“El goig de la vida hauria de basar-se en la concepció de l’univers com un jardí” va escriure el pintor del segle XVIII, Zheng Banqiao, al respecte d’aquests espais que connecten els humans amb els estadis més antics de la història, pròxims al mite de l’inici de la vida. Per definició, la imatge del jardí evoca l’esclat primaveral i cromàtic de les flors cada any però els que hi entenen saben de la necessitat d’una mà atenta i sol·lícita que cuidi les plantes al llarg dels mesos d’obligada letargia. Sense ser terra de grans jardins públics sinó més aviat de petits espais íntims a alguns masos, Reus celebra des de fa uns anys la Festa de les Flors per iniciativa ciutadana.
Gràcies a la voluntària participació de les usuàries dels tallers de flors i plantes dels centres cívics i a la desinteressada col·laboració d’entitats de la ciutat, es busca compartir experiències entre tothom i afavorir projectes socials que cada edició canvien. En aquesta tasca de col·laboració, Reusenques de Lletres hi ha participat un any més amb l’elaboració i lectura d’una sèrie de textos relacionats amb la temàtica de la festa. Evocant el naixement d’un lliris a través d’un poema de Carme Andrade, creant un petit relat al voltant d’un ram de flors misteriós que arriba cada 25 de gener de Fina Grau, fent esbossar un somriure al lector a través d’una divertida història de noms relacionats amb les flors de Ció Munté o plantejant un petit conte de retrobaments ple de delicadesa per part Fina Masdéu,...els textos de Reusenques de Lletres han tornat a agermanar lletres i solidaritat per una bona causa. Reflexionant-hi, però, m’adono que la tasca d’aquestes artesanes de les paraules està més pròxima als horts plens de fruits saborosos i essencials que als jardins florits amb data de caducitat. Davant del jardí que proporciona plaer estètic sense utilitat -en principi- productiva, l’hort suggereix una mentalitat de laboriositat constant, necessària per la vida. Una tasca més pròxima al sentiment històric reusenc sempre involucrat en l’intercanvi de productes i matèries.
Més horts que jardins
De fet, un repàs a la toponímia de la ciutat ensenya que aquesta és una percepció basada en la realitat. El voluminós i exhaustiu llibre de Ramon Amigó mostra com les denominacions relacionades amb els horts són ben variades a la ciutat mentre que l’ús del terme jardí és pràcticament singular. D’aquesta forma, l’estudiós reusenc va recollir fins a 6 exemples històrics de la denominació “horts” (Abelló, Ballester, Miró, Roda, Simó i Vilar) en el seu complet estudi, dels quals pràcticament romanen vius els referents als horts de Miró i als horts de Simó fossilitzats en la denominació de les respectives associacions de veïns. A diferència d’aquest nombre important d’al·lusions als espais de conreu els exemples relacionats amb el terme “jardí” són decididament més pobres a la toponímia reusenca. I és que en aquesta darrera categoria tan sols apareixen els anomenats “Jardins de l’Euterpe” i una menció al vial del “Jardí dels Poetes” a la urbanització Fortuny. Caldrà esperar al desenvolupament urbanístic dels darrers anys noranta i les primeres dècades del segle XXI per complementar aquestes al·lusions amb la creació dels anomenats “Jardins de Reus” que ara configuren un barri de nova factura sense massa lligam amb el nom evocat.
Jardins de l’Euterpe, un exemple singular
Per la seva singularitat, cal aturar-se en els ja esmentats “Jardins de l’Euterpe” que s’incardinen en el desenvolupament de la ciutat decimonònica decidida a crear espais d’esbarjo i esplai cultural de forma similar a altres capitals europees. Batejats amb el nom d’Euterpe en honor de la musa grega de la música la qual es representava amb una escultura de Joan Roig i Solé, els jardins van sorgir a partir de la iniciativa de la secció coral del Centre de Lectura com a local a l’aire lliure per a celebrar-hi concerts, balls, i festivals artístico-literaris, segons la informació de Ramon Amigó. El mateix autor explica que aquest espai es va inaugurar el 1862 de la mà de Josep Anselm Clavé i que, pocs anys després, van caure en decadència fins que es van convertir en una vulgar sala de ball per, posteriorment, desaparèixer en destinar-se els terrenys a l’estació ferroviària dels directes. Salvant totes les distàncies històriques, l’únic espai de la ciutat contemporània que pot evocar un indret similar és l’actual roserar de Mas Iglésias nascut en ple segle XXI en una zona de nou creixement urbanístic i on cada maig esclaten les roses que tan lligades estan a la ciutat.
Masos, passejos, parcs, horts o jardins...És evident que els carrers de la ciutat acullen molts emplaçaments on les plantes, les flors, els arbres i la natura -diguem-ne domesticada- té presència quotidiana i beneficia als seus habitants, els hi suggereix històries, els hi facilita la trobada i la relació i els hi fa la vida més amena. En qualsevol d’aquestes formes, gaudim-la i fent-ne un ús literari, solidari, saludable o, simplement, ciutadà.
Isabel Martínez és redactora de Reusdigital.cat
