S'ha viscut una nova Diada, o potser caldria dir que s'ha superat una Diada més, al marge del ball de bastons que sempre representa la xifra dels participants segons qui en faci el recompte ―115.000 la Guàrdia Urbana, 800.000 els organitzadors―, amb un càlcul d'ocupació d'espai per persona més o menys àmplia en funció de la visió ideològica o dels interessos partidistes de qui publica les dades. Hi ha un altre factor que tothom vigila, amb desitjos