Cops de puny amb denominació de Reus

Sacrifici, tàctica i molts punys: premisses d'entrenament que sobrepassen l'afició per la boxa. "No és el mateix tenir talent que explotar-lo", comença dient Adrià Gil, un boxejador amateur reusenc que considera que saber demostrar les qualitats físiques al quadrilàter "no és feina fàcil". Aquesta dedicació, però, no ve acompanyada, a vegades, per guanyar campionats i agradar al públic aficionat a la boxa. Segons el jove reusenc de 23 anys en aquest esport existeixen dues branques essencials: d’una banda, "l'art de la boxa", que és el que tothom treballa al gimnàs i, el "negoci de la boxa", que és el que veritablement trunca aquest “art”. Per la seva banda, l'entrenador de l’Escola de Boxa ‘Doce Onzas’, Sergio De Gregorio, valora el combat de la boxa a partir del rendiment obtingut. Amb tan sols 27 anys forma lluitadors de boxa a Reus.

Pertànyer a una escola de boxa no implica lluitar en solitari, el boxejador compta amb un equip. El tret de sortida que marca l'inici de la trajectòria esportiva del jove boxejador Adrià Gil és la figura de Muhammad Ali: el seu carisma, la seva personalitat i la seva manera de fer les coses el van impressionar. "Des que vaig veure un combat d’Ali vaig anar apropant-me al seu exemple, demostrava ser un home de paraula, perquè tot el que deia ho acabava complint", corrobora Gil. Malgrat tot, quan el reusenc tria començar a fer boxa, amb tan sols 15 anys, el seus pares li ho prohibeixen: "Durant una temporada vaig haver d'entrenar al gimnàs d'amagat, però llavors no tenia intencions de competir". A hores d’ara ha disputat unes sis lluites de caràcter oficial, les quals van sumant experiència en la seva trajectòria esportiva.

L'entrenador d'Adrià Gil, Sergio De Gregorio, va començar a boxejar als 17 anys i poc temps després va començar a competir. Actualment es troba fent classes de boxa al gimnàs ADN Fight Club, ubicat al polígon Dyna de Reus, on s'imparteix formació d'arts marcials i esports de contacte, entre d'altres. El seu passat com a competidor en la boxa passa per moments de molt d'esforç i dedicació: de fet va patir una lesió al múscul del trapezi i pateix asma, malaltia combinable amb aquest esport. Avui dia, De Gregorio pensa fer un curs formatiu per entrenar en categoria professional a l'octubre.

La boxa a Reus i l'àmbit català

Diversos boxejadors s'han format en aquesta ciutat. "La boxa s'estila a Reus i hi ha molt de nivell", afirma Sergio De Gregorio, qui indica que per "triomfar" la majoria d'esportistes marxen a Barcelona o a l'estranger. Malgrat tot, allà "han de tenir sort, ser bons i guanyar".

L'afició per la boxa es viu de manera minoritària a Reus, almenys si ho comparem amb altres llocs: "A Anglaterra fer un campionat de boxa pot aplegar fins a 60.000 persones amb les entrades esgotades tres setmanes abans i amb un cost set vegades més car que aquí, a Reus amb sort arribaríem a les 400". D'altra banda, on s'aplega molt més gent és a Barcelona on les vetllades agrupen unes 2.000 persones. Tant la publicitat com la informació que promocionen les lluites de boxa es troba "disponible", però De Gregorio deixa clar que l'esport "no es troba gens defensat pel govern".

Mentre que s'atorguen subvencions a alguns països, aquí la proposició d'exhibicions i lluites no desperta l'interès de les butxaques dels ciutadans. Tal com diu De Gregorio passa el contrari amb el cas del futbol: "La gent està disposada a pagar seixanta euros per una hora i mitja de partit, quant a la boxa quatre hores et poden sortir per uns vint euros a Barcelona".

Això no obstant, la boxa catalana d’àmbit professional s'ha consolidat força: "Ara mateix a Barcelona tenim tres campions d’Europa professionals i a Madrid tres o quatre més, són molts perquè de catorze categories totals, tenim set campions", explica De Gregorio. Molts d'aquests campions poden ser xofers al matí o, com bé aporta l'entrenador reusenc, "els boxejadors poden agafar-se una excedència i no cobrar per poder arribar als campionats".

L'entrenador es queixa de la imatge donada per la boxa als mitjans

La forma de plasmar la boxa a les televisions influeix en la construcció de l'opinió de la gent envers aquest esport: "A Espanya les televisions treuen o bé notícies negatives o bé les vetllades de boxa més destacades, com la de Floyd Mayweather i Manny Pacquiao. Tothom va entendre de boxa durant dues setmanes", es queixa De Gregorio.

El control i la disciplina dins la boxa són uns dels trets principals per tal de competir, segons manifesta l’instructor. Hi ha un risc "evident" en aquest esport, però "el tipus de lesions que hi poden haver són com les de qualsevol altre àmbit i a la boxa és on hi ha menys", sobretot si es pensa que “els cops de puny són els protagonistes i no garanteixen una lesió segura”. Sobre això, Adrià Gil diu haver vist combats sagnants on ha pogut comprovar “com uns pantalons blancs es tornaven vermells”, i no tots els “combats són així d’espectaculars i violents”.

Afició i professionalitat

Els boxejadors aficionats i professionals tenen diferències. Adrià Gil fa èmfasi en la dificultat i la dedicació: per una banda, la dificultat augmenta amb la quantitat d'assalts en una lluita. L'amateur pot tenir fins a tres assalts i el professional pot passar dels quatre als dotze assalts; d'altra banda, la dedicació en el cas dels professionals són més hores d'entrenament, malgrat que molts també acaben triant l'horari parcial, perquè ho combinen amb un altre treball. “No pots viure de la boxa, sempre has de tenir un altre treball que et doni diners”, comenta l’entrenador en categoria amateur qui a més de formar boxejadors també disposa de carrera universitària i exerceix d'assessor econòmic els matins.

Quant a la indumentària, els professionals no requereixen de casc i no duen samarreta, mentre que els amateurs sí. De fet, l'Associació Internacional de Boxa Aficionada (AIBA) diu que passades les deu lluites el casc ha d'anar fora: "Els guants dels amateurs són molt més tous, tenen més quantitat d'unces (12) i, per tant són molt més grans que no pas els dels professionals que en poden tenir vuit", especifica Gil. De fet, les mans dels professionals es protegeixen amb una "vena mèdica, diferent que la de l'amateur, ja que l'artell es troba més a prop del cop i s'ha de protegir".

Per la seva banda, l'entrenador de boxa en el gimnàs ADN Fight Club, Sergio De Gregorio, opina que la diferència entre ambdues categories és “total”. De fet, fa una distinció entre una escola de boxa i un club de lluita: “La metodologia d’ensenyament és la seva diferència, en l’escola és més educativa i en el club de lluita està més orientada al combat físic”, especifica De Gregorio. També afegeix que en ambdós centres de formació es poden trobar boxejadors tant de categoria amateur com de professional.

La boxa, amenaçada pel desgast físic del boxejador

"Hi ha un final obvi i és que la boxa és un esport que caduca molt ràpid pel desgast físic de qui ho practica", comenta Gil. Cada boxejador ha d'encaixar "una gran quantitat de cops, molts dels quals van a parar al cap", per això s'ha de "saber quan parar". Malgrat tot, Adrià Gil es considera un "ferm defensor" de la boxa com un esport "que no danya el cervell", però assegura que "la qualitat física i la salut es ressenten". Per contra, De Gregorio aporta que aquest "desgast" el boxejador l'assumeix: "Tractant-se de competició el sacrifici és una cosa que has de tenir en compte, perquè estàs buscant rendiment, no quelcom saludable".

Dins aquest món "s'ha de tenir en compte el compromís i saber què et jugues", continua De Gregorio. La cerca dels límits per poder millorar el teu llindar d'excel·lència provoca, segons ambdós boxejadors, l'increment de lesions o, fins i tot, la desconeixença del teu propi límit. Això succeeix sobretot al principi: "En apuntar-se al gimnàs venen molts massa orgullosos i no saben quan dir prou i han d'aprendre a diferenciar quan estan entrenant o quan estan fent un espàrring seriós", comenta l'entrenador d' ADN Fight Club.

A l’hora de practicar boxa s'han de sacrificar festes, menjar i hores de son. De Gregorio explica que en el seu cas personal per aconseguir assolir la categoria de pes Gallo (equivalent a 53 quilograms), va haver de deixar de sopar durant tres dies: “Em mantenia amb mig litre d’aigua al dia i entrenava quatre hores". De fet l’entrenador admet que es va plantejar pujar una categoria de pes més.

En aquest cas, Gil ha passat per Welter (66,78 quilograms) i Pes Mig (72,575 quilograms): "Puc competir amb aquests dos pesos, perquè em sento còmode en ambdós nivells i ara em plantejo baixar a la categoria de Súper Lleuger amb 63 quilograms".

Un cop de puny, una vibració al cervell

'El no saber parar' converteix aquest esport de contacte en un joc d'instint, on es poden passar per alt riscos que poden afectar el cap. Un complement important enllaçat a això és el protector bucal, tal i com senyala el boxejador amateur, Adrià Gil, no sols "protegeix les dents, sinó que absorbeix les vibracions dels cops que van adreçats al cap".

Quant a les lesions, Adrià Gil relata també que va patir una lesió a una costella i va haver de quedar-se a l’hospital. Sergio De Gregorio, el seu entrenador, també el va acompanyar. D’aquí, el boxejador amateur en deriva una conclusió: “Els entrenadors acaben sent els teus segons pares a hores”. La responsabilitat que té l’entrenador és molt gran i per això un dels requisits que recomana Sergio De Gregorio “indispensablement” és federar-se: “Aquí tots ho estan, es tracta d’un requisit personal, no obstant anem molt amb compte”.

“Com a entrenador tinc ganes d’aprendre dels alumnes i també se’ls ha de conèixer molt, s’ha de ser empàtic i tenir una mica de psicologia”, puntualitza De Gregorio, qui a més diu sentir-se “partícip” dels progressos de tots els seus alumnes que “moltes vegades vénen amb problemàtiques diàries que s’han de saber gestionar i aportar-ne alguna solució”.

'S’aprèn més en una derrota que en deu victòries'

Els pilars fonamentals que té Sergio De Gregorio són la tècnica i tàctica: “Al cap i a la fi el que vols aconseguir és que [els alumnes] mecanitzin els seus moviments, perquè no tenen aquesta memòria muscular que esdevingui automàtica”. El jove preparador insisteix en la repetició exhaustiva de moviments i recomana que la gent en dediqui temps i no es relaxi: “Quan els alumnes van avançant tenen motivacions, però a vegades les victòries també poden provocar comoditat i confiança”.

Per la seva banda, el boxejador reusenc, Adrià Gil, considera que “aprèn més en una derrota que en deu victòries”, de fet qualifica la derrota com un “aprenentatge” i, gairebé “justificació” que “li indica què ha de corregir”. En aquest cas, De Gregorio comenta: “Hi ha que s’ho prenen amb filosofia i tornen al gimnàs i d’altres que ho deixen sis mesos”.

En forma, ‘tots els mesos de l’any’

"Moltes vegades em criden per lluitar d'una setmana per l'altra, amb la qual cosa he d'estar sempre preparat i en forma tot l’any", afirma Adrià Gil, qui afegeix que "és una ximpleria estar entrenant i refusar una competició". No obstant, De Gregorio explica que “una vegada jugues en la banda professional els campionats acostumen a anar més pactats, si algú es lesiona fent la preparació i et truquen a tu, agafes l’oportunitat si estàs preparat”.

Tot i estar preparats gairebé cada dia de l’any, De Gregorio esmenta que “els boxejadors de categoria amateur compten amb dies de vacances a l’agost" i, en el cas dels d’àmbit professional "disposen d’un temps de descans després de cada lluita que, depenent la seva duresa, pot ser de tres setmanes a dos mesos aproximadament".