Campanya anòmala

Vivim una de les campanyes electorals més importants de les darreres dècades a Catalunya. I no tant perquè es decidirà el govern que ha de regir els destins del país els anys vinents, que també, sinó més aviat perquè s'hi arriba en una situació extrema de conflicte institucional i polític, i amb persones privades de llibertat o a l'exili. Candidats d'ERC i de JuntsxCat són a la presó i a l'exili. Els dos candidats d'aquests partits en són l'exemple més cru, Puigdemont a l'exili de Brusel·les i Junqueras a la presó d'Estremera.

Una campanya on s'estan extremant unes mesures que mai s'havien pres en cap altra contesa electoral. Prohibició de manifestació, prohibició d'exhibir determinats símbols, amb el ridícul de prohibir llaços grocs i pancartes on hi diu llibertat, una pressió extrema als mitjans de comunicació públics catalans i amb les conseqüències nefastes de l'aplicació de l'article 155 a Catalunya que han portat a situacions inversemblants com per exemple l'episodi de Sixena, que molts investigadors i becaris no estiguin cobrant per la feina que fan, que els mitjans digitals en català no tinguin subvencions, que les delegacions exteriors del govern de Catalunya hagin tancat portes,... i podríem seguir amb una llista dels horrors que només respon a dues coses: ressentiment i venjança. És l'aplicació "manu militari" d'un programa de govern que no va guanyar les eleccions i que en el conjunt del país és absolutament minoritari. L'aplicació del 155 ha anat acompanyada d'un seguit d'actes d'humiliació als representants polítics de l'independentisme, que no ho oblidem, han estat triats pel poble de Catalunya de forma majoritària. O no és humiliació el tracte que van rebre el vicepresident i els consellers quan van ser traslladats de l'Audiència Nacional fins a la presó d'Estremera? O no és humiliació fer quedar una nit a la presó a la presidenta del Parlament de Catalunya, segona autoritat del país? O no és humiliació que ara, de manera arbitrària, es treguin uns consellers de la presó i uns altres s'hi hagin de quedar amb l'argument absurd i ignominiós del risc de violència? O no és humiliació que dos homes de pau com són Jordi Sánchez i Jordi Cuixart portin gairebé dos mesos a la presó per un delicte que no només no han comès, sinó que gràcies a la seva actuació, van evitar que el conflicte pogués derivar en actes violents?. El premi, la presó. I podríem seguir parlant d'episodis d'humiliació derivats dels cessaments de determinats membres del govern, de determinades instruccions donades pels "men in black" enviats pel govern central acompanyades de les corresponents amenaces.

Pot ser que l'independentisme no calculés amb prou precisió la dimensió de l'adversari que tenia al davant. I aquest no era altra que un estat corrupte, violent, que en cap cas ha contemplat la solució democràtica per a un conflicte que se'ls ha enquistat de fa temps, solució que passava, passa i passarà forçosament pel diàleg i el vot lliure de la gent.

Amb tot això s'hi afegeix la permanent sagnia legislativa que el Tribunal Constitucional infringeix a les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya que significa a la pràctica un canvi substancial de les polítiques socials i ambientals que les forces majoritàries de Catalunya, seguint un mandat democràtic, havien decidit implementar.

I aquí és on som ara mateix. Tenim unes eleccions absolutament anòmales, amb candidats presos i a l'exili, amb amenaces per tot arreu, amb mitjans de comunicació, d'allà i d'aquí, absolutament implicats en fer créixer el relat que el govern central ha volgut imposar de les malvestats dels independentistes, fent-los passar exactament pel que no són. I amb una patronal, a nivell de l'estat especialment, acompanyada per la gran banca, absolutament abocada a la causa contra els independentistes. Aquest és el marc en què se celebren les eleccions del 151.

Davant d'aquest embat de l'estat, l'independentisme no té massa alternatives. Superat el debat de la llista única no cal perdre ni un segon en saber si era millor o pitjor, i ara el que compta essencialment és guanyar, i guanyar bé, que vol dir guanyar en escons i vots. I per a fer què? Doncs d'entrada per alliberar els presos de manera immediata i per deixar sense cap efecte el 155, i doncs, recuperar la normalitat política a Catalunya, amb tot el que això significa, absolutament tot. Per la meva part, reitero el vot de confiança a les forces polítiques independentistes perquè, si guanyen les eleccions, dissenyin els propers anys i la concreció de la República. I mentrestant a poder ser, que centrin els esforços a convèncer indecisos que n'hi ha i molts. No anar junts no significa que s'hagi de fer com en altres eleccions en què tot s'hi val. Aquestes eleccions, en tant que són absolutament anòmales, requereixen la màxima cordialitat i respecte entre els que som al mateix cantó, siguem candidats o simples ciutadans que opinem i que votarem. No és habitual en política, ho sé, i tothom té les seves raons, però aquest cop ja hem tastat les conseqüències de la nostra feblesa.