Als països d’això que mal anomenem primer món tendim a dramatitzar les situacions climatològiques extremes. Parlem de les onades de fred o les onades de calor com si fossin la fi del món, i els mitjans de comunicació som tan reiteratius que aconseguim fer esgotar estocs de ventiladors o radiadors quan arriba el pic de la temporada, cosa que no he acabat mai d’entendre perquè, més o menys accentuades, aquestes pujades o baixades hi són sempre i els aparells que fan fred o calor serveixen d’un any per l’altre.
Avui que les aules ja són buides de canalla permetin-me fer un apunt sobre el que ha suposat aquest convuls final del curs amb temperatures tan extremes que, segons denunciaven alguns sindicats, fins i tot s’ha posat en risc la salut de docents i alumnes. Ha fet molta calor, és cert, i tots sabem que els nens i nenes són, juntament amb la gent gran, un dels col·lectius més vulnerables quan hi ha onades fortes. Sense tenir-ne dades, també podem intuir que a la majoria d’escoles i instituts de Catalunya no hi ha aparells d’aire condicionat perquè habitualment les temperatures caniculars els agafen de vacances. I sí, com que ja ens hem acostumat a passar els hiverns amb la calefacció a 25 graus i a cos de camisa i els estius en espais tancats a 19 graus i rebeca posada perquè hi fa fred, qualsevol altra situació que s’allunyi dels paràmetres ens sembla inhumana.
A mi les queixes d’aquests dies m’han fet pensar en l’Oiang, un nen de la Xina que ha de travessar els corrents del riu Nu per anar a l’escola; l’Stas, que viu a la tundra siberiana i que ho sacrifica tot per estar escolaritzat, o la Niessa i la Nicole, que ho tenen complicat per anar dels suburbis de Manila a les aules. Són alguns dels protagonistes de l’exquisida sèrie Els camins més perillosos per anar a l’escola que s’emet al 33. Les seves són autèntiques odissees; el perill a les nostres escoles queda resolt amb una mica de paciència i sentit comú.
