Dimarts, 13 d'Agost de 2024
Vivim temps estranys, convulsos. Ens ha tocat existir en una època en la qual el malestar i la desigualtat són el pa de cada dia. Davant d’un món cada vegada més injust i amb unes previsions de futur poc esperançadores, hauríem de preguntar-nos per què hem acceptat que el món vagi a pitjor, que és inexorable, i que nosaltres, simples humans, no ho podem canviar. Alguna cosa va molt malament quan no salten les alarmes davant de la normalització de la injustícia i la submissió a l’ordre que privilegia el benefici individual per damunt del benestar social.
A 'La banalización de la injusticia social' (Topía, 2006), Christophe Dejours, psiquiatre i especialista en medicina del treball, parla dels canvis en el món laboral des del gir neoliberal dels anys 80, i com han afectat a la societat en general. Per a l’autor, l’adscripció a la ideologia economicista del neoliberalisme és una de les manifestacions del procés de “banalització del mal”. Aquest procés forma part del nostre consentiment a un sistema profundament injust i insolidari.
Dejours pren la idea de “banalitat del mal” que Hannah Arendt va formular per a parlar d’Adolf Eichmann, i la trasllada a la societat contemporània. Dècades d’angoixa, retallades, inacció davant del patiment subjectiu dels ciutadans, anys de precarització dels mitjans de vida i erosió de la democràcia han estat la font d’un malestar generalitzat sense cap resposta política a l’altura del patiment social infligit. Sí, sabem que la nostra societat està cada cop més dividida entre els que aconsegueixen salvar-se de les nefastes condicions de vida, i els que s’enfonsen en un context preparat per al fracàs, però no podem acceptar aquesta derrota. El neoliberalisme ha provocat l’exclusió dels infeliços —o disfuncionals—, sense rebre, a canvi, mobilitzacions polítiques en contra, amb el resultat de la dissociació entre la infelicitat i la injustícia. Aquí trobem la banalització del mal en la vida quotidiana de les persones, perquè els que aconsegueixen seguir dempeus i creuen que no cauran —o encara no són víctimes— contribueixen a excloure i a enfonsar en la insatisfacció a sectors cada vegada més grans. Així es retroalimenten les postures més egoistes per part d’aquells que creuen que estaran sempre fora de perill, i, encara més simptomàtic, creuen que mereixen la posició que ocupen.
Per a que els ciutadans puguin continuar vivint en societat, dedicar-se a les seves coses i dur a terme la “feina bruta” que se’ls demana —prenem aquesta expressió de Dejours— les persones desenvolupen ideologies defensives per a mantenir una certa estabilitat psíquica. Aquestes ideologies són mecanismes que els permeten tirar endavant, però són una racionalització del mal que els du a acceptar la lògica del darwinisme social, la del triomf del més apte dins de l’ordre neoliberal. Aquesta ideologia està basada en la indiferència davant del que passa a la societat i en la col·laboració amb el mal, tant per omissió com per acció, la suspensió de la capacitat de pensar i la substitució per estereotips dominants proposats pel món exterior: l’abolició del judici i de la voluntat d’actuar col·lectivament contra la injustícia. Aquestes característiques són les mateixes que Arendt va observar en el cas de l’Alemanya nazi; és evident que no vivim en la mateixa època, però sí que patim circumstàncies polítiques i socials que ens haurien de mantenir alerta davant de dinàmiques que afavoreixen el totalitarisme.
El que Dejours deixa clar és que aquestes orelleres que la ciutadania es posa per tractar de preservar la poca estabilitat mental que li queda serien el resultat d’una estratègia defensiva i no d’un tret inamovible de la personalitat. Aquestes estratègies individuals de supervivència no es desenvolupen per a lluitar contra l’angoixa interna, sinó per a adaptar-se al patiment fruit de la por de perdre la feina, els riscos climàtics, la precarització de l’existència o la possibilitat de ser arrossegat per la infinitat d’incerteses que governen les nostres vides. És a dir, són producte d’unes circumstàncies concretes i, per tant, són reversibles.
És possible, doncs, un canvi de rumb?
Potser la por i el desencantament siguin uns dels companys més antics de l’ésser humà, però també ho és el seu antídot: el coneixement, l’organització, la política, la lluita per la justícia, i la raó.
Patricia Castro és sociòloga i escriptora. Article publicat a Catalunya Plural.
