No és fàcil destriar la naturalesa humana dels nostres herois sense la distància necessària que la perspectiva històrica dels esdeveniments atorga a qui desitja plasmar sobre un llenç un esdeveniment destinat a perdurar a la memòria. Per intentar comprendre aquesta mena de metamorfosi de la realitat europea que ens ha tocat viure, acudeixo amb l'avidesa de coneixements pròpia d'un adolescent a l'obra que va consagrar la fama europea del filòsof i historiador escocès Thomas Carlyle (1795-1881).
Sent impossible en aquest escrit imitar la literatura sobre vides paral·leles, sí que m'atreveixo, en canvi, a proposar una reflexió sobre vides comparades atrapant l'aclaparadora actualitat del quefer “protector” de Trump i Putin, els nostres herois en aquest cas, i els contrastos de clarobscur que Carlyle va pintar sobre Cromwell i Napoleó a la sisena conferència transcrita al llibre 'Sobre herois, culte als herois i allò heroic en la història'. Cal recordar que el llibre va ser publicat per primera vegada el 1841, i recull una col·lecció de sis conferències dictades el maig de 1840 pel mateix Carlyle sobre figures històriques prominents.
En observar les dues personalitats diferents que encarnen Cromwell i Napoleó, Carlyle sembla optar per transfigurar-los "esforçant-se -per una banda- a justificar la política superposada i l'ambició tirànica del protector d'Anglaterra, ambició i política que ell considera des d'un punt de vista especial, jutjant-les nobles manifestacions d'un esperit a qui la Història va acusar d'hipòcrita”, tal com llegeixo a la ressenya que l'Editorial Sarpe incloïa en el pròleg de l'edició de 'Els herois' de 1985 de la meva petita biblioteca. Ressenya en què, d'altra banda, es llegeix que Carlyle, en canvi, “critica amb frases despectives la desenfrenada gana de glòria i el deïficament d'un ‘pigmeu’, Napoleó Bonaparte”. Si apliquéssim en un joc literari-històric anacrònic una perspectiva comparativa, caldria descobrir en les naturaleses humanes respectives de Trump i Putin ecos de Cromwell i Napoleó?
Des d'Europa, i ja no em refereixo en exclusiva a la Unió Europea perquè l'actualitat a la qual em dirigeixo ja transcendeix les fronteres de Brussel·les, crec que es percep a Trump un caràcter no poques vegades obsessiu que, globalment, i ho dic en un sentit internacional, ens desborda i desafortunadament polaritza la seva contenció des dels extrems polítics, cosa que fa inviable qualsevol esforç conciliador des de la mateixa visió europea, almenys fins avui. Estem doncs davant d'una ambició tirànica del protector dels Estats Units? L'acusarà la Història d'hipòcrita després de les manifestacions sobre el respecte als valors europeus o en sincerar-se amb els seus interessos ocults a Ucraïna?
Alguns observadors sostenen que Trump i Putin estarien aconseguint un grau d'entesa bilateral sense precedents en la història contemporània des de la II Guerra Mundial entre Washington i Moscou, però es podria preguntar qui competeix millor en termes de deïficació i gana de glòria. No serà Putin víctima del “complex de Napoleó”? Els adjectius i frases despectives que Carlyle dedica a Cromwell i Napoleó responen potser a intuïcions pròpies d'un historiador en què concorren pensaments filosòfics sobre la condició humana, però el que qui subscriu proposa a l'amable lector d'aquest article no és dedicar una visió turmentada del que passa avui en la nostra Europa sinó més aviat cridar l'atenció per deslligar els nostres dubtes i les nostres esperances com a societat oberta i democràtica dels herois que continuen enquistats en models del segle XIX.
Ricardo Mor Solá és diplomàtic.
