Dijous, 25 d'Abril de 2024
L'evolució comercial reusenca a les darreres dècades del segle XX
Clients al Pryca de Reus, ara Carrefour
Cedida
Eslògan de la campanya 'Reus, l'art de comprar... passejant'
Enganxina de la campanya 'Reus, l'art de comprar... passejant'
Primera edició de l''Hona Reus'
Edició pels vint anys de la Unió de Botiguers de Reus
Malgrat que el ritu d'aixecar la persiana d'una botiga és idèntic cada dia, el sector comercial és un dels rams econòmics més permeables als canvis en les modes, a la mudança dels costums i a les transformacions dels hàbits socials. Per tradició, per convicció i per esforç, Reus ha estat una plaça important del petit comerç a les comarques catalanes meridionals, i així ho continuen demostrant un centre històric que acull més de 600 botigues i un nombre important de comerços de barri que sobreviuen a la crisi i a la presència de les grans superfícies.
La conversió dels carrers del centre en zones de vianants, les campanyes de foment del comerç local, la competència contra les grans superfícies locals o foranes, la penetració de les franquícies en l'entramat urbà, la venda per Internet, etcètera. Com molts altres àmbits econòmics, el sector comercial ha patit una veritable metamorfosi en els darrers anys, que corre paral·lela als canvis viscuts per la ciutat.
Per a recordar alguns d'aquests canvis, us proposem una sèrie d'articles —aquest cop el tercer sobre els anys noranta— que tenen la voluntat de repassar esdeveniments i protagonistes del sector comercial de Reus de les darreres dècades del segle XX.
La lluita pel manteniment de l'atracció comercial davant els nous competidors
Si la història del comerç local dels anys setanta va estar mediatitzada per la creació de la primera entitat comercial de l'Estat espanyol, la Unió de Botiguers de Reus, i la dels vuitanta per la regeneració del sector, la confrontació amb els nous tipus de comerç que representaven les grans superfícies i les primeres actuacions urbanístiques encaminades a treure de la letargia tardofranquista la ciutat, la dècada dels noranta representà la posada en marxa d'un programa de modernització i dinamització del sector comercial.
Una dinamització en què sector públic i privat miraren d'anar de la mà per a plantar cara als canvis que la triomfant globalització provocava. En aquest context, un dels aspectes rellevants del darrer període del segle XX en matèria comercial a la ciutat va ser el paper del Patronat Municipal de Turisme, ens que el 1998 afegiria el mot Comerç a la seva denominació oficial.
Amb els ulls posats en un sector tan potent com el turisme, l'administració local i els botiguers s'adonaren que calia buscar clients més enllà de les comarques que tradicionalment formaven part de l'àrea d'influència comercial de Reus. En virtut d'aquesta aposta, el 1990 es negociava amb el Japó per a atreure turistes a la ciutat provinents d'aquest país, i aprofitant els primers visitants de nacionalitat russa s'inicià la relació amb un viatger que —malgrat ser escàs en xifres absolutes— era interessant pel seu alt nivell adquisitiu i pel seu interès per les compres, especialment les relacionades amb la joieria.
De fet, Josep Maria Cabré, actual gerent de l'Agència de Promoció de Ciutat, destaca que la capital del Baix Camp va ser pionera al territori a editar fullets informatius en llengua russa per a atreure aquest visitant i que es van posar en marxa aleshores els primers recursos i esforços per a captar el client d'aquesta nacionalitat.
Evidentment, no tot es podia fiar al comprador forà. El públic potencial dels comerços reusencs continuava responent en bona mesura als clients tradicionals de fora vila i als residents. La diferència respecte a d'altres èpoques va ser el plantejament d'una oferta bàsicament cultural i lúdica afegida que intentava diferenciar els establiments de la ciutat de la competència d'altres municipis que, poc a poc, anaven guanyant terreny a la capitalitat històrica reusenca. D'aquesta manera nasqueren lemes i campanyes com el recordat 'Reus, l'art de comprar passejant', temptativa molt reeixida d'obrir-se a nous mercats.
Abans del repàs de les campanyes promocionals del comerç, cal aturar-se breument en la feina prèvia que el Patronat Municipal de Turisme, ens nascut formalment el 1984, havia realitzat fins a aquell moment. Segons Josep Maria Cabré, la primera petita gran revolució que tirà endavant l'organisme va ser el canvi de format en la contractació de les llums de Nadal. Fins aleshores, cada carrer muntava i pagava el seu consum, diners que mesos després es recuperaven prèvia presentació d'una instància.
L'entrada del regidor d'ERC Estanislau Salvadó a la presidència del Patronat va canviar aquesta manera de fer i, sota el seu impuls, es va variar el model i es van posar en marxa nous esquemes. D'aleshores ençà, tots els carrers es posen d'acord, aconseguint millors preus en la contractació i muntatge, mentre que l'Ajuntament fa la bestreta del consum. Cabré considera que el pas de Salvadó pel Patronat va ser un revulsiu important que serví per a aplicar la filosofia empresarial (màrqueting, treball planificat, etc) a la gestió pública d'aquest ens, copiant el model de les corporacions multinacionals.
Una vegada que la missió i els objectius es van tenir clars, va ser el moment d'encarar nous reptes. Com s'ha esmentat, la primera campanya publicitària destinada al visitant no resident i al turista va ser el 'Reus, l'art de comprar passejant'. Aquest eslògan complia aspectes fonamentals: la reivindicació de la compra a partir del passeig com a factor de gaudi i l'assenyalament de l'art com a eina de promoció de ciutat.
Temps després arribarien els 'Dissabtes a Reus', una iniciativa que es basava en la potenciació d'activitats d'animació els dissabtes i la comunicació d'aquestes activitats a la zona d'influència. L'èxit d'aquesta campanya va propiciar la seva extensió a la tarda del divendres. Una fórmula que ja en els 2000 buscà, a més, atreure nous públics amb el desenfadat nom dels 'divèndring' i 'dissàbting' a Reus.
Sota el paraigua del Patronat, el 1997 neix un altre dels exponents de la política de promoció exterior de la ciutat: la ruta del modernisme. Aquest itinerari incloïa la identificació dels principals edificis modernistes i permetia visitar alguns dels interiors més interessants. Josep Maria Cabré explica que un dels avantatges a l'hora de plantejar la ruta va ser que la ubicació dels principals edificis coincidia amb la geografia comercial, fet que permetia sumar sinergies fàcilment entre cultura i comerç.
La campanya 'Reus, ciutat modernista' estava integrada per una trentena de cases amb elements d'aquest corrent artístic i es completava amb l'edició d'una guia traduïda a cinc idiomes diferents, entre ells el japonès. La iniciativa, que comptava amb les complicitats del principal centre neuràlgic turístic i de compres català, Barcelona, es complementava amb la senyalització al terra dels 22 principals edificis modernistes de la ciutat, les visites guiades durant l'estiu al Pavelló dels Distingits de l'Institut Pere Mata i l'habilitació d'un bus turístic que facilitava l'arribada fins a aquesta joia modernista de Domènech i Montaner.
Un altre dels encerts del Patronat Municipal de Turisme de finals dels noranta va ser la creació de la Fira de l'Oli. Aquesta mostra representava realitzar una acció que teniaintenció d'apropar la comarca a Reus amb l'al·licient que es feia en unes dates properes a l'inici de la campanya de Nadal. La primera Mostra d'Oli Siurana tingué lloc a la plaça del Mercadal el 1997 i complia un triple objectiu: promocionava un producte de qualitat i del territori, ajudava als productors a comercialitzar-lo i posicionava Reus com a capital de l'oli.
Per últim, i tot i que el seu naixement es produí el 1988, una altra de les fites promocionals que madurà durant els noranta va ser l'Hona Reus. Aquest certamen estava inicialment destinat a promocionar establiments de moda de la ciutat, tot i que acabà incorporant a la mostra altres subsectors com ara la joieria, l'òptica, el món de la perruqueria i, fins i tot, l'art floral. A nivell de col·laboració permeté assajar la participació d'elements públics i privats en aspectes de promoció de ciutat creant un model en el qual es van inspirar altres poblacions del territori. Malgrat els bons resultats, l'any 2002 es decidiria, de manera sobtada, posar punt i final a aquest certamen.
Obre el primer hipermercat de la ciutat
Tot retrocedint uns anys, cal parar esment a la posada en marxa, l'1 d'octubre de 1991, d'un dels canvis importants gestats en la dècada anterior: l'obertura del primer hipermercat a la ciutat, el Pryca Reus, que creava tres-cents llocs de treball i representava una inversió de 4.800 milions de pessetes. Pocs mesos abans d'aquesta obertura, l'abril d'aquell mateix any, sobtava llegir a la Revista del Centre de Lectura un article d'opinió signat per la Unió de Botiguers de Reus que venia a matisar la negativa de l'entitat a aquesta obertura.
L'article en qüestió es titulava 'Reus centre comercial, perquè i per a què?'. Venia a ser un crit d'atenció per a defugir dels tòpics sobre la capitalitat comercial de la ciutat i una reivindicació de tots els potencials que aquesta tenia en altres camps i que calia desenvolupar (indústria, serveis, cultura, urbanisme, etc.). Quant al nou hipermercat, l'article afegia que la seva implantació "revitalitzarà tot l'espai que va de la Riera fins al cinturó de ronda".
L'escrit no oblidava, però, reclamar l'interès d'altres zones que estaven preparades ja per a donar un excel·lent servei comercial. Una d'elles era l'entorn del Mercat Central, que gràcies a l'Hospital de Sant Joan, l'aparcament subterrani, la Facultat de Medicina, el mercat estable i el mercat dels marxants, quedava definit com "una de les zones més atractives de la ciutat en tots els aspectes". Algra era el mercat del Carrilet, que amb una nova concepció de la infraestructura i la incorporació de la venda ambulant, havia de "contribuir a crear un nou dinamisme a la part baixa".
Al respecte dels temors que la instal·lació d'una gran superfície a la ciutat havia suscitat entre els botiguers anys enrere, l'estudi de 1994 'El Baix Camp, escenaris socioeconòmics a l'horitzó de l'any 2000' mostrava les primeres estadístiques sobre la implantació de Pryca a Reus. Segons aquestes, el 50% de les compres eren realitzades per residents de fora de la ciutat, de les quals un 16% procedien de poblacions situades a més de trenta minuts de desplaçament en cotxe. En definitiva, es constatava que la nova instal·lació havia incrementat l'atracció comercial de la capital del Baix Camp.
Un parell d'anys més tard es començà a parlar amb insistència d'un altre projecte, també de capital francès, que no s'acabà materialitzant: la Roureda. L'empresa francesa Group de Recherche de la Construction (GRC) projectà la construcció d'un parc comercial de 140.000 metres quadrats entre la carretera de Bellisens i l'autovia Reus-Tarragona. El projecte incloïa un hipermercat, galeries comercials i superfícies mitjanes i un aparcament per a 2.500 vehicles. Va ser una proposta de la qual es parlà força, però que acabà a la paperera dels projectes descartats.
En el capítol d'obres, els noranta representaren un canvi de fisonomia important, especialment del centre històric i comercial. El 1994, la Unió de Botiguers de Reus reclamava una amplada de voreres de 3,60 metres en relació a la reforma del Tomb de Ravals. És a dir, l'espai del rovell de l'ou comercial. La reforma contemplava també una reducció estimable de places d'aparcament, fet que continuava la filosofia d'anar transformant el nucli antic en una zona per a vianants. També tirava endavant l'execució de la segona fase del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) del Nucli Antic, que se centrà en la zona del Baluard i del Bartrina.
Entre les obres poc reeixides, cal citar-ne dues especialment: d'una banda, les del passeig de Prim projectades per l'arquitecte Enric Miralles, que van tenir la rara facultat de no satisfer ni a seguidors ni a detractors del projecte, i, de l'altra, les del carrer de Llovera, que representaven el seu tancament al trànsit de vehicles. Dues actuacions urbanístiques que en un futur gens llunyà estarien condemnades a una remodelació inevitable.
Però, indubtablement, una de les transformacions més importants d'aquest període de temps va ser la política d'aparcament i de mobilitat de la ciutat. En el primer apartat, el 1991 Reus només comptava amb un pàrquing soterrani, el de la plaça de Prim, que havia estat pioner a la demarcació el 1976. No seria fins a principis dels noranta quan s'emprendria l'obra del segon aparcament d'aquestes característiques i el primer de titularitat municipal, el de la plaça de les Oques.
En el terreny de la mobilitat sostenible, el 1998 seria l'any de creació de l'empresa municipal Reus Transport, que oferiria el servei d'autobús municipal i que representaria un canvi substancial en la manera d'entendre els desplaçaments a la ciutat. Lamentablement, el conflicte laboral per la manca de subrogació dels treballadors de l'anterior concessionària del servei acapararia inicialment més atenció que no pas l'aposta que representava tirar endavant un servei de transport públic urbà.
Una nova àrea macroeconòmica
A un nivell més polític, les eleccions del 1995 van representar un canvi qualitatiu en les polítiques de promoció de ciutat. L'abril de 1996 es beneïa el pacte PSC-CiU, al qual, posteriorment, s'hi acabaria sumant ERC. Aquest pacte incloïa una nova àrea macroeconòmica que encapçalaria Tomàs Barberà (CiU) i un seguit de delegacions en aquest àmbit, entre les quals hi havia una vicepresidència executiva del Patronat Municipal de Turisme, vicepresidència que recauria en la persona de Carles Pellicer, aleshores recent expresident de la Unió de Botiguers de Reus.
Entre les actuacions que es desenvoluparen en aquell període, destacaren les campanyes de Nadal. La del 1997 tenia com a lema 'Reus per Nadal, més que una illa, més que un parc', en clara al·lusió a la competència que podien fer els atraients centres comercials de Barcelona i el recent estrenat Parc Central de Tarragona. Es tractà d'una campanya més aviat polèmica. Per primer cop, el centre de la ciutat es tancà al trànsit de vehicles i es prioritzà el pas de vianants, fet que posà literalment en peu de guerra una quarantena de botiguers contraris a la proposta, tot provocant la queixa de la Unió de Botiguers.
De poc va servir que un dels al·licients de la campanya fos un trenet que circulava pel tomb de ravals, el carrer Llovera, l'avinguda Prat de la Riba i el carrer Sant Joan. Des de la UBR es demanà que les restriccions del trànsit no es fessin efectives els dies de pluja i, després de negociar de nou amb l'Ajuntament, s'aconseguí que les places d'aparcament a la zona blava fossin gratuïtes si es comprava als establiments associats a l'entitat. També es retardà a les 5 de la tarda l'hora de tancament del trànsit del centre.
Els enfrontaments que havien caracteritzat la campanya de Nadal del 1997 no tornaren a repetir-se de manera tan explícita. Durant el mes d'octubre de 1998, l'Ajuntament i la Unió de Botiguers iniciaren converses per a dissenyar la nova campanya nadalenca. Per ell mateix, el nou lema ja mostrava que s'havia rectificat respecte l'any anterior: 'Reus per Nadal, obert de bat a bat'. Malgrat que l'alcalde Abelló continuava defensant la idea del tancament del centre al trànsit, la campanya no implicava ni el tancament de tots els carrers ni un espectre horari tan llarg de limitació de la circulació rodada. Més que el tall de trànsit, la campanya demanava la reducció de la velocitat i aconsellava el desplaçament a peu i, amb aquest objectiu, habilitava noves zones d'aparcament dissuasòries fora del centre.
Una altra de les campanyes de Nadal que deixà petjada per la seva ambició va ser la del 1999. El ganxo de la campanya va consistir en la instal·lació d'una pista de gel a l'aire lliure al bell mig de la plaça del Mercadal. Tot i la curiositat ciutadana que generà aquesta proposta, els condicionants tècnics i climàtics llastraren la seva posada en marxa (les altes temperatures d'aquell desembre, la fallida de la màquina de gel i del grup electrogen…).
Les xifres que envoltaren el projecte van ser prou contundents per a poder afirmar que aquella va ser una campanya de Nadal agosarada: 13 milions de pessetes només de cost d'instal·lació i manteniment de la pista de gel. Políticament, el promotor de la idea va ser el nou responsable del Patronat Municipal de Turisme, Eduard Ortiz.
Avui, transcorreguda més d'una dècada de totes aquelles iniciatives, el responsable de l'agència de Promoció de Ciutat, antic Patronat Municipal de Turisme, Josep Maria Cabré, valora molt positivament les experiències i afirma que "el trenet va crear polèmica perquè es creia que dificultava l'arribada a la ciutat amb vehicle propi, la pista de gel buscava ser mediàtica i que el nom de Reus es difongués i arribés més enllà del Baix Camp".
L'aniversari d'Unió de Botiguers
Un altre dels fets a destacar de la dècada dels noranta va ser la maduresa de l'aleshores única associació comercial, la Unió de Botiguers. El 1995 s'havien complert els 20 anys de la creació de l'entitat, una efemèride de la qual en resta la publicació d'un col·leccionable il·lustrat amb dibuixos de Pilarín Bayés i textos de 25 autors de la ciutat (Xavier Amorós, Fina Anglès, Andreu Buenafuente, M. Àngels Ollé, Rosa Pagès, Salvador Palomar, Josep Maria Martí, Isabel Olesti…). Una iniciativa que, d'acord amb el que escrivia a la presentació del col·leccionable, l'aleshores president de la Unió de Botiguers, Dídac Rodríguez, volia "contribuir a difondre la cultura i les tradicions" pròpies de la ciutat.
En el terreny de les xifres, la valoració d'aquesta etapa era també favorable per a l'UBR. El 1998, l'entitat comptava amb 471 comerços associats, nombre que representava un 34% d'increment respecte quatre anys enrere. Després de quatre anys al capdavant de l'entitat, el 1998, Dídac Rodríguez tornà a repetir com a president en ser la única candidatura a les eleccions.
La valoració de l'actuació de la Generalitat de Catalunya en matèria comercial d'aquells anys és desigual. Si bé és cert que el 1998, amb el Pla de Dinamització del Comerç de Reus, es donaven elements i estratègies al petit comerç amb l'objectiu de fer front a la implantació de grans superfícies —fet que Josep Maria Cabré valora de manera important—, també és una realitat que el Pla d'equipaments comercials de la Generalitat de 1997 tenia tot un seguit de mancances importants, algunes força greus per a la ciutat de Reus. Aquest fet va provocar que l'Ajuntament de Reus presentés al·legacions, en entendre que se saturava l'oferta comercial de la ciutat.
El Pallol, un centre comercial a celobert
Menció apart mereix la gestació a finals d'aquesta dècada d'una de les apostes comercials del Reus actual: el projecte comercial del Pallol. Conseqüència del Pla Especial de Reforma Interior (PERI) del Nucli Antic, el Pallol va ser madurat i planificat pel darrer consistori presidit per Josep Abelló, que el 1999 va cedir pas a l'alcaldia a Lluís Miquel Pérez. De fet, la decisió de l'adjudicació d'aquest concurs públic restringit va ser una de les primeres votacions que Pérez hagué de passar a l'agost de 1999, tot just arribat a l'alcaldia.
Tot i que el PERI iniciat als vuitanta posà les condicions urbanístiques per l'actuació, no va ser fins al 1997 que se'n començà a parlar amb força. De manera similar amb el que passà uns anys abans amb el concurs per a la construcció del primer hipermercat a la ciutat, un grup de comerciants i empresaris reusencs s'organitzaren per tal de poder optar al concurs. Aquest cop el projecte amb ADN local passà de les paraules als fets i el resultat va ser Àgora Reus, iniciativa en què participaren noms prou coneguts com Robert Sarobé, Miquel Colàs, Dídac Rodríguez, Antoni Mateu, Josep Mestres i Jordi Cervera, entre d'altres.
Després d'anys de madurar el projecte, el ple del 30 d'octubre de 1998 convocà el concurs públic amb procediment restringit, al qual es presentaren tres empreses: Aledora SA, del grup Núñez i Navarro; Med Resorts, SL, d'un grup nord-americà; i l'esmentada empresa de capital local, Pallol Àgora. D'aquest grup inicial, la mesa de contractació en va excloure Med Group per no dipositar l'aval bancari.
Durant el procés de valoració de les ofertes concursants es requerí a les empreses a presentar certes modificacions a les propostes. Així ho va fer l'empresa Aledora, mentre que Pallol Àgora només realitzà certes variacions de detall, ratificant-se en la seva proposta inicial. Segons es va explicar en el ple d'adjudicació, celebrat el 4 d'agost de 1999, aquest fet hauria permès excloure la proposta per no adaptar-se a les condicions del concurs.
Tot i això, la mesa va optar per votar les dues opcions presents, Aledora i Pallol Àgora, que van obtenir 65 i 48 punts, respectivament, d'un total de 120 punts possibles. Això representava que l'empresa de Núñez i Navarro, Aledora, aconseguia el concurs per a materialitzar el centre comercial sota un seguit de condicions inicials. En primer lloc, el rescat per part de l'Ajuntament de l'aparcament públic amb un mínim de 400 places per l'import del cost d'execució material. Una segona condició era contemplar la viabilitat d'ubicar els accessos a l'esmentat aparcament fora de l'àmbit del raval del Pallol. La tercera i la quarta —la millor integració en el teixit urbà històric de la ciutat i la garantia de la major participació possible dels operadors comercials locals— pretenien protegir en la mesura possible el teixit comercial existent.
La votació del projecte no suscità ni la unanimitat ni tampoc l'entusiasme dels grups municipals, fos quin fos el sentit del seu vot. Comercialment i urbanísticament, la decisió del Pallol havia generat moltes expectatives i els projectes presentats no acabaven de convèncer ningú. L'alternativa, però —deixar el concurs desert i redefinir-ho tot—, era també massa arriscada, perquè com molt bé il·lustrava el portaveu d'ERC, Ernest Benach, "fa molt de temps que tenim un forat al mig de la ciutat que no és digne d'una ciutat com la nostra".
A partir d'aquest inici, el projecte del Pallol trigaria gairebé una dècada més a fer-se realitat. Pel camí, algunes de les condicions imposades per l'Ajuntament variarien per motius sobrevinguts (l'accés a l'aparcament, la seva titularitat…), mentre que la proposta municipal per a fer un equipament públic ja fa temps que va quedar en no-res.
Feu clic sobre qualsevol fotografia per iniciar el passi de diapositives
Reus Turístic
Ciutat bonica-ciutat de Reus-de ciutat rica-es el que deus. Tot el que veus- es gent fen festa- en temps de gresca o portan creus. I quan t'asseus-al passeig Prim-s'en van els peus -somnian jardins. Segles enrrera - eren les reus-l'hort i la era- el lloc on seus. Vols veure Reus- tal com es ara-i no t'ho creus- que allò on para. i dius a plenes veus: Visca i visca Reus¡
