[Director, 16:52 hores]: Utilitzeu titulars més sensacionalistes, com el diari X, sinó costa que 'petin'.
[Redactor, 16:52 hores]: És el de sempre... Sensacionalista sí, però que sigui cert! No hi ha cap perill 'de derrumbe'.
[Director, 17:02 hores]: Però compara l'abast!
Doble marca de color blau. Astorat, vaig extreure aquest fragment de conversa del grup de 'whatsapp' d'un mitjà de comunicació local, mesos enrere. En un dels monuments d'una ciutat que no anomenaré tot just havien començat, d'urgència, unes obres de manteniment. Amb motiu d'aquesta actuació, el director del rotatiu recordava als redactors l'obligació d'escriure titulars més provocatius, encara que fos a despit d'anunciar a la ciutadania un risc inexistent. L'actitud dels responsables irresponsables d'aquest tipus de pràctiques en el món del periodisme se sintetitza en una frase: 'Que la realitat no t'espatlli el titular'.
He optat per dir el pecat però no pas el pecador. Al capdavall, l'obsessió pel clic traspassa capçaleres. Una cerca ràpida ho permet constatar. En primer lloc, sobten els epígrafs, en majúscules estridents, amb què es divulguen els articles en plataformes com Facebook o Twitter: 'ATENCIÓ', 'ALERTA', 'INDIGNANT', 'COMPARTIU', 'URGENT' o 'BRUTAL ATAC'. El que s'emporta la palma, pel meu gust, però, és 'TERRORÍFIC', en una notícia sobre un taüt abandonat al costat d'uns contenidors. Aquest tipus de missatges també incorporen, és clar, el titular de la peça, que ben sovint no informa, sinó que intenta atraure el lector des de la indefinició ('Estas declaraciones de Rihanna sobre su cuerpo te van a sorprender muchísimo', o bé 'El gesto de Rodrigo en Valladolid del que todos hablan').
Pel que fa al contingut, en el cas dels mitjans locals, el lector pot trobar-hi informació tan útil per als habitants del Camp de Tarragona com la següent notícia: 'Dues monges roben 400.000 euros de la seva escola [ubicada a Califòrnia, als Estats Units] i se'ls gasten al Casino'. Potser el cap de continguts d'aquest diari va voler advertir els lectors que el Hard Rock, antic Barcelona World, s'instal·larà en una demarcació que ha estat ubèrrima en convents. Encara que la morbositat sigui tan o més antiga que la sopa d'all, la diferència del context actual és que determinades capçaleres, que per exemple en el paper s'han caracteritzat per distanciar-se, amb més o menys encert, dels continguts grocs, s'han afegit també, en la seva versió digital, al joc de pescar clics a qualsevol preu.
Menció a part mereixen, en aquesta qüestió, els principals diaris esportius, erigits com l'avantguarda del pseudoperiodisme digital i vergonyosos perpetuadors del masclisme, que són capaços d'abordar temàtiques com ara l'atractiu dels cossos de les mullers i les germanes dels esportistes. Ja ho veuen, per desgràcia el tema dona per a unes quantes tesis doctorals, molt més exhaustives i sistemàtiques que no pas aquest article d'opinió, que és el resultat d'un seguit d'esmorzars amb el periodista Marc Busquets, i que tan sols pretén evidenciar, en pocs paràgrafs, la proliferació d'unes tendències, que, a parer meu, són un tret al peu del periodisme.
“Els clics miserables d'avui són la fam de l'endemà”. D'aquesta manera, els professors de la facultat intentaven vacunar-nos contra les ganes de carronya. El sentit del missatge dels docents és lloable, però quanta veritat suporta aquesta interpretació, almenys en el terreny econòmic? Valoren l'ètica professional les institucions i les empreses que aboquen diners als mitjans digitals, o es guien per uns altres criteris? Fugint de la lectura més literal, és evident que la fam mencionada pels professors també té unes dimensions moral i ètica, de més fondària, que fan referència a les conseqüències d'aquesta política de clics i que denuncien la vergonya del desvergonyiment i el descrèdit, per un grapat de visites, d'una professió noble i necessària.
Amb tot, no voldria caure en el mateix parany que l'autor dels 'whatsapps' esmentats, i ensorrar les coses abans d'hora. La generalització sempre és fal·laç, com se sol ensenyar a les classes de lògica filosòfica. En l'entorn digital existeixen alternatives a la submissió al denominat 'clickbait' de nombrosos mitjans. La qualitat en els diferents tipus de periodisme continua i continuarà existint, encara que sigui menys sorollosa. “El ruido no hace bien y el bien no hace ruido”, em va recordar un amic escriptor.
No obstant això, que triomfi el periodisme que aspira a ser honest i que treballa per oferir al públic continguts de qualitat és cosa de tots, i no només dels periodistes. Ja sé que tots volem que ens sorprenguin, i que de vegades segons quins titulars són temptadors, però, si us plau, intentem canalitzar aquests sentiments d'una altra manera. Posem-hi una mica de seny i, a poder ser, comptem fins a 10 abans de fer clic a segons quina brossa d'articles. Contra la lògica dels impactes, proposo, inspirat pels temps que les enciclopèdies no coneixien la competència viquipedista, una resposta col·lectiva: una subscripció per persona o família a un projecte periodístic que no fomenti aquest exercici sensacionalista. Comptat i debatut, l'abast d'aquesta acció també seria incomparable.
