Missió impossible!

Des dels més remots inicis de la humanitat, l'ésser humà ha tingut la necessitat de viure en comunitat. Els nostres instints gregaris ens han avocat, irremediablement, a compartir uns espais socials on, envoltats d'altres individus més o menys similars a nosaltres, poder exercir la nostra ínfima llibertat individual. Aquest fet de viure col·lectivament és, senzillament, resultat de "la suma de totes les voluntats particulars", tal i com ho va descriure en J.J. Rousseau en el seu 'Contracte social'. Un conjunt de voluntats que s'ha de lliurar, no a un únic individu del grup, ni a un grup d'individus, sinó que ha de recaure en la voluntat general, un fet que no admet substitució. A partir d'aquesta cessió comunitària, a ningú en concret i a tothom en general, sorgeix el concepte de sobirania democràtica, en la qual tots els individus són lliures, perquè tots estan sota una única llei comuna. Neix, per tant, la democràcia directa on tot es decideix, d'una manera sobirana, a través de l'assemblea, espai que obliga a l'ésser humà a ser lliure, tant si es troba en la majoria concordant com si es localitza en la minoria dissident.

Però en la nostra petita societat reusenca, gregària, però alhora corrosiva i disgregadora, sembla ser que això de la democràcia directa i participativa es pren com un atac frontal d'uns contra tots. M'explicaré.

Aquests darrers dies hem estat espectadors d'un seguit de declaracions i contradeclaracions, i més contradeclaracions, sobre el que va passar, el Divendres Sant, amb l'acte més participatiu de celebració de la Setmana Santa. Unes paraules que van ser pronunciades, o escrites, a cop calent i veient, sistemàticament, l'opinió contrària com a dolenta i gens positiva, fet que generava, recíprocament, més reaccions negatives. No entraré a valorar la forma de la qüestió, ja que desconec els arguments de les parts, però el que sí m'interessa és parlar del fons de la situació. Aquests dies de tensió que han viscut les confraries i la Sang, no és tracta pas d'un fet aïllat i exclusiu dels grups religiosos locals. La remor en el marc de la l'organització de la Setmana Santa reusenca, que ja ve essent habitual des de fa alguns anys, troba grans paral·lelismes amb d'altres col·lectius que, amb millor o pitjor fortuna, gestionen d'altres àmbits de la vida social, cultural o política local.

De tothom són conegudes les llargues desavinences existents, entre algunes entitats i colles de Carnaval, envers els responsables de la federació reusenca; unes discrepàncies que arrenquen de la disparitat d'opinions sobre el model de carnestoltes que se celebra a la nostra ciutat. Així mateix són evidents les constants, i discretes -ja que tenen poca transcendència pública-, discussions que hi ha entre els distints grups festius, bé sigui entre ells o d'ells en contra l'Ajuntament, sobre la distribució de llocs i espais festius. Per no entrar en les impiadoses i patètiques baralles amb pactes surrealistes que, quotidianament, veiem fer a tots els partits polítics -locals, nacionals o estatals- amb l'únic afany d'aconseguir poder, poder i més poder; essent el darrer capítol el 'curiós i antinatural' pacte PP-PSOE en contra de Juan José Ibarretxe i el Partit Nacionalista Basc. I no posaré d'altres exemples molt més propers per tal de no ferir susceptibilitats.

Davant de tot plegat, em pregunto: El fet que hi hagi persones amb idees i opinions contràries o diferents a les nostres és contraproduent? Crec que, amb un grau de maduresa personal òptim, la societat actual pateix per defecte, aquesta situació no ens hauria de generar cap sentiment advers cap a la persona, o persones, que defensen aquestes postures; més aviat, tot al contrari, el que ens hauria de provocar és una reflexió personal, individual i col·lectiva, per a veure què hi ha de bo en allò que argumenta el nostre 'dissident' i, a partir del diàleg racional i d'una honesta comunicació, ser capaços de treure'n alguna cosa de profit pel bé de la col·lectivitat. Malauradament, però, és més fàcil tancar-se en banda i no escoltar, no fos cas que hi hagués alguna cosa bona en el discurs de l'altra part, i mantenir-se, numantinament, aferrats als nostres inamovibles arguments que, per a cadascú, són els únics que senten càtedra.

Personalment no em molesta, més aviat en motiva, trobar-me opinions diferents o oposades a les meves. Això sí, sempre que vinguin de cara i em permetin poder contrastar-les, dialogadament, des del meu punt de vista. Crec que, tot plegat, esdevé un fet enriquidor per ambdós interlocutors. Però el que sí realment m'ofèn, i d'una manera supina, són aquelles persones que, amb una rialla d'orella a orella, van fotent-te d'amagat i que acaben, covardament, atacant-te per l'espatlla, autoconvencent-se de la seva gran heroïcitat. Aquests són els veritables individus perillosos de la nostra societat, éssers maliciosos, mancats del més mínim grau de dignitat, absolutament ignorants de tot i, desgraciadament, els únics convençuts que estan en possessió del saber veritable. Sortosament, però, a aquests foscos personatges se'ls pot reconèixer amb relativa facilitat. Es tracta de subjectes què, quan parles amb ells, mai et miren als ulls o si et veuen pel carrer acotxen el cap o miren cap un altre costat, per tal de no saludar-te. Pobres infeliços!

Tots plegats hauríem de lluitar per defensar els individus que et vénen de cara, en to dialogant i amb ganes de compartir opinions, properes o oposades, amb els quals poder treballar per a millorar la realitat quotidiana reusenca. En canvi, són tota la resta d'individus, aquests personatges obscurs, estranys, maliciosos i covards, plens de perjudicial ignorància, els que s'haurien de defenestrar del nostre voltant. Sense ells la convivència seria, senzillament, genial.

Espero, de tot cor, que aquesta no sigui una missió impossible.