Dissabte, 20 d'Abril de 2024

... I la xocolata espessa

05 de Febrer de 2013, per Xavier Guarque i Morelló

La reivindicació del dret a decidir no comporta el plantejar-se la independència. Això s'hauria de tenir ben clar, tant els que ho volen ajuntar com els que per exercir aquest dret ja hi veuen la conseqüència.

La realitat de Catalunya com a nació queda clara des del moment en que els trets diferenciables d'Espanya es van manifestar clarament en el debat de la Constitución Española amb el terme 'nacionalitats' al referir-s'hi en el seu text quan parlaven dels fets català i basc especialment, diferenciant-los de les regions.

En el referèndum del 1979, la societat catalana ja es va expressar per l'Estatut d'Autonomia, i al del 2006 en va ratificar un de nou que la sentencia del TC, a instàncies del PP i del Defensor del Pueblo, topà frontalment amb les aspiracions presentades pel Parlament representant la ruptura del consens constitucional, l'inici de la desafecció política i començar a visualitzar-se, més generalment de com ho havia estat fins aleshores, les injustícies de l'Estat en vers Catalunya. Tocava, doncs, una nova relació entre Catalunya i l'Estat, un pacte fiscal que va ser rebutjat sense opció a parlar-ne.

En les eleccions anticipades del 2012, el poble va expressar majoritàriament el desig d'exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur. Per dur a terme aquest mandat no es pot caure en el joc de l'enfrontament al que ens volen abocar els grans partits estatals i, a la vegada, s'han de defensar els drets nacionals de Catalunya sense que això arribi a ser, o a semblar, una altra mena d'opressió. També s'ha d'estar alerta i lluitar contra l'evident recentralització de l'Estat que debilita encara més les pròpies competències i, com a membre principal proveïdor de l'única caixa, s'ha de defensar que Catalunya rebi el finançament adequat que no capgiri el lloc per capacitat econòmica abans i després de l'aportació al fons de solidaritat.

És veritat que abans de la consulta a la ciutadania és necessari un debat polític profund perquè al final el cor i el cervell vagin a una però el que la gent ha demanat electoralment, i majoritàriament, és exercir el seu dret a decidir 'sí' o 'no'. Si en aquest debat comencem a escapçar el sentit i abast de la pregunta per aconseguir el recolzament de qui mai en tindrà prou, perquè el seu objectiu és un altre ben diferent, potser el consens es podrà considerar democràticament tot un èxit però el nivell de la pregunta quedarà clarament coartat i aquesta ha de ser clara, i per ser clara no val poder votar un federalisme en el que només hi creiem uns quants catalans a tot l'Estat, ni fer servir la semàntica de les paraules per acontentar-se entre els partits però despistant i confonent a qui ha de votar.

Desenganyem-nos, la força de la gent que seria finalment, sense el consens dels partits polítics -on no cal contar-hi els que mai s'hi afegirien- i sense l'aposta decidida del poder financer i econòmic massa atemorit per l'esdevenir dels seus negocis, no donarà la suficient consistència com per començar a somiar de veritat en un nou horitzó.

Per altra banda, cal una sortida a l'embús... Tant per Catalunya com per Espanya, perquè ofegant Catalunya s'ofega Espanya. Quina part d'Espanya no veu que així no es pot seguir molt de temps més?

L'actitud dialogant, i no de confrontament, dels partits estatals hi té molt a veure en trobar un enteniment entre Catalunya i Espanya, tant per quedar-s'hi com per sortir-ne i, en tot cas, si pot ser amb bona cara i com amics més que millor per tots... No creieu?

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics