Dissabte, 20 de Juliol de 2024

L’Eixample, el barri del tren de Cambrils

Una ruta històrica comentada clou aquest diumenge el cicle de memòria sobre aquest barri cambrilenc

08 de Novembre de 2015, per Isabel Martínez
  • El ball de bastons va ser un dels elements festius tradicionals que el barri de l'Eixample va recuperar de les antigues festes del nucli antic i va traslladar fins a l'actualitat, donant pas a les modernes colles. Fotografia de cap a 1980

    Arxiu Municipal de Cambrils (cedida per Marc Mercè Cros). Núm. reg. 11474-03-023

  • Maria Perales Peris amb l'uniforme (davantal) i la bandera (per aturar els trens) de la companyia ferroviària, i el seu marit Josep Calabuig Gassó (peó de Via i Obres de la mateixa companyia), a la caseta de la Llosa on ella treballava. Fotografiats cap a 1960.

    Arxiu Municipal de Cambrils (cedida per Carme Calabuig Perales). Núm. reg. 11474-02-001

  • Marc Mercè i Carme Calabuig

     

Aquest seria el punt de partida de l’actual barri, el de l’Eixample, que no es començaria a desenvolupar de manera important fins al 1954 amb la construcció de les primeres Cases Barates i, posteriorment, amb l’arribada dels emigrants que accelerarien tot el procés. Per recuperar la memòria d’aquest barri, l’Arxiu Municipal de Cambrils, el Museu d’Història i la Biblioteca Pública Municipal han desenvolupat durant les darreres setmanes un cicle de xerrades que es clou avui amb una ruta històrica comentada. Cal dir, a més, que les activitats de De l’estació a l’Eixample: memòria d’un barri de Cambrils forma part del desè Cicle de memòria organitzat per l’ajuntament de Cambrils.

Per la seva biografia i lligams familiars, el Marc Mercè i la Carme Calabuig representen l’arquetipus de residents del barri de l’Eixample. De fet, tal com comenten, amb tota probabilitat són els veïns amb més anys de presència en aquest entorn des que s’hi van establir en casar-se cap a 1961.

Anteriorment, però, Calabuig ja havia residit a la zona perquè els seus pares eren ferroviaris i van arribar a Cambrils cap a 1940. Aleshores, pràcticament no hi havia cases excepte algun dels treballadors del ferrocarril i alguns xalets i masos dispersos. Per anar a l’escola, al mercat o comprar el pa, Calabuig havia d’anar al nucli antic, motiu pel qual li ha quedat el costum de dir “vaig al poble” quan es dirigeix a la part més antiga de la vila. En canvi, explica que viure d’infant en aquell espai pràcticament despoblat era un avantatge “perquè teníem molt d’espai” per jugar.

Tant els avis com els pares de Calabuig eren ferroviaris. El pare era un dels encarregats destinats a reparar els desperfectes de les vies que aleshores tenien les travesses de fusta i, tot sovint, es cremaven per les espurnes de les locomotores. En canvi, la seva mare era guardabarrera i s’encarregava d’obrir i tancar les cadenes per la circulació d’un dels 4 punts en què la via creuava el terme de Cambrils. Les jornades laborals eren de 12 hores i únicament hi havia un dia de festa. La mare de Calabuig vestia, a més, un uniforme especial: “Quan estava de servei, la meva mare portava un davantal que era blau i vermell i es posaven reglamentàriament un mocador” i la seva “única arma era un banderí” que si portava dins d’una funda, significava que es podia passar i si el treia, impedia el trànsit. Tot i tenir assignat l’espai entre Mont-roig i Salou, la brigada de la qual formava part el pare de Calabuig a vegades es traslladava a altres termes.

En casar-se, Calabuig va tenir clar que no volia viure al poble “perquè els carrers eren estrets”. Aleshores, van llogar un primer pis a un xalet de la zona de l’Eixample, que pràcticament tan sols comptava amb les Cases barates i, després, van anar a una casa nova construïda pels pares. Tot i que el desenvolupament urbanístic del barri ja s’havia iniciat molt incipientment encara hi havia moltes mancances com ara l’aigua i l’electricitat. Problemes que s’acabarien solucionant progressivament a partir de l’increment de residents de la zona.

Una de les anècdotes que explica Mercè és que per veure els partits de futbol “pujava dues escales o a la tanca del pati i guaitava per darrere de casa” perquè el camp es trobava molt a prop i no hi havia edificis que tapessin la vista.

A banda de l’estació de ferrocarril, un altre dels espais de referència era la Rambla, una de les escasses vies que des del primer moment van estar urbanitzades amb arbres i dissenyades completament malgrat que el voltant encara no estigués desenvolupat. L’ermita de la Verge del Camí va ser un altre indret de referència, especialment relacionat amb les activitats festives i de devoció. En aquest apartat, és Mercè el que té moltes coses a explicar com ara la seva pertinença al Ball de Bastons i el naixement de la primera colla de Diables de Cambrils que van actuar a molts dels correfocs dels pobles de la demarcació de Tarragona.

Tant per Mercè com Calabuig, el seu barri de tota la vida “ha canviat molt” tot i que bona part de les persones dels primers temps encara hi viuen. “S’han fet grans, ens hem fet grans” reconeix però també afegeix que “ara vivim gent de tota manera: gent del poble, forastera, estrangera…diem que és com una Torre de Babel”.

Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives

Barri Eixample Cambrils Diari Reus Digital
Barri Eixample Cambrils Diari Reus Digital

Notícies relacionades: 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit



COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges