Dues lectures per i per a l'@AnyFabra a Reus

L'una, prologada, és a dir, beneïda per Isabel-Clara Simó, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017, és l'assaig ¡En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana (Cossetània Edicions, Valls, 2013: http://www.cossetania.com/en-cristiano-1403), del politòleg i historiador Ignasi Bea Seguí (Barcelona, 1984). Bea divideix el llibre en dues parts: a la primera, emprant el mètode científic de recerca, hi formula la hipòtesi i ho fa reproduint una frase que el rei emèrit Joan Carles I de Borbó va pronunciar l'any 2001, al lliurament dels premis Cervantes: "Nunca fue la nuestra lengua de imposición. [...] a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Amb tot d'episodis històrics documentats, l'assagista arribarà a la conclusió que la hipòtesi no pot esdevenir tesi i, doncs, l'haurà de falsar... o la podrà validar? Especialment interessant és la referència a certes dades biogràfiques del seny ordenador de la llengua catalana, Pompeu Fabra: per exemple, és cert que els franquistes van abocar pel balcó de casa seva la seva biblioteca i, en acabat, la van cremar al mig del carrer? Quin en dona fe? El lector curiós pot contrastar el parer de Bea amb el de Gregorio Salvador, filòleg de la RAE, a Lengua española y lenguas de España (Barcelona: Ariel: 1987). A la segona part, Bea hi relata, de manera documentada, tretze casos en què població catalana (nouvinguda o amb pregones arrels al país) ha estat objecte de vexacions i agressions pel fet d'usar la llengua catalana en diversos situacions comunicatives amb agents dels cossos de seguretat de l'Estat (dos en la dictadura franquista i la resta en democràcia: de 1996 a 2012). (No s'hi recull el cas d'Antoni Gaudí de 1924, anterior, que podeu llegir aquí: Joan Crexell, "Detenció de Gaudí l'11 de setembre de 1924". Serra d'or (1987, setembre), 335, pàg. 17-19; disponible en línia a: http://contraelcatala.blogspot.com.es/search?q=antoni+gaud%C3%AD). Un d'aquests casos té a veure amb el professor Jordi Carbonell, aquell que va deixar dita aquella famosa sentència: "Que la prudència no ens faci traïdors". Per tot això el llibre de Bea va molt bé per entendre la diferència entre la normativització i la normalització de la llengua catalana. Gràcies als treballs de Fabra, tenim la llengua catalana plenament normativitzada, però la normalització, per les dades que aporta Bea, s'ha assolit plenament també? Que cadascú n'extregui les seves pròpies conclusions. Ignasi Bea vindrà a Reus, dimecres, 6 de juny de 2018, a les 19h, a la Biblioteca Pere Anguera (carrer de Joan Salvat Papasseit, 14, 43204 Reus) per parlar-ne (hi podrà ser també Isabel-Clara Simó?). Quines qüestions li voldreu plantejar? Quina crítica en faríeu en acabat? N'aconsellaríeu a algú la lectura? Li la desaconsellaríeu? Per què?

L'altra, avalada pel Premi Sant Jordi 2017, és la ucronia Jo vaig ser aquell que va matar Franco (Proa, Barcelona, 2018: https://www.grup62.cat/llibre-jo-soc-aquell-que-va-matar-franco/264272), de l'escriptor i articulista Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963). Per què? Doncs perquè el personatge que, en aquesta novel·la, afirma haver matat Franco, Agustí Vilamat, i que neix el 1916 en una casa modesta de Solsona, no es vol separar del seu estimat Diccionari de la Llengua Catalana que Fabra va elaborar. Llegiu, llegiu i en sabreu el perquè. Tot i ser un nen prudent, contemplatiu, perd un ull en un accident absurd. Aviat, gràcies a les revistes infantils que guarda un notari amic de la família, descobreix el gust per la lectura i pels secrets de la llengua, que no l'abandonarà mai. I així, uns anys més tard, baixa a Barcelona a fer de corrector lingüístic, poc abans que esclati la guerra. Una guerra que no s'acaba el 1939, perquè Franco, cedint a les pressions de Hitler, declara la guerra als Aliats i travessa els Pirineus.

Aquí és on comença pròpiament la reescriptura de la Història. Fabra, que, recordem-ho, va haver de morir exiliat a Prada de Conflent, perseguit pel franquisme per haver comès l'imperdonable crim d'haver escrit la Gramàtica, les Normes Ortogràfiques i el Diccionari de la Llengua Catalana, sempre va ser fidel a la sentència següent: "Cal no abandonar mai la tasca i l'esperança". (Per cert, hi surt un personatge de Reus: a veure si el trobeu.) Joan-Lluís Lluís serà divendres, 1 de juny de 2018, a 2/4 de 8 del vespre, a la Sala d'Actes Josep Maria Ferrer Camprubí d'Òmnium Baix Camp (raval de Santa Anna, 2, principal, 43201 Reus) per parlar-ne, en el marc del Club de Lectura en Llengua Catalana, en sessió gratuïta i d'entrada lliure, conduïda pel filòleg, articulista i dramaturg Antoni Veciana. Prepareu-vos les preguntes bé, que vindrà amb ganes de xerrar. Quina ressenya en faríeu en acabat? El recomanaríeu? Per què? Bon @AnyFabra!

Biel Ferrer Puig és filòleg i professor de Llengua Catalana i Literatura a l'Institut Josep Tapiró de Reus.