De totes les valoracions sobre les europees a Catalunya, la millor síntesi és la que va fer diumenge Pere Navarro quan, embarbussant-se durant la seva al·locució, en comptes de dir que felicitava ERC va afirmar que els facilitava. Tot i la involuntarietat còmica de la declaració, és cert que la victòria dels republicans, sense restar-los mèrits, ha sigut en bona part deguda a les facilitats que els socialistes han posat en renunciar al seu espai catalanista natural. És aquesta l'autèntica clau. La notícia no és tant el sorpasso d'Esquerra a CiU, perquè el partit de Mas ha salvat força bé els mobles, sinó el canvi de l'hegemonia de les esquerres, amb un PSC expulsat de la centralitat per una ERC que ha sabut adaptar el seu missatge a la realitat. Ah, i per l'encert d'ICV-EUiA per recollir part d'aquell vot encara refractari als republicans però que també creu que el PSC ha deixat de ser una eina útil per a l'esquerra.
Les europees han aprofundit un fenomen clau en la construcció d'un nou estat: el sistema de partits propi. Fent una panoràmica nacional, comarcal i municipal, es veu que, en primer lloc, a Catalunya arrela un sistema polític que no té res a veure amb l'espanyol (qui guanya allà, aquí és la cinquena força!). I, en segon lloc, en un parell d'anys s'ha dinamitat la sociovergència que durant tres dècades va controlar els diferents nivells d'administració, per cert, demostrant que és possible una estabilitat basada a governar-ho entre tots sense governar plegats. La dialèctica dreta-esquerra se situa avui en l'eix sobiranista. El context fa que ERC i CiU hagin de buscar un equilibri per no llançar-se els plats pel cap. Caldrà veure si aquesta tendència es referma en pròximes cites electorals (les municipals, la prova del cotó) i també si l'abstenció ve d'un unionisme latent que algun dia ha d'acabar despertant. Mentrestant, siguem benvinguts a la republivergència.
Carles Ribera és periodista i historiador.
