Escric aquest divendres, abans d’aquest diumenge tan esperat per molts de nosaltres. No tinc intenció de fer proselitisme envers la independència; hi ha bons arguments pel Sí, també n’hi ha pel No. Al cap i a la fi, el Sí o el No dependrà de la voluntat del conjunt de la ciutadania de Catalunya. Avui doncs escric com a conseqüència d’una necessitat interna, de voler compartir una sèrie de sentiments i d’idees; d’expressar-me per tal de propiciar una reflexió col·lectiva.
Jo no sóc nacionalista. Crec que el nacionalisme, qualsevol tipus de nacionalisme, condiciona una separació arbitrària entre persones basada en qüestions difícilment mesurables. Què significa ser català? O espanyol? O francès? Al llarg de la història, les nacions han aparegut a causa d’un seguit de circumstàncies socials, econòmiques, geogràfiques; també culturals i polítiques. Avui sabem, gràcies al mètode científic, que totes les persones del món, independentment del color de la pell o dels genitals que tinguem, independentment d’on hàgim nascut o de la nostra fisonomia, compartim una realitat biològica concreta. Les nacions, doncs, no són res més que el producte secundari d’una història llarga de conflictes i col·laboracions entre classes socials: són construccions abstractes que ens separen.
Tanmateix, i al més pur estil dialèctic, les nacions també condicionen que ens ajuntem, que ens coordinem per tal d’aconseguir objectius compartits.
Què significa ser català? No crec que es pugui donar resposta a aquesta pregunta des d’una visió estàtica de la història. Catalunya no sorgí de forma natural; Catalunya no és una llei de la física; una entitat universal. En tot cas, és el resultat polític i cultural d’una trajectòria de conflictes i col·laboracions entre comunitats, organitzacions; col·lectius. Catalunya és el resultat d’un dinamisme complex. Es pot entendre el fet de ser català avui sense tenir en compte l’impacte del franquisme i de les seves obsessions en la construcció de la unitat d’Espanya i la destrucció de la diversitat cultural de la península ibèrica? O sense el llarg seguit d’accions d’una lògica federalista, que hagués volgut la creació d’una estat espanyol modern obert a la diversitat, que ens portaria a recordar l'herència de Pi i Margall o Valentí Almirall? Què significa “ser català” quan el nostre territori ha tingut, i continua tenint-ne, casos de corrupció desmesurats, amb cognoms “molt catalans” com Millet o Pujol? O quan Heribert Barrera compartia la seva xenofòbia sense cap mena de problema?
Avui proposo el següent: ser català avui, potser, i de forma poc ortodoxa en relació a les narratives nacionalistes, hauria de significar un estadi de negació perpètua a allò que hauríem de detestar si és que sóm demòcrates: l’aparell de l’estat espanyol d’aquest post-franquisme que no marxa. Per exemple, és inadmissible que l’ex-president del Tribunal Constitucional, un organisme judicial que per tant hauria de ser imparcial i separat de qualsevol tipus de partidisme, fos militant del PP. És també imperdonable que l’ex-ministre d’interior hagués preparat, en l’ombra més opaca, la persecució de polítics pel fet de ser independentistes i la fabricació de proves falses per tal de desmobilitzar aquest moviment pacífic i massiu. Se’n recordeu de José Manuel Romay Beccaría, el que fou secretari general de sanitat i subsecretari de presidència durant el franquisme? Avui, Romay Beccaría és president del consell d’estat espanyol. Aquells que som ciutadans de l’estat espanyol tenim un problema greu: sense separació de poders, és difícil sentir-se còmodes i viure amb tranquil·litat. No podem tolerar l’existència d’aquest espectre feixista, que malauradament encara impregna les estructures de l’estat.
Però no només es tracta de negar l’autoritarisme i la falta d’interès de l’estat en aturar aquest franquisme residual. Ser català avui també pot significar la possibilitat d’obrir un procés constituent, democràtic, construit a partir de la voluntat de la majoria però amb un respecte absolut per a les minories i la discrepància envers el poder. Ser català es pot entendre des d’una òptica positiva.
Jo sóc comunista, marxista i militant de base, i per tant, procuro analitzar les societats des d’una perspectiva de classe. Intento entendre quines han estat les condicions materials—mesurables—que, al llarg de la història de la modernitat, han dut a societats senceres a revolucionar-se en contra d’allò que s’ha considerat antic; en contra de la pobresa ètica d’aquells que oprimeixen pobles sencers. I avui, a Catalunya, existeixen les condicions necessàries per a tirar endavant, amb intensitat i fermesa, una negativa a la lògica que s’imposà a arreu de l’estat després de la constitució del 1978. Tenim un poble altament mobilitzat, un moviment estudiantil unit, una part significativa dels sindicats a favor de l’autodeterminació i una majoria parlamentària contrària al règim que sorgí de la transició. Això a Espanya, avui en dia, no existeix ni de bon tros. A la resta de l’estat, les condicions necessàries per a canviar l’statu quo són encara molt minses. No és que els catalans siguem millors; seria absurd pensar d’aquesta manera! El que sí que és cert és que el desenvolupament de la societat catalana, a causa d’una dialèctica de contradiccions determinada, ens ha portat a aquesta cruïlla d’una manera que no ha ocorregut a la resta de l’estat.
És des d’aquesta òptica que, al meu parer, no podem esperar: cal prendre partit ara i sortir a votar per tal de demostrar la nostra autodeterminació. A partir de diumenge, hi ha força probabilitats que una nova lògica, com diria Alain Badiou, que un nou consens més enllà de l'autonomisme, s’imposi. És també probable que, segons com evolucioni la situació, aquest nou consens català pugui fer trontollar el pensament dominant a la resta de l’estat. També és cert que si baixem la guàrdia, que si només confiem en les instruccions dels alts càrrecs i ens passivitzem, és molt possible que la nostra força disminueixi.
Segur que ens podem posar d'acord en una cosa: el món, tal i com el tenim, és molt millorable.
Millorem-lo, el diumenge, a través de dues armes perillosíssimes: el vot i la desobediència civil. L'argument intel·lectual ja l'hem guanyat; ara toca guanyar la lluita al carrer.
