mort a través de flashbacks.
Siguem seguidors o no de la Veneno, la sèrie ens mostra una perspectiva molt interessant sobre les persones trans a finals del segle XX i el tractament mediàtic que se’n va fer. Des del respecte i amb una cura especial en la fotografia, la banda sonora i el vestuari, Veneno ens desgrana la vida de la Cristina Ortiz des de dins i fora del personatge que va anar creant a poc a poc.
La protagonista, al llarg de la sèrie, està representada fins amb cinc actors i actrius diferents per adaptar-los a la seva etapa vital. Cal destacar la semblança entre el repartiment i Cristina, que, sovint, xoca pel gran realisme i caracterització. A més, es tracta d’una producció que parla sobre les persones trans amb una mirada respectuosa i explicada des de la seva pròpia veu, ja que compta amb actrius trans com a protagonistes.
Així que, sigueu experts o no en la figura de La Veneno, us agradi més o menys, si teniu un mínim de curiositat en conèixer la seva història des d’un tracte humà i amb una producció de qualitat, aquí teniu la recomanació setmanal. Fotografia, música, vestuari, humor, drama i molta humanitat és el que transmet Veneno, que teniu disponible a Atresplayer. Bon cap de setmana!
Marià Arbonès us convida a escoltar la música de Capercaillie
Capercaillie és un dels molts tresors que vaig descobrir en l'històric programa de ràdio Diálogos 3, de Ramón Trecet. Precisament va ser arran d'aquesta cançó ―i el vídeo que l'acompanya―, titulada Alasdair Mhic Cholla Ghasda, que compateixo amb vosaltres aquest cap de setmana.
Capercaillie és una de les formacions cèltiques més cèlebres. Fundada l'any 1983 a Oban (Escòcia) pel violinista Donald Shaw, la cantant Karen Matheson i el flautista Marc Duff, sempre ha sabut barrejar perfectament les melodies tradicionals, interpretades en la seva majoria en gaèlic, amb els instruments musicals més avançats. Això sí, sense que s'incomodin els esperits que habiten en els bonics i màgics paisatges escocesos.
Al llarg de la seva carrera, Capercaillie s'ha sustentat en dues grans bases. La primera és la sorprenent destresa musical dels violinistes i flautistes que han tocat amb ells al llarg dels anys, dirigits per l'acordió i els teclats del fundador de la banda. La segona, la veu sublim de la cofundadora Karen Matheson. Ella va heretar-la de la seva àvia, una cantant de gran reputació de l'illa de Barra, a les Hèbrides. De l'àvia va aprendre moltes de les cançons tradicionals incloses en el repertori de Capercaillie. De fet, l'actor escocès Sean Connery va dir de Matheson que és posseïdora d'una "gola tocada per Déu".
El grup continua en actiu, amb els dos fundadors al capdavant (en l'actualitat, casats). En els gairebé quaranta anys de trajectòria els han acompanyat altres grans intèrprets d'instruments tradicionals i moderns del folklore cèltic, amb petits canvis al llarg del temps.
Torno a la cançó Alasdair Mhic Cholla Ghasda per dir-vos que està publicada a l'àlbum Sidewaulk (1989) i que recorda el líder de clan escocès Alasdair Mac Colla, natural de les Hèbrides i heroi popular a Irlanda i a Escòcia per les seves gestes a la guerra dels Tres Regnes, al segle XVII. Altres elements destacables del grup són la cançó Coisich, a rùin, de l'àlbum Delirium, una peça de fa quatre segles convertida en tot un èxit l'any 1991, i la seva participació en la banda sonora del film Rob Roy.
En la discografia del 'gall salvatge', que és com es tradueix al català el nom del grup, hi ha una vintena de discos, entre els quals s'inclouen treballs en estudi, directes i recopilatoris. És una trajectòria extraordinària amb la qual han sabut guanyar-se un públic que valora el seu treball de recuperació i recreació, una labor que han portat als millors escenaris del món.
Etiquetes:
