És de justícia, arran dels fets ocorreguts a la frontera del Tarajal a Ceuta, refutar les funestes tesis de Samuel P. Huntington, en les quals es referia a què les fronteres amb el món islàmic estaven marcades amb sang. Occident construeix el seu present amb la pervivència dels temors passats. Però el cert és que les úniques fronteres que avui en dia fan sagnar i dessagnar, són les que hem construït amb els nostres impostos i amb l'absència de les nostres consciències, per "protegir-nos" d'una amenaça fictícia, creada pel nostre egoïsme roí, que esquila els recursos del món pel nostre benestar, i que refusa aquells que provenen del mateix origen.
Recordo una viñeta de 'El Roto' que, amb la sempre punyent crítica, afirmava que els immigrants han arribat a Europa seguint el rastre de l'expoli dels seus països. La cobdícia amb la qual hem assolit el nostre benestar, ens porta a no desitjar compartir-lo amb ningú més. D'aquesta forma menyspreem la condició humana, la nostra pròpia condició, davant les figures sense nom, sense rostre, sense història, d'una sèrie de persones que desapareixen abans de posar els peus a terra. El Mediterrani s'ha tornat còmplice d'aquest menyspreu, en engollir la vida de milers de persones.
Els mitjans de comunicació sentencien que "la desesperació i la falta d'aliments impulsen els immigrants als assalts". Descriuen aquestes persones com una massa uniforme, només esperonada per la mera supervivència, sense ordre ni concert, com una marea humana disposada a desbordar qualsevol frontera natural o artificial. La deshumanització és característica de la informació amb la quals se'ns intenta immunitzar en front del dolor i de la desaparició: fer-nos creure que el mal dels altres és necessari perquè nosaltres mantinguem el poc que ens queda.
Com hem arribat a acceptar això, a defensar els nostres drets i privilegis mitjançant el filat punxant? Per què ens sentim salvats per estar a l'altra cantó de la valla? Quants morts hauran d'acumular-se a les portes d'Europa perquè caigui aquest mur d'insensibilitat? Fins quan resistiran les nostres consciències sense immutar-se?
Jordi Moreras és antropòleg
