Dimarts, 11 de Maig de 2021

La ciutat mai acabada

27 de Maig de 2014, per Isabel Martínez

Pensar que una ciutat no s’acaba mai —sinó és que sigui immòbil, morta, totalitària i impossible— és un bon principi per a un regidor que es vol mantenir sempre amb les orelles obertes als problemes dels seus veïns i que s’acosta amb esperit de servei a les seves responsabilitats. Amb aquesta frase d'Italo Calvino, l’exregidora Misericòrdia Vallès va encetar la seva xerrada del cicle «Testimonis», sessió que va acabar amb uns altres versos, en aquest cas sobre el poble, del poeta Miquel Martí i Pol.

A ella —qui, per cert, ha estat una de les dones que ha ostentat majors dosis de responsabilitat al consistori reusenc durant bona part de l’actual etapa democràtica— se la pot considerar la responsable del dibuix inicial de les polítiques educatives a la ciutat, pel seu llarg període com a regidora d’aquest àmbit entre els anys 1983 i 1999 i el pes de les seves aportacions a aquest àmbit comú. La seva petjada també es pot resseguir en l’aportació que va significar la creació d’un ens com Mas Carandell, dedicat inicialment a oferir sortides a aquells joves que havien abandonat els estudis i que calia preparar professionalment. Curiosament, una institució que, enguany, ha complert els 25 anys i que està amenaçada per la necessitat omnipresent de l'assoliment de la rendibilitat econòmica, que no sempre coincideix, lamentablement, amb la social.  

La tasca de Vallès i el seu pas per la casa de la vila són recordades també per l’impuls que va donar a la cultura popular durant un temps —en comparació amb el que va ser regidora d’Ensenyament— relativament breu, quatre anys, moment en què va lligar de manera clarivident les polítiques educatives de la ciutat a les necessitats de cultura i d’identitat local, i que va comptar amb la col·laboració d’una, aleshores, jove Carrutxa.

Avui, que ens trobem precisament en uns moments de deconstrucció accelerada, resulta alliçonador escoltar la narració d’una política que ens parla d’una altra crisi econòmica que —poca broma!— va convertir la nostra comarca en una de les de major atur de Catalunya, amb el rerefons d'una reconversió industrial i de l’escassetat de fons; d'una dona que havia de batallar contra les necessitats amb imaginació i sentint l’alè al clatell d’una població molt mobilitzada. La diferència, potser, és que hi havia una il·lusió col·lectiva i força compartida per sortir de l’endarreriment en tots els camps que el franquisme havia significat.

El record d’aquests primers anys de Vallès al consistori li va fer afirmar que se sentia com «una contractista d’obra o una enginyera», perquè havia de decidir sobre temes més relacionats amb les infraestructures de les escoles que sobre les polítiques educatives, que encara eren segrestades per l'anomenada llei Villar Palasí (1970), que no es va superar fins a l'avui injuriada LOGSE. En aquest sentit, va enumerar problemes del dia a dia, com les enormes persianes de l’escola Marià Fortuny, el camí estret sense urbanitzar que menava cap a l’Eduard Toda, o els tres canvis d’ubicació del col·legi Rubió i Ors… L’exregidora socialista va ressaltar també com a dèficit fonamental d’aquesta etapa la manca de pla general d’urbanisme de la ciutat, fet que convertia Reus en una excepció entre els municipis de més de 50.000 habitants i, de retruc, impossibilitava la solució de moltes necessitats de planificació.  

El discurs de Misericòrdia Vallès va estar ple de sensacions, opinions i reflexions sobre la seva feina de regidora quan tot estava encara per fer i la lògica del dia a dia no permetia de perdre’s en retòriques ni excuses, perquè la societat civil, les associacions de veïns i les APA empenyien, i molt.

Avui, quan molts ciutadans s'han allunyat de la política perquè no se senten representats pels càrrecs electes, em va semblar propi d’una altra època que Misericòrdia Vallès expliqués que a la seva bossa —i entenc que no era una metàfora— sempre va portar  un exemplar del programa electoral pel qual l’havien escollida els ciutadans —i que  rellegia molt sovint— i una carta de dimissió sense data, sempre preparada per a signat i lliurar si arribava el moment.

Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa

 

BUTLLETÍ DE NOTÍCIES

Indica el teu correu electrònic i estigues al dia de tot el que passa a la ciutat


El més llegit


COMENTARIS (0)
He llegit i accepto la clàusula de comentaris
Autoritzo al tractament de les meves dades per poder rebre informació per mitjans electrònics

Reportatges