-
Libertad (2021), una de les recomanacions d'aquest cap de setmana
Cedida
Com cada cap de setmana, a Reusdigital.cat ens agrada compartir pel·lícules, discos, llibres, documentals, sèries o exposicions, entre moltes altres manifestacions culturals, amb tots vosaltres. Esperem que les nostres recomanacions, en aquest cas, siguin del vostre interès.
Cineasta que sovint ha firmat pel·lícules d'encàrrec, especialment als 90, Barbet Schroeder va dirigir, a finals dels 80, Barfly (en castellà, El borracho). El guió va ser obra de Charles Bukowski, i té un marcat caràcter autobiogràfic. Interpretat pel díscol Mickey Rourke, narra les desventures de Harry Chinaski (el seu alter ego).
Aquest va sovint a un bar en què manté una bona relació amb el bàrman que fa un torn, però dolenta amb el que fa l'altre. Entre altres, provoca baralles que susciten apostes entre els presents; quan guanya, el que obté s'ho beu en altres locals del barri. I serà d'aquesta manera quan conegui la meretriu Wanda, a qui va interpretar Faye Dunaway. És especialment bella la primera escena que comparteixen, justament quan es troben. Pel·lícula d'ambient i de diàlegs, mostra de manera eficaç l'univers decadent i tortuós.
Podeu complementar el visionat de la pel·lícula (és al catàleg bàsic de Prime Video) amb la lectura de Hollywood, la divertida, àcida i irònica novel·la en què un Bukowski en primera persona va explicar la seva experiència com a guionista al món del cinema. És molt senzill, a més, detectar a qui es refereix quan ens presenta la cantant Ramona (Madonna, òbviament) o el director David Lean (Lynch, de fet). Opteu per una cosa o l'altra, o les dues, de ben segur que gaudireu.
Un cop deixades les experiències de Grup de Folk i Sisa i la Companyia, Jordi Batiste i Enric Herrera van posar en marxa Máquina!, considerat el grup pioner del rock progressiu a l'Estat, a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Els acompanyarien en un inici "Luigi" Cabanach i Santiago García "Jackie". Les cançons eren en anglès. La banda va estar marcada per canvis constants en la seva composició, cosa que va generar una rapidíssima evolució musical que aniria des del rock psicodèlic i experimental fins al jazz-rock i el soul, passant pel pop, el funk i el blues. En diferents etapes s'hi incorporarien músics com Josep Maria París, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Salvador Font, Emili Baleriola o Carles Benavent, entre d'altres. Van publicar dos àlbums: Why? (1970), el del croissant i el rellotge a la portada, una obra mestra, i En directo, gravat al Casino l'Aliança del Poblenou (1972). El servei militar va anar separant gradualment la formació.
Triana va ser una de les bandes més destacades de la fusió del rock i el flamenc, amb cançons inoblidables. Jesús de la Rosa, Eduardo Rodríguez i Juan José Palacios "Tele" la van crear a Sevilla l'any 1974. Triana va editar sis àlbums: El patio (1975), Hijos del agobio (1977), Sombra y luz (1979), Un encuentro (1980), Un mal sueño (1981) i Llegó el día (1983). Coincidint amb la publicació de l'últim, moria d'accident de trànsit el cantant Jesús de la Rosa, fet que va significar posar punt final a la primera etapa del grup. Uns anys després, Juan José Palacios "Tele" va decidir refundar-lo, però el músic moriria el 2012.
Pedro Ruy-Blas, nascut a Madrid amb el nom de Pedro Ample Candel, va començar en el gènere de la cançó ―era cantant de Los Canarios―, però després es va interessar pel jazz. Dolores, nom d'un disc seu del 1973, va suposar l'embrió del que més tard es convertiria en un dels experiments musicals més interessants d'aquella dècada, el grup Dolores. En van formar part alguns dels músics destacats del jazz a l'Estat, com Jorge Pardo i el seu germà Jesús, Álvaro Yébenes, José Antonio Galicia, Tomás San Miguel o Tomás Vega. Van acabar col·laborant amb Paco de Lucía. Van publicar dos àlbums: La puerta abierta (1977) i Asa Nisi Masa (1978). El 1980, Pedro Ruy-Blas va reorientar la seva carrera com a solista.
Per acabar, a finals dels anys setanta, a Astúries, va sorgir el grup Crack, format per Álex Cabal, Alberto Fontaneda, Mento Hevia, Manuel Jiménez i Rafael Rodríguez. Uns anys abans ja funcionaven, però tocaven rock de l'estil Lynyrd Skynyrd. A la formació hi havia Jorge Martínez, que amb el pas dels anys seria conegut com el líder d'Ilegales. Quan Jorge els va deixar, Mento va assumir el control de la banda i la va dirigir cap a un so progressiu. Molt influïts per grups italians, com ara Premiata Forneria Marconi, van publicar un sol àlbum, Si todo hiciera crack (1979), tota una referència del rock progressiu estatal. Després d'editar-lo, el grup va fer concerts durant un temps i va preparar material per a un nou disc, tot i que no va veure mai la llum. La vida de Crack va ser efímera, ja que només va durar un parell d'anys.
Parlar d'Alzheimer, classes socials, el pas a l’adolescència i les condicions de les treballadores domèstiques en una hora i 45 minuts. Clara Roquet ho fa a Libertad (2021), la seva òpera prima que li va atorgar el Goya a millor direcció novell.
Un film que, a través d'una fotografia molt cuidada i unes imatges bucòliques, ens parla de manera simple, però no per això menys crua, de les vides truncades de les treballadores domèstiques immigrants. En l'escenari de la casa d'estiu d'una família "bé" a la Costa Brava, Libertad explica el camí de la Nora en l'entrada a l'adolescència i la descoberta dels seus privilegis de classe.
El títol, però, no fa referència a la llibertat de la protagonista, que viu tancada en una gàbia de vidre, sinó que Libertad és la filla de la Rosana, la cuidadora de l’àvia de la Nora, que pateix Alzheimer. La Libertad arriba des de Colòmbia després d’estar deu anys sense veure la seva mare i s’endinsa en un món en què forma part del servei d’una família de classe alta i passa a ser un personatge secundari.
Així doncs, el títol fa referència a la lluita de la Libertad per fer honor al seu nom i el xoc que suposa a la vida de la Nora, que sempre ha viscut en una bombolla irreal. L'òpera prima de Clara Roquet és un coming of age que parla de contrastos: d'oli i aigua, de dues rectes paral·leles que aconsegueixen trobar-se en un punt i que intenten descobrir què hi ha fora el seu món.
Libertad es troba disponible a través de Filmin i, si teniu ganes de gaudir amb una pel·lícula d'autor cuidada i prou lleugera, aquí teniu una proposta. Bon cap de setmana!
Marc Busquets recomana "El borracho"
Cineasta que sovint ha firmat pel·lícules d'encàrrec, especialment als 90, Barbet Schroeder va dirigir, a finals dels 80, Barfly (en castellà, El borracho). El guió va ser obra de Charles Bukowski, i té un marcat caràcter autobiogràfic. Interpretat pel díscol Mickey Rourke, narra les desventures de Harry Chinaski (el seu alter ego).
Aquest va sovint a un bar en què manté una bona relació amb el bàrman que fa un torn, però dolenta amb el que fa l'altre. Entre altres, provoca baralles que susciten apostes entre els presents; quan guanya, el que obté s'ho beu en altres locals del barri. I serà d'aquesta manera quan conegui la meretriu Wanda, a qui va interpretar Faye Dunaway. És especialment bella la primera escena que comparteixen, justament quan es troben. Pel·lícula d'ambient i de diàlegs, mostra de manera eficaç l'univers decadent i tortuós.
Podeu complementar el visionat de la pel·lícula (és al catàleg bàsic de Prime Video) amb la lectura de Hollywood, la divertida, àcida i irònica novel·la en què un Bukowski en primera persona va explicar la seva experiència com a guionista al món del cinema. És molt senzill, a més, detectar a qui es refereix quan ens presenta la cantant Ramona (Madonna, òbviament) o el director David Lean (Lynch, de fet). Opteu per una cosa o l'altra, o les dues, de ben segur que gaudireu.
Marià Arbonès us recomana quatre grups imprescindibles del rock progressiu estatal dels anys setanta: Máquina!, Triana, Dolores i Crack
Un cop deixades les experiències de Grup de Folk i Sisa i la Companyia, Jordi Batiste i Enric Herrera van posar en marxa Máquina!, considerat el grup pioner del rock progressiu a l'Estat, a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Els acompanyarien en un inici "Luigi" Cabanach i Santiago García "Jackie". Les cançons eren en anglès. La banda va estar marcada per canvis constants en la seva composició, cosa que va generar una rapidíssima evolució musical que aniria des del rock psicodèlic i experimental fins al jazz-rock i el soul, passant pel pop, el funk i el blues. En diferents etapes s'hi incorporarien músics com Josep Maria París, Josep Maria Vilaseca "Tapi", Salvador Font, Emili Baleriola o Carles Benavent, entre d'altres. Van publicar dos àlbums: Why? (1970), el del croissant i el rellotge a la portada, una obra mestra, i En directo, gravat al Casino l'Aliança del Poblenou (1972). El servei militar va anar separant gradualment la formació.
