De sobte tot és constituent, la resta no compta. Així se'ns mostren els que asseguren ser ‘l'últim de l'últim ', la 'nova onada' que dèiem in illo tempore . L'onada que hem, indubtablement, de seguir. Ai! La incultura no té pàtria ni compassió: els joves JASP (joves sobradament preparats) de Podemos volen fer taula rasa de tot el que va significar la Transició espanyola. I altres a Catalunya -que enarboren bandera supernacionalista- parlen d'organitzar altres tants països constituents.
Els uns i els altres són un heterogeni grapat d'aspirants al màxim lideratge (d'aquí o d'allà). Els distingeix i els assembla la seva inconfusible voluntat de poder. Aquests són els que clamen per constituir-nos en Espanya: Està Pablo Iglesias i el seu novíssim Podemos, que amb la seva obsessió constituent semblen voler repetir el que els seus pares van fer al 78. 'Tornar a començar! Com si el que han viscut per tantes generacions des de llavors no comptés per a res i no veiessin en els espanyols més que a Marianos Rajoy. No ens ofengui senyor Iglesias! Que aquí la majoria ja ens vam constituir -a molta honra- el 1978. No tenim res a veure amb la casta i millorem des de fa molt a aquest país amb el nostre esforç!
A Catalunya tenim doble ració constituent (la catalana a més de l'espanyola). Està Oriol Junqueras, cap d'ERC, un dels "pensadors més importants del món el 2014", segons, la revista 'Foreign Policy' (el van escoltar a Salvados amb Jordi Évole? Així s'escriu la història), i la seva 'troupe' d'adlàters airats. Estan també els 'spin doctors' en comandita d'Artur Mas, que sembla aspirar a transformar-se, com Clark Kent, en 'SuperMas' i constituir-nos a base de kriptonita autòctona. Cal afegir al paquet de constituents a la monja Teresa Forcades -una de les pioneres catalanes constituents-, a Guanyem i, en certa manera, a Ada Colau.
La febre està en marxa. Porta la veu cantant el 'món jove'. El clixé és favorit en mitjans abonats al 'trending topic' i l'estereotip amb crosta. Saben aquests esforçats constituents del que parlen? Començar una etapa constituent, edificar des de zero, un nou país és molt seriós, a més d'impossible. Qualsevol mitjà aficionat a les ciències socials sap que els costums i les estructures no es canvien d'avui per demà (a menys que caigui una bomba atòmica o arribi el judici final). Els que ja ens vam constituir el 1978 –vam abraçar la reforma pactada i sense sang del país i ens vam donar la Constitució– vam ser una majoria d'espanyols els que vam canviar bastant el país: hi va haver sanitat, educació i moltes altres coses, per exemple l'autonomia política. En suma: es va viure millor i amb llibertat.
La transició va portar la democràcia, cosa desconeguda en la nostra història col·lectiva. No és mal balanç. Però està clar que va quedar molt per fer. És el que ara toca, sens dubte. Òbviament, restes del franquisme es van enquistar allà on van poder, sobretot en algunes consciències, les que avui aquesta mateixa majoria identificaria -aquesta vegada sí- amb 'la casta'. Si això és el que cal canviar, estaria d'acord amb aquells constituents que vulguin arraconar el poder dels diners i donar nova vida a l'Estat de Benestar que el neoliberalisme galopant i desregulador vol aniquilar.
Sobre construir nous països, estimats, cal baixar a la terra. I prevenir. Prevenir quelcom que no per sabut és menys cert: l'exercici del poder sol ser devastador, per a qualsevol, inclosa l'esquerra. Us ho diu algú que ha vist de tot: l'edat, estimats, és un grau. Més realisme, doncs. I menys llops.
Margarita Rivière és periodista.
