Quaranta anys després de la mort de Franco, alguns apunten que estem a punt d'enterrar el postfranquisme. Això, que d'entrada hauria de ser una bona notícia, podria no ser-ho, perquè ara pot arribar un neofranquisme disfressat d'ultraliberal. Això, si les sovint manipulades enquestes que publica la 'Brunete mediàtica' tenen raó. Ara que el postfranquisme caciquil, clientelista i corrupte pot tenir els dies comptats, ens pot arribar el neofranquisme de l'ambigüetat calculada, de l'hipernacionalisme espanyol, i l'ultraneoliberalisme privatitzador entregat a les multinacionals.
Ara bé, per fer atractiu un producte tan tòxic a un electorat embadalit amb les gales de 'Telecinco', els cal fer-lo empassar amb un embolcall modern, jove i sobretot espanyol, molt espanyol, que això sempre té tirada entre els messetaris, i també entre els perifèrics que pateixen d'autoodi. I és justament l'autoodi, la llavor d'aquest partit que va néixer a Catalunya per anar contra la nostra llengua i que les elits especulatives han sabut remodelar per fer front a Podem. Tal com deia Josep Oliu el 2014, director del fugat Banco de Sabadell, calia un Podem de dretes per evitar una deriva esquerranosa de l'Estat després de l'èxit del 15-M. Un invent nou per no canviar res, per tal que tot seguís igual, o si cal per escanyar una mica més la gent.
La crisi econòmica pot ser l'excusa perfecta perquè aquests xarlatans de l'oest aprimin allò que té de social l'Estat i primin allò que té de repressor. D'intentar primar els repressors ja n'han donat mostres en voler condecorar els policies que van apallissar catalans el dia del referèndum de l'1-O. Pel que fa a la seva política econòmica, només cal escoltar Juan Carlos Girauta o Carlos Garicano, acèrrim defensor del copagament sanitari i de la política fiscal de la FAES d'Aznar. Ara bé, és cert que a Ciudadanos no tothom pensa igual.
El salt a la política espanyola amb l'únic propòsit de governar a qualsevol preu, fa que molta gent s'apunti a un possible carro guanyador, des de socialdemocràtes de bona fe, passant pels liberals i acabant per la ultradreta més reaccionària i seguidora de Blas Piñar, com són els casos del tertulià i padrí de Cs, Fuster-Fabra, de l'alcaldable de Badalona, Sergio Otero, o de Juan Carlos Ferrando, número 2 per Mataró. Aquest poti-poti ideològic els pot fer saltar pels aires tan aviat com els arribin els primers contratemps.
Alguns apunten que l'invent se'ls ha escapat de les mans. I ara que el Frankenstein de la política espanyola sembla haver embogit d'odi i rancúnia, fins i tot els postfranquistes del PP ens poden semblar moderats. Embolcallats en la 'roja y gualda' i en la megalomania del seu líder, poden acabar trinxant-ho tot com apuntava fa uns dies l'articulista de 'La Vanguardia' Jordi Barbeta.
I qui sap, si aquesta possible implosió de la política espanyola és el que realment li cal a Catalunya per desempallegar-se d'una vegada per totes d'un Estat que en moments de crisi sempre té tirada cap al totalitarisme com ha demostrat massa sovint al llarg de la seva història.
