Històricament, el centralisme va ser la forma de govern de la majoria dels Estats europeus del segle XIX, mentre que els Estats Units es van conformar com la primera federació democràtica constitucional. A la majoria dels països llatinoamericans, els corrents polítics van prendre un dels dos extrems: els conservadors o centralistes advocaven per la conformació d’Estats unitaris segons el model francès, i els liberals o federalistes advocaven per la conformació d’Estats federats segons el model nord-americà. Les discrepàncies van dur a llargs i violents conflictes armats i sovint el centralisme i el federalisme es van alternar repetidament com a formes de govern. A Europa, la majoria dels Estats federats que s’han conformat ho han fet més recentment, durant el segle XX, però d’altres han preferit un model de descentralització funcional que no arriba a la federació de les regions.
Sol ser habitual en una monarquia parlamentària que el monarca gaudeixi de privilegis en funció del seu paper com a màxim representant del país i cap d’estat. Aquests privilegis solen referir-se no només al manteniment econòmic de la família reial i la seva seguretat, sinó també a qüestions d’immunitat jurídica, etcètera, que per afectar a un dels principals òrgans de representació de l’estat, solen venir regulats per una constitució o una norma similar de caràcter fonamental en dret.
Hi ha la possibilitat que en un país hi hagi una monarquia parlamentària però sense que existeixi una veritable democràcia. és el que se sol denominar una ‘democràcia formal’, en la qual se sol atribuir al parlament la representació de la sobirania popular (encara que no necessàriament), i el govern constitueix el poder executiu, però el monarca acumula una gran capacitat de proposició, decisió o intervenció en les activitats, propostes i decisions del parlament i del govern. En aquest cas es parla més d’un sistema autoritari que democràtic, encara que quan això succeïx en l’actualitat és normal que constitueixi per al país un moment històric de transició entre un sistema polític antic autoritari, absolutista o fins i tot totalitari, cap a una democràcia.
El recent viratge del gruix del catalanisme vers el secessionisme ha estat paral·lel al canvi de percepció dels catalans a la resta de l’Estat. Si a inicis del segle XX eren uns piemontesos d’Espanya ” avui són escocesos independentistes, mentre perdura l’apel·latiu de polacos . Els tres gentilicis, curiosament, resumeixen el canvi de percepció del catalanisme a Espanya la darrera centúria.
Polonesos menyspreables. El franquisme encunyà una visió nefasta del catalanisme, un obstacle a l’homogeneïtat nacional, que es plasmà a assimilar els catalans a polonesos menyspreables. El gentilici tenia un llarg recorregut polític previ, que remetia a la identificació d’Espanya amb Polònia difosa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Segons l’historiador Juan Fernández-Mayoralas, aleshores es temé que el país fos la “Polònia del migdia” per la inestabilitat política, les ingerències estrangeres i la possible ruptura territorial, sobretot el 1873, en produir-se una triple insurrecció (cantonal, cubana i carlina): “En esta crucial encrucijada, […] un espectro recorría la Península: era el fantasma de los repartos de Polonia “.
Aquest investigador analitza com la referència a Polònia persistí i fou un model del nacionalisme basc i català emergents, com a nació ” capaz de suplir con patriotismo la carencia de un Estado “. Enric Prat de la Riba ho explicità al Compendi de doctrina catalanista (1894): “L’Estat polonés morí quan els exercits d’Austria, Russia i Prussia l’esquarteraren; mes, Polonia continuà i continua sent l’única patria dels polonesos”. Tot i que ignorem quan la identificació amb aquest país esdevingué pejorativa (Fernández-Mayoralas no ho indaga), l’antropòleg Roger Costa planteja la hipòtesi que la Catalunya ocupada per tropes franquistes el 1939 i la Polònia dividida entre russos i alemanys “s’haurien equiparat en ambients militars durant la postguerra i això hauria donat peu a aquest ús estigmatitzador de la paraula polaco aplicada als catalans”. L’ús com a insult es generalitzà fora de les casernes als anys setanta, “potser paral·lelament a l’extensió de les manifestacions populars […] d’afirmació catalanista en escenaris públics”.
Ara el catalanisme majoritari ha abdicat del seu caire piemontès i modernitzador d’Espanya per assumir un separatisme plebiscitari com el d’Escòcia. No per atzar aquesta última s’integrà a Anglaterra el 1707, en el marc de la Guerra de Successió, i part dels seus ciutadans volen emancipar-se amb un referèndum previst, com també avui es demana a Catalunya. En definitiva, els catalanistes actuen avui com polonesos que volen crear un estat i refer el camí recorregut fa tres segles com els escocesos.
A Catalunya cal fer un RUI (Referendum Unilateral per la Independencia) i si els catalans ho decideixen, caldrà fer de manera inmediata la DUI (Declaració Unilateral d'Independència).
