L'anunci del reconeixement de l'estat palestí per part d'alguns països, em fa pensar en la hipocresia dels honors donats quan un es mor i no serveix perquè la persona en vida pugui sentir-se reconfortada i reconeguda, notant que la seva idea i el seu esforç serveix per a la comunitat. Tot plegat, quan el govern de Netanyahu està deixant reduïda Palestina a escombraries, amb els serveis destruïts i milers d'habitants morts. I els que queden foragitats i refugiats on poden, patint el continu assalt de les forces israelianes i els colons establerts en terres palestines.
Palpar la realitat d'un país amb les seves infraestructures i els seus serveis generals i més bàsics destruïts per una guerra o una invasió militar, com els casos de Palestina o d'Ucraïna, produeix molt de mal als ulls i un regirament d'estómac insuportable. Imagines el que tot el destruït ha costat en diners i esforços i en les il·lusions dels ciutadans dipositades en cada projecte, en cada carrer i en cada poble. I a continuació no es troba un cost per a netejar-ho i refer-ho tot.
En els casos greus que ens ocupen i preocupen d'Ucraïna i Palestina, amb tanta destrucció, fa la mateixa llastimosa sensació que un s'ha de morir perquè li sigui reconeguda la seva existència.
Moltes vegades diem que la realitat supera la ficció i els dos casos adquireixen plena vigència i actualitat. Ja poden espavilar els genials germans Coen, Ford Coppola o el mateix Spielberg, entre molts altres directors de cinema, perquè la seva imaginació ja ha estat superada per l'obra d'un parell d'individus que no mereixerien el reconeixement. Contràriament als que són mereixedors per fer-nos la vida més suportable, encara que sigui per dues hores.
És cert que tot és molt més seriós que aquest final lleuger i un poc frívol. Perquè no hi ha cap motiu que doni dret a ningú a actuar en contra de tot un país. A més, del que representa la fugida, l'abandó, la mort de la població, ja sigui per les bombes, per no rebre cap auxili o de fam. Tot plegat, de pura vergonya!
