-
Núria Gago, en una imatge del film.
Arriba un altre cap de setmana, i amb aquest, les habituals recomanacions culturals dels integrants de la redacció de Reusdigital.cat. Volem compartir amb tots vosaltres, amics i lectors, música, cinema i llibres per tal que els últims (i freds) dies del mes de gener siguin agradables.
Ja fa uns mesos que a Netflix s'hi pot veure la tercera temporada de la sèrie Master of none. No es tracta de cap de les produccions més vistes entre els seus abonats, però el cas és que aquesta comèdia dramàtica és del tot recomanable.
L'ànima del projecte és el còmic Aziz Ansari. Els seus orígens familars, a l'Índia, han marcat la seva trajectòria i són un leitmotiv a Master of none, on s'hi narren les peripècies professionals (i emocionals) d'un aspirant a actor. El racisme estructural, en una col·lecció de vinyetes més o menys connectades, conforma una ficció honesta, enèrgica i imaginativa, farcida a més de referències audiovisuals.
Cadascun dels seus episodis (d'uns 30 minuts de durada) aborden aspectes i neguits de la nostra rutina: l'amistat, la feina, les relacions de parella, les convencions socials... a partir d'un estil entre costumista i documental, sense estridències i amb un peculiar sentit de l'humor. Fins i tot en els aspectes tècnics, Master of none destaca per la seva cuidadíssima posada en escena, pròpia del cinema indie, i en què alguns dels capítols són peces úniques.
La sèrie es va estrenar el 2015 i va obtenir diversos premis. La tercera temporada (a la qual han afegit el subtítol Momentos de amor), quasi experimental, s'allunya certament de les dues anteriors, per diseccionar les intimitats de la parella. Dibuixa també un curiós paral·lelisme entre la maduresa dels protagonistes (que ja ronden la quarantena) i el declivi de la parella a mesura que passa el temps. És en aquesta tanda d'episodis quan, a més, l'anàlisi se centra en les dones. A través de llargs diàlegs, Master of none apunta ara a una experiència diferent, més profunda, potser no al gust de tothom, però sens dubte estimulant per a aquells que vulguin fugir de les habituals sitcoms.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iAv9cQZmy4k[/youtube]
Doneu una segona oportunitat a la música de la Penguin Cafe Orchestra, en cas que en la primera escolta no us agradi. D'entrada, us pot resultar peculiar, excèntrica i abstracta, però en successives ocasions us sonarà igual de peculiar, però cada cop més captivadora. La música d'aquest grup no es pot classificar fàcilment, però té elements de música folk, clàssica i pop, i una estètica minimalista que recorda sovint Philip Glass. El fundador de la Penguin Cafe Orchestra, Simon Jeffes (Crawley, Anglaterra, 1949 - Taunton, Anglaterra, 1997), la va definir com a "folklore imaginari".
Aquest cap de setmana us recomano la música d'aquesta orquestra màgica, que es movia entre la realitat i la ficció, com els homes pingüí que il·lustren les portades dels seus discos. La idea de crear aquest grup va sorgir l'any 1972, a França, mentre Jeffes delirava després de patir una intoxicació alimentària. En aquest tràngol, s'imaginava que era un pingüí regentant un local pintoresc. Al cap de poc temps, va decidir formar el grup amb l'objectiu de demostrar com és d'important en la vida (també en la música) acceptar qualitats com l'espontaneïtat, la sorpresa o la irracionalitat.
Per a la seva orquestra, Simon Jeffes va reunir músics selectes amb experiència en la música clàssica o el jazz. La composició de la Penguin Cafe Orchestra va anar patint múltiples canvis, però sempre amb Jeffes, la cel·lista i cofundadora Helen Liebmann i Emily Young, autora de les curioses portades dels discos, com a peces clau. A aquests tres, doncs, se'ls incorporarien, en una mena d'unió lliure, altres músics segons els requisits de les peces musicals o les performances. Durant els 24 anys en què van actuar, van gravar i publicar diversos discos, dels quals es poden destacar Music from The Penguin Cafe (1976), Penguin Cafe Orchestra (1981), Broadcasting from Home (1984), Signs of Life (1987) i Union Cafe (1993).
Després de la mort de Simon Jeffes, els membres de la banda van continuar reunint-se ocasionalment fins que Arthur Jeffes, fill de Simon, va ingressar a la formació per encarregar-se de la percussió i els teclats. Actualment, Arthur Jeffes lidera una banda batejada com Penguin Cafe que combina peces de la Penguin Cafe Orchestra amb cançons noves.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NPpRJoYISSQ[/youtube]
Un cor trencat sempre cura millor a casa i és per això que la Lu torna a Barcelona després de viure a París. El desamor se suma a una relació complicada amb la seva mare, que la posa entre l'espasa i la paret buscant-li una feina. Només arribar a la ciutat, la Lu comença a treballar com a infermera interna a casa de la Marina, una dona de vuitanta-sis anys que viu pendent de la seva germana amb Alzheimer.
Aquest és el punt de partida de Quiéreme siempre, la segona novel·la escrita per la també actriu Núria Gago, que ha aparegut en ficcions com El cor de la ciutat, Primos o Cites. La novel·la es va endur el Premio Azorín de l'any 2018 i planteja qüestions com les cures, la soledat i l'amistat. Tot i que el títol pugui semblar tota una oda a l'amor romàntic i a les relacions de parella, no és més lluny de la realitat, ja que fa referència a altres tipus d'amor.
Es tracta d'una història tendra que neix d'una relació inesperada i de com dues dones d'edats i realitats molt diferents es converteixen en amigues i un suport. És una novel·la que mostra una altra perspectiva de la sororitat i de la importància de cuidar els cuidadors. També planteja com és viure o conviure amb una persona malalta d'Alzheimer i s'endinsa en la música com a teràpia. Així doncs, us recomano Quiéreme siempre, una novel·la lleugera plena d'empatia i sororitat, que enganxa des de les primeres pàgines.
Marc Busquets recomana "Master of none"
Ja fa uns mesos que a Netflix s'hi pot veure la tercera temporada de la sèrie Master of none. No es tracta de cap de les produccions més vistes entre els seus abonats, però el cas és que aquesta comèdia dramàtica és del tot recomanable.
L'ànima del projecte és el còmic Aziz Ansari. Els seus orígens familars, a l'Índia, han marcat la seva trajectòria i són un leitmotiv a Master of none, on s'hi narren les peripècies professionals (i emocionals) d'un aspirant a actor. El racisme estructural, en una col·lecció de vinyetes més o menys connectades, conforma una ficció honesta, enèrgica i imaginativa, farcida a més de referències audiovisuals.
Cadascun dels seus episodis (d'uns 30 minuts de durada) aborden aspectes i neguits de la nostra rutina: l'amistat, la feina, les relacions de parella, les convencions socials... a partir d'un estil entre costumista i documental, sense estridències i amb un peculiar sentit de l'humor. Fins i tot en els aspectes tècnics, Master of none destaca per la seva cuidadíssima posada en escena, pròpia del cinema indie, i en què alguns dels capítols són peces úniques.
La sèrie es va estrenar el 2015 i va obtenir diversos premis. La tercera temporada (a la qual han afegit el subtítol Momentos de amor), quasi experimental, s'allunya certament de les dues anteriors, per diseccionar les intimitats de la parella. Dibuixa també un curiós paral·lelisme entre la maduresa dels protagonistes (que ja ronden la quarantena) i el declivi de la parella a mesura que passa el temps. És en aquesta tanda d'episodis quan, a més, l'anàlisi se centra en les dones. A través de llargs diàlegs, Master of none apunta ara a una experiència diferent, més profunda, potser no al gust de tothom, però sens dubte estimulant per a aquells que vulguin fugir de les habituals sitcoms.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iAv9cQZmy4k[/youtube]
Marià Arbonès us recomana la música de la Penguin Cafe Orchestra
Doneu una segona oportunitat a la música de la Penguin Cafe Orchestra, en cas que en la primera escolta no us agradi. D'entrada, us pot resultar peculiar, excèntrica i abstracta, però en successives ocasions us sonarà igual de peculiar, però cada cop més captivadora. La música d'aquest grup no es pot classificar fàcilment, però té elements de música folk, clàssica i pop, i una estètica minimalista que recorda sovint Philip Glass. El fundador de la Penguin Cafe Orchestra, Simon Jeffes (Crawley, Anglaterra, 1949 - Taunton, Anglaterra, 1997), la va definir com a "folklore imaginari".
Aquest cap de setmana us recomano la música d'aquesta orquestra màgica, que es movia entre la realitat i la ficció, com els homes pingüí que il·lustren les portades dels seus discos. La idea de crear aquest grup va sorgir l'any 1972, a França, mentre Jeffes delirava després de patir una intoxicació alimentària. En aquest tràngol, s'imaginava que era un pingüí regentant un local pintoresc. Al cap de poc temps, va decidir formar el grup amb l'objectiu de demostrar com és d'important en la vida (també en la música) acceptar qualitats com l'espontaneïtat, la sorpresa o la irracionalitat.
Per a la seva orquestra, Simon Jeffes va reunir músics selectes amb experiència en la música clàssica o el jazz. La composició de la Penguin Cafe Orchestra va anar patint múltiples canvis, però sempre amb Jeffes, la cel·lista i cofundadora Helen Liebmann i Emily Young, autora de les curioses portades dels discos, com a peces clau. A aquests tres, doncs, se'ls incorporarien, en una mena d'unió lliure, altres músics segons els requisits de les peces musicals o les performances. Durant els 24 anys en què van actuar, van gravar i publicar diversos discos, dels quals es poden destacar Music from The Penguin Cafe (1976), Penguin Cafe Orchestra (1981), Broadcasting from Home (1984), Signs of Life (1987) i Union Cafe (1993).
Després de la mort de Simon Jeffes, els membres de la banda van continuar reunint-se ocasionalment fins que Arthur Jeffes, fill de Simon, va ingressar a la formació per encarregar-se de la percussió i els teclats. Actualment, Arthur Jeffes lidera una banda batejada com Penguin Cafe que combina peces de la Penguin Cafe Orchestra amb cançons noves.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NPpRJoYISSQ[/youtube]
Estel Romeu recomana "Quiéreme siempre", de Núria Gago
Un cor trencat sempre cura millor a casa i és per això que la Lu torna a Barcelona després de viure a París. El desamor se suma a una relació complicada amb la seva mare, que la posa entre l'espasa i la paret buscant-li una feina. Només arribar a la ciutat, la Lu comença a treballar com a infermera interna a casa de la Marina, una dona de vuitanta-sis anys que viu pendent de la seva germana amb Alzheimer.
Aquest és el punt de partida de Quiéreme siempre, la segona novel·la escrita per la també actriu Núria Gago, que ha aparegut en ficcions com El cor de la ciutat, Primos o Cites. La novel·la es va endur el Premio Azorín de l'any 2018 i planteja qüestions com les cures, la soledat i l'amistat. Tot i que el títol pugui semblar tota una oda a l'amor romàntic i a les relacions de parella, no és més lluny de la realitat, ja que fa referència a altres tipus d'amor.
Es tracta d'una història tendra que neix d'una relació inesperada i de com dues dones d'edats i realitats molt diferents es converteixen en amigues i un suport. És una novel·la que mostra una altra perspectiva de la sororitat i de la importància de cuidar els cuidadors. També planteja com és viure o conviure amb una persona malalta d'Alzheimer i s'endinsa en la música com a teràpia. Així doncs, us recomano Quiéreme siempre, una novel·la lleugera plena d'empatia i sororitat, que enganxa des de les primeres pàgines.
Etiquetes:
