Adolfo Suárez, el darrer estadista, que vaig esmentar en el meu anterior article, cap del govern de l’any 1976 al 1981, va desaparèixer com a governant, se’l van carregar. Va intentar fundar un partit nou, el CDS a nivell estatal. En les primeres eleccions que va participar a les generals, a les municipals i a les autonòmiques va assolir bons resultats i presència política, però després els seus resultats van anar decaient, cosa que va afectar-lo personalment i va decidir apartar-se de la política. La malaurada coincidència de l’aparició d’una greu enfermetat va fer que se n’apartés definitivament.
El sr Calvo Sotelo, cap del govern que el substituí del 1981 al 1982, nom il·lustre de la Meseta, sense passar per unes eleccions va èsser un personatge molt gris. Va fer entrar Espanya a l’OTAN. La desfeta de la UCD va ésser total. El senyor Manuel Fraga va recollir les restes del partit i, primer amb la Coalición Democrática, després reconvertida en Alianza Popular i, finalment, amb el Partido Popular, va agrupar la dreta espanyola i també l’extrema dreta.
Al 28 d’octubre de 1982 es van convocar eleccions a tot l’Estat que van significar el gran triomf de Felipe González i del seu segon Alfonso Guerra, aconseguint la majoria absoluta del PSOE. Van arrassar i a les municipals del 1983 també assoliren grans majories. A Catalunya, a les autonòmiques, tenint Adolfo Suárez com a president, al 1980, va guanyar i governar amb coalició, Jordi Pujol de Ciu. Amb el suport d’ERC i d’UCD va governar tota la legislatura i, aquell mateix any, el 1982, també assoliren la majoria absoluta.
La legislatura de Felipe González va ser erràtica, amb encerts, com la Seguretat Social, per a tothom, però en política exterior, poc brillant: aferrissadament contra l’OTAN per a després defensant-la i anant a totes. Seguia els dictats del socialdemòcrata alemany Billy Brandt. L’economia productiva no era la seva especialitat. Andalusia i Extremadura encara ho estant patint avui, l’any 2014. Van continuar la política dels subsidis que, passats els anys no han aportat ni riquesa ni societat del benestar. Recordem també la privatització de l’empresa de Ruiz Mateos, tot i ésser necessari, la seva inhabilització per l’Estat perquè era un perill per a l’economia del país, el seu desmuntament no va ser ni prou rigorós ni transparent.
Felipe González, governant del 1982 al 1996, considero, no va ser un home d’estat com ho havia estat Suárez. La situació política era caòtica i Felipe González no va complir amb les expectatives que havia despertat.
Arribem a l’any 1996, noves eleccions i les guanya José María Aznar del PP, el Partido Popular. Un home de tics desagradables, poderós, poc populista, gris i amenaçador. Amb política exterior pretenia ser el tercer home junt amb Bush y Tony Blair i va aconseguir més mala imatge, com un titella, de costat amb la dreta pura i dura. Actualment, ni els seus el volen. La FAES és creació seva. I no oblidem: la guerra d’Irak. Aquesta guerra, junt amb l’atemptat d’Atocha de l’11 de març de 2004, van precipitar la pèrdua de les eleccions que tingueren lloc dos dies després. El PP ensorrat. I això, evidentment beneficià al PSOE, que va tornar a guanyar, amb una alternança de poder. Sorgí un home nou poc conegut, que pretenia ser un nou Felipe González, Rodríguez Zapatero, i que, finalment resultà ser un personatge sense personalitat, sense caràcter. Governà del 2004 al 2011 i per Catalunya fou nefast. Tot el tema de l’Estatut del 2006, del Tribunal Constitucional, del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats. Les eleccions i el referèndum va ser un escarni i una lliçó d’antidemocràcia.
L’errada va ésser descomunal: no preveure ni la dimensió de la crisi ni la bombolla del totxo, i, a més va enganyar. Ho hem pagat tots, menys els poderosos. A Catalunya, en aquest període, manant el tripartit, tampoc va saber calibrar la crisi i el deute de Catalunya es triplicà. Cas greu, perquè va donar lloc a les retallades i la societat del benestar s’aguanta amb pinces i la nostra societat, també la classe mitjana, està patint les conseqüències.
En el cas de l’actual President del Govern, el sr Mariano Rajoy, no puc ser neutral, es van carregar l’Estatut, la vergonyosa anada per les Espanyes a recollir signatures contra els catalans i el seu Estatut, aprovat pel Parlament català, el Congrés dels Diputats i recolzat pel poble de Catalunya.
La traició més flagrant l’està fent aquest home. Nomenant els jutges, afins al PP, al Tribunal Constitucional i rebutjant jutges democràtics. És un polític indecís, molt gris, amb la teoria de que el temps ho arregla tot, com si les coses s’arreglessin soles. La incependència del nostre país no la poden aturar persones mediocres com ell.
Preguntes que ens fem:
Qui pagarà el dèficit de la nova societat estatal de les autopistes deficitàries (Madrid i periferia)? En part, Catalunya.
Qui pagarà els dèficits de la majoria dels AVES que no utilitzen la gent? De moment ho paga catalunya. Per què no fan l’adequat manteniment de rodalies, que té un gradual i permanent perill d’accidents? Les pèrdues d’Adif van augmentant any rera any i estan programats més AVES deficitaris.
Qui pagarà el dèficit arrossegat des de fa anys de les Elèctriques? En part important, els catalans.
Amagar la gran notícia d’actualitat de la Unió Europea, que exigeix més sacrificis i més retallades, 11.000 milions d’euros a pagar les autonomies, mentre l’Estat es converteix en “la alegría de la huerta”, comèdia dramàtica on els seus protagonistes son el senyor Montoro, el senyor De Guindos, la senyora Cospedal i el propi Rajoy. I continuen amb el seu endeutament progressiu.
En ensenyament, la família d’un sol alumne d’una aula, pot forçar i imposar el model lingüístic estatal als altres alumnes de la seva aula, que fan sense problemes la immersió lingüística, clarament profitosa, i que, inexplicablement, ha d’afectar la política d’Educació a catalunya. Vergonyós. Això és una “justícia” en minúscula, de pandereta i per a una sola persona, o unes poques, es crea un escpoli educatiu.
L’estimació dels catalans de pedra picada, no podem tenir en compte ni considerar Espanya. Ens difama, ens insulta, ens asfixia. És incompetent, no compleix els pactes.
Jordi Escoda i Vilà és antic diputat del Parlament de Catalunya i exsenador a Espanya de CDC.
