Sens dubte el 8 de març no és el millor dia per anar a l'òpera i escoltar a no importa quin excels tenor interpretant l'arxiconeguda ària que Giuseppe Verdi va compondre per al duc de Màntua, un dels protagonistes de Rigoletto. Al marge del veritable propòsit que com a missatge polític volgués Verdi fer arribar al públic de l'època, tot i que ell sabía que la censura era molt fèrria a mitjans del segle XIX en temes que es catalogessin com a crítica als representants del poder, a dia d'avui ja no hi ha en l'imaginari popular la cèlebre entrada “la donna è mobile”, molt malgrat l'enganxosa i propícia melodia que qui no? haurà taral·lejat, amb més o menys fortuna musical, en alguna ocasió sota una refrescant dutxa.
La veritat és que avui ja no es toleraria cap defensa per al misogin duc operístic, i no està de més cuidar-se de no elevar gaire l'alegria sota la regalima carxofa de la nostra dutxa ja que, tal com proposem en el títol d'aquest escrit, la dona ja no és com la ploma que es mou amb el vent que “muta d'accento e di pensiero”. Es podrà acusar qui subscriu de treure de context la lletra d'aquesta ària, però qui ho faci segur que també serà indulgent si li proposo veure'l amb perspectiva de gènere ja que si està de moda revisitar la història de les nacions presents en altre temps imperis no hauria d'haver inconvenient considerar l'obra de Verdi amb un nou enfocament més modern.
És per això que faig una crida cordial a l'amable lector d'aquest diari per practicar una rectificació a l'hora d'evocar la sacrificada filla de Rigoletto. Avui, a 8 de març de 2025, podem asseverar, ja sense cap parèntesi, que "la donna non è più mobile". Com deia la freqüentment recordada en aquestes dates Carmen Alborch, des d'aquell vibrant feminisme dels anys 90, "som dolentes, però podem ser pitjors".
Certament encara queda molt per fer, i per això mateix aquest any pot ser també un bon moment per refrescar la recerca mundial de la igualtat de gènere i l'apoderament de les dones, coincidint amb el trentè aniversari de la Declaració i Plataforma d'Acció de Beijing d'ONU-Dones, un document que segueix sent el pla d'acció més progressista i avalat per al món de les dones.
Per h o per b, com si es tractés d'un joc alfabètic laberíntic, ens adonem que el 2025 és també un any ple de desafiaments en un món que segueix sense assolir l'harmonia somiada per tothom, travessant profundes crisis i acumulant malauradament una imparable erosió de les llibertats de les persones, entre elles les que afecten. El món no es pot permetre un pas enrere, però sí que podem inspirar-nos en el passat a través de pioneres del feminisme espanyol com pot ser el cas de Rosalía de Castro, coetània precisament del reclamat en aquesta reflexió d'avui, Giuseppe Verdi, i que va fer una permanent denúncia social contra el classisme o l'exclusió, principalment de les dones, lluny de l'idealisme que de vegades exerceix la literatura popular o, en el cas que ens ocupa, la més refinada òpera verdiana.
Ricardo Mor és diplomàtic.
