Un acostuma a veure llum al final d'un túnel. Excepte si vas per l'R-15 i t'hi quedes aturat enmig durant hores. No és una figura poètica, sinó una de tantes incidències prosaiques ocorregudes durant les obres del túnel de Roda de Berà, que durant cinc mesos han esgotat la paciència de desenes de milers d'usuaris de les línies de regionals i rodalies del sud de Catalunya. La finalització dels treballs hauria de suposar una tornada a la normalitat a inicis d'aquest mes de març. I, efectivament, així ha estat. El caos torna a ser diari.
El dilluns 3 de març la consellera de Territori, Sílvia Paneque, jugava a ser princesa del poble pujant a un rodalies des de Tarragona. La seva operació de màrqueting per fer lluir el presumpte bon estat del renovat servei va fer aigües molt aviat, perquè les "incidències" van començar a manifestar-se al llarg de les estacions clau del recorregut. De fet, el tren de la consellera va sortir amb nou minuts de retard i va arribar 50 minuts més tard del que tenia previst. Un rècord per a una màquina de vapor del segle XIX en trànsit entre Calcuta i Bombai, però un ridícul espantós en un país que proclama a crits ser part del Primer Món i acull el Mobile World Congress amb un somriure hipòcrita. Paneque, almenys, va tenir més sort que el tren que sortir immediatament després del seu per cobrir el mateix trajecte, que ja acumulava trenta minuts de retard sense haver abandonat encara la pole position.
I des de llavors, la llista de maltractaments acumulats pels ciutadans i ciutadanes fins al dia d'avui és mereixedora d'un volum específic de l'Enciclopèdia Britànica. A saber: baixada de tensió de les catenàries; problemes de senyalització en una estació; problemes de senyalització en una altra estació; retards acumulats en el transport de persones perquè es dona prioritat al transport de mercaderies; robatoris de coure sense que hi hagi un pla efectiu per minimitzar-los; supressió dels trens semidirectes que anaven des de Tortosa a Barcelona perquè si es recuperaven se saturava la via; maquinistes que decideixen no oferir les freqüències programades perquè, per culpa dels retards del dia anterior, no compleixen les dotze hores reglamentàries entre un servei i el següent; vagues encobertes d'uns treballadors de Renfe que posen el crit al cel davant un possible traspàs a la Generalitat, però als que els ha importat una merda el malson que viuen els usuaris des de fa anys; vagues convocades oficialment per aquesta mateixa qüestió mentre els continua important una merda el malson que viuen els usuaris des de fa anys; despropòsit absolut dels canals de (des)informació habilitats per Renfe…
Darrere de tot aquest cúmul d'inutilitats exponencials hi ha patiment. El de les persones que depenen del tren per poder anar a treballar, estudiar o visitar a un malalt. La seva vida ha passat a ser la d'una trapezista de circ que ha de caminar per damunt d'un filferro. No es poden organitzar el seu horari, estan segrestats per Renfe i ningú pagarà el seu rescat. I és precisament per això que ja ha arribat el moment de dir prou.
Les plataformes com la de Trens Dignes han obert un inestimable canal de comunicació amb l'administració. Però ara els responsables de tot aquest desori no han de rebre només propostes, també han de sentir la pressió de la indignació de la gent del carrer. I perquè les persones ordinàries volen viure dempeus, i no agenollats davant un sistema fet perquè juguin cada dia a la Ruleta Russa i perdin, ha arribat l'hora de demanar dimissions. Paneque ha reconegut que la xarxa ferroviària està patint les conseqüències d'anys "d'abandonament i desinversió". Molt bé, un punt a favor seu. Ara bé, els responsables són els membres del seu mateix partit que durant tot aquest període han estat manant a Madrid i invertint a la xarxa ferroviària… de Madrid.
I a qui caldria demanar les dimissions? Doncs a tots aquells que, des d'ara i en un termini de mesos, siguin incapaços de gestionar la problemàtica, oferir solucions visibles i implantar-les. Sigui d'aquí o de fora. I certament l'actual consellera sembla la que menys culpa té en tot plegat. Seva ha estat la imposició de reunir-se cada dia amb els responsables d'ADIF i RENFE per tapar forats d'un vaixell que s'enfonsa. Té marge de credibilitat. Ara bé, les bones intencions ja no cotitzen a l'alça entre els usuaris de rodalies i regionals, que durant massa temps s'han sentit passatgers de segona davant unes inversions multimilionàries per garantir l'alta velocitat.
No és una qüestió d'independència o no, perquè el debat llavors seria etern. Es tracta de buscar resultats a curt termini. I en aquest moment el que cal és estar preparat per aixecar la veu. Els polítics han d'entendre que la situació els afecta a ells també, tant com als seus administrats. I que els que manen en una democràcia són aquests últims. El temps de la paciència s'ha acabat. Ara comença el compte enrere per exigir que tots aquells ineptes a l'hora d'arranjar la situació sàpiguen que les seves cadires no són eternes, i que han de rendir comptes. I si no en saben més, que se'n vagin a casa. I que no agafin el tren: podrien arribar tard a sopar.
Jordi Siré és cap de redaccío d'Ebredigital.cat.
