Els que en alguna ocasió hem entrevistat Xavier Orriols ja sabíem que és un veritable erudit, una persona que t’il·lustra amb els seus coneixements, però sempre de manera divertida i irreverent, i que després de la conversa et deixa la set de voler saber-ne més.
La seva elecció per tancar el cicle Testimonis ara que Sant Pere és a tocar dels dits era, doncs, un plat exquisit molt ben triat per reflexionar sobre l’evolució de la festa en els darrers trenta anys. I és que Orriols ha participat ininterrompudament com a músic a les festes majors de Sant Pere i Misericòrdia des de 1984 i ha estat la primera persona de fora vila en rebre el Tro de Festa l’any 2001.
La veritat és que la seva xerrada no va defraudar. Amb un to gens solemne, ens va parlar del vestuari de la festa, de la música, del ritus tant els sagrats com els profans, de la tronada, de les persones que fan possible la festa....Sobretot, però, va saber ubicar-nos en un temps, l’any 1984, quan ell –forani- es va aproximar per primer cop a la festa de Reus i els descobriments que –amb “ulls escrutadors” com va dir- va fer: l’emoció en sentir la roda de campanes, el simbolisme de la cerimònia de les tres claus, el protocol de completes amb figures avui ja desaparegudes com els alcaldes de barri, la somnolència del matí després de la festa quan els membres del Ball caminaven pels carrers deserts cap al barri del Carme a l’esmorzar de la matinal, les músiques...Tota una reivindicació en tota regla d’un món de sensacions i de moments entranyables que s’integren en els nostres records íntims que no hem de deixar desaparèixer pel pes d’una inexorable “santfernització” que estan vivint les festes actualment a nivell general.
El relat d’Orriols també ens va mostrar una altra faceta: el sentiment de pertinença. De com la seva col·laboració amb aquells joves que a finals dels setanta s’apropaven a casa seva a Vilanova i la Geltrú a comprar gralles i la manera en que va nèixer la relació, les troballes, els interessos comuns,...que el van portar a a la nostra ciutat i a integrar-se en una incipient Carrutxa. Una relació que gairebé quaranta anys més tard encara l’arrela a Reus i a aquell grup de joves que -ara no ho són tant- que volien participar a la festa de la seva ciutat. Passatge en el qual també convé esmentar la pinzellada que aportà Ricard Solana, presentador de l’acte i membre fundador de Carrutxa, sobre l’interès per la festa i la cultura popular que hi havia en aquell Reus de finals dels anys setanta.
En el seu anàlisi final de la festa Major, Orriols no va deixar escapar l’oportunitat d’esbossar dues visions ben personals. La primera: que la Festa sigui un element viu que respecti la tradició però que no la faci dogma de fe. És a dir, que defugim el recreacionisme nord-americà que fixa un moment determinat però no permet la seva evolució coherent. La segona: la reivindicació de la festa com a element de treva social, no pas de conflicte.
Com a bon coneixedor de la festa de Reus Orriols no podia tancar el seu testimoni sense apel·lar a l’esperit de les tres claus que permet que la festa comenci i fa possible la concòrdia, la interrelació i la transversalitat. Doncs, que així sigui i molt bona festa major!
Isabel Martínez és periodista i membre de Carrutxa.