Triana va ser una de les bandes més destacades de la fusió del rock i el flamenc, amb cançons inoblidables. Jesús de la Rosa, Eduardo Rodríguez i Juan José Palacios "Tele" la van crear a Sevilla l'any 1974. Triana va editar sis àlbums: El patio (1975), Hijos del agobio (1977), Sombra y luz (1979), Un encuentro (1980), Un mal sueño (1981) i Llegó el día (1983). Coincidint amb la publicació de l'últim, moria d'accident de trànsit el cantant Jesús de la Rosa, fet que va significar posar punt final a la primera etapa del grup. Uns anys després, Juan José Palacios "Tele" va decidir refundar-lo, però el músic moriria el 2012.
Pedro Ruy-Blas, nascut a Madrid amb el nom de Pedro Ample Candel, va començar en el gènere de la cançó ―era cantant de Los Canarios―, però després es va interessar pel jazz. Dolores, nom d'un disc seu del 1973, va suposar l'embrió del que més tard es convertiria en un dels experiments musicals més interessants d'aquella dècada, el grup Dolores. En van formar part alguns dels músics destacats del jazz a l'Estat, com Jorge Pardo i el seu germà Jesús, Álvaro Yébenes, José Antonio Galicia, Tomás San Miguel o Tomás Vega. Van acabar col·laborant amb Paco de Lucía. Van publicar dos àlbums: La puerta abierta (1977) i Asa Nisi Masa (1978). El 1980, Pedro Ruy-Blas va reorientar la seva carrera com a solista.
Per acabar, a finals dels anys setanta, a Astúries, va sorgir el grup Crack, format per Álex Cabal, Alberto Fontaneda, Mento Hevia, Manuel Jiménez i Rafael Rodríguez. Uns anys abans ja funcionaven, però tocaven rock de l'estil Lynyrd Skynyrd. A la formació hi havia Jorge Martínez, que amb el pas dels anys seria conegut com el líder d'Ilegales. Quan Jorge els va deixar, Mento va assumir el control de la banda i la va dirigir cap a un so progressiu. Molt influïts per grups italians, com ara Premiata Forneria Marconi, van publicar un sol àlbum, Si todo hiciera crack (1979), tota una referència del rock progressiu estatal. Després d'editar-lo, el grup va fer concerts durant un temps i va preparar material per a un nou disc, tot i que no va veure mai la llum. La vida de Crack va ser efímera, ja que només va durar un parell d'anys.
Estel Romeu recomana "Libertad" (2021), de Clara Roquet
Parlar d'Alzheimer, classes socials, el pas a l’adolescència i les condicions de les treballadores domèstiques en una hora i 45 minuts. Clara Roquet ho fa a Libertad (2021), la seva òpera prima que li va atorgar el Goya a millor direcció novell.
Un film que, a través d'una fotografia molt cuidada i unes imatges bucòliques, ens parla de manera simple, però no per això menys crua, de les vides truncades de les treballadores domèstiques immigrants. En l'escenari de la casa d'estiu d'una família "bé" a la Costa Brava, Libertad explica el camí de la Nora en l'entrada a l'adolescència i la descoberta dels seus privilegis de classe.
El títol, però, no fa referència a la llibertat de la protagonista, que viu tancada en una gàbia de vidre, sinó que Libertad és la filla de la Rosana, la cuidadora de l’àvia de la Nora, que pateix Alzheimer. La Libertad arriba des de Colòmbia després d’estar deu anys sense veure la seva mare i s’endinsa en un món en què forma part del servei d’una família de classe alta i passa a ser un personatge secundari.
Així doncs, el títol fa referència a la lluita de la Libertad per fer honor al seu nom i el xoc que suposa a la vida de la Nora, que sempre ha viscut en una bombolla irreal. L'òpera prima de Clara Roquet és un coming of age que parla de contrastos: d'oli i aigua, de dues rectes paral·leles que aconsegueixen trobar-se en un punt i que intenten descobrir què hi ha fora el seu món.
Libertad es troba disponible a través de Filmin i, si teniu ganes de gaudir amb una pel·lícula d'autor cuidada i prou lleugera, aquí teniu una proposta. Bon cap de setmana!
Etiquetes:
