Una pinzellada de cultura amb Reusdigital.cat

Arriba el cap de setmana i, amb ell, les recomanacions culturals de la redacció de Reusdigital.cat. Llibres, sèries, pel·lícules i cançons que ens han agradat i que volem compartir amb tots vosaltres! 

Alba Cartanyà proposa llegir 'Amor i no', d'Alba Dalmau 

Un final també pot ser un inici, com demostren els protagonistes de la nova novel·la d'Alba Dalmau, "Amor i no". La ruptura de la relació de parella entre la Carme i l'Ygve (una catalana i un suec) és el començament d'un vincle que els unirà al llarg de les seves vides, prenent diferents formes. 

Una obra tendra, que mostra l'amor més pur i genuí que pot existir entre dues persones que s'aprecien, es valoren i es respecten. En una ocasió, els protagonistes es pregunten com hauria estat si haguessin seguit junts, i els dos preveuen que hagués estat un desastre. "Hi ha relacions que són perfectes perquè no tenen el format estàndard. És per això que ells es poden estimar tant, perquè segueix sent molt purs i es mantenen en l'ideal que tenien l'un de l'altre i que mai no han acabat de descobrir", relata l'autora en una entrevista. 

Després de deixar-ho quan eren joves, a Roma, els dos refan la seva vida. Tenen noves parelles, altres feines, fills... però d'alguna manera mantenen el contacte i es veuen quan poden, sense que mai torni a passar res (sexualment parlant) entre ells. L'amor que s'enten es va transformant al llarg dels anys, però mai desapareix perquè ells no volen que ho faci. És un foc latent que els acompanya i els reconforta en tot allò que viuen. 

Marc Busquets recomana el disc 'Speak and spell', de Depeche Mode

Va ser el 1981 quan Depeche Mode va debutar amb el disc 'Speak and spell', editat per Mute Records. En plena voràgine del tecno pop, i amb bandes com The human league als llocs més alts de les llistes, el quartet de Basildon va publicar un disc que pot encabir-se en aquest estil i que més aviat poc té a veure amb el so industrial, fosc i rock que ha caracteritzat els àlbums del grup en endavant, i que va trobar en 'Violator' (1989), 'Songs of faith and devotion' (1993) i 'Ultra' (1997) el seu màxim esplendor. 

Quan Depeche Mode va iniciar la seva trajectòria ho va fer amb Vince Clarke com a cervell i compositor. A posteriori, aquest va abandonar el conjunt d'Essex per iniciar altres aventures, tals com Yazoo o l'encara vigent Erasure, i en què el tecno pop s'ha mantingut com el denominador comú. No és rar, per tant, que els temes més recordats del disc 'Speak and spell' tinguin una factura simple, directa, ballable i comercial, i els senzills 'Dreaming of me' i 'Just can't enough' (que encara ara interpreten a les gires) en són la prova. 

Analitzat el disc en el seu 40è aniversari, i si bé les crítiques no van ser sempre bones (determinada premsa va dir que Depeche Mode estava "mancat de talent d'una manera gairebé còmica"), el cert és que 'Speak and spell' s'ha de reivindicar perquè és la llavor d'un gran experiment musical que s'ha allargat dècades i que ha tingut la capacitat d'influència que poques altres bandes han demostrat. I és també un treball discogràfic que permet pronosticar què hauria pogut ser de Dave Gahan, Martin L. Gore i Andy Fletcher si s'haguessin mantingut lleials al tecno pop ensucrat de Clarke. 

Amb la sortida d'aquest, però, Gore va haver d'agafar les regnes musicals del grup i a poc a poc va anar enfosquint el so de Depeche Mode. Les lletres van començar a agafar un altre to (en són un bon exemple les políticament compromeses del disc 'Some great reward', de 1984) i les aportacions del nou fitxatge, Alan Wilder, van contribuir a la construcció de la llegenda. 'Black celebration' (1986) i 'Music for the masses' (1987) van fer entrar el conjunt en la dimensió del rock de grans estadis, i la proposta estilística va derivar cap a l'èpica amb himnes com 'Never let me down again'. I la resta és història de la música. 

Del disc 'Speak and spell', a banda dels senzills ja esmentats, cal destacar-ne algunes cares 'B'. 'New life' o 'Puppets' són dues de les millors cançons del disc. 

Marià Arbonès us proposa d'escoltar el disc 'Down in the Cellar', d'Al Stewart

La meva recomanació musical del cap de setmana. Us proposo passar una estona escoltant el disc ‘Down in the Cellar’ (2000), d’Al Stewart (Glasgow, 1949), un treball conceptual del cantautor escocès dedicat al vi i amb el qual vull contribuir d’alguna manera a la Fira del Vi de Falset, que se celebra aquest mes de maig. Entre les passions d’aquest cantant i músic des de fa molts anys hi ha la del bon vi, que fins i tot ha convertit en negoci, gràcies als guanys obtinguts per la seva cançó d’èxit ‘Year of the Cat’, que segur que deveu conèixer.

La portada ja deixa clar quin és el contingut del disc. Al Stewart hi apareix fotografiat en un celler acompanyat d’un munt d’ampolles de vi. Dins hi trobem tretze cançons en la línia folk que el caracteritza, o, com ell diu, “melodies senzilles amb lletres interessants”, amb la mateixa veu fina, inalterable, de sempre. Per exemple, a ‘Waiting for Margaux’ canta amb admiració a una dona que té un gust excel·lent per al vi. En la cançó homònima del disc canta sobre el celler de Jean-Louis Chave, en la qual es veu respirar la història entre ampolles de vins Côte-Rôtie i Hermitage. Queda palès que Stewart coneix sobradament aquest món. La història i el vi també s’associen en un maridatge a ‘Tasting History’. Totes les cançons estan escrites per Stewart, menys ‘Soho’, que és original de Bert Jansch.

En una entrevista, Al Stewart va afirmar: “He vist persones en la història que eren aficionades al vi i m'ha alegrat molt veure-hi Ben Franklin, Thomas Jefferson i Winston Churchill. I després he vist qui eren els abstemis i és una llista de persones horribles, com Hitler, Pol Pot i l'aiatol·là Khomeini.”

Les cançons de ‘Down in the Cellar’ us agradaran si no sou molt exigents en el  tast d’aquesta proposta que aparentment té poc cos, però que, a mesura que apreciem el seu sabor, resulta amable.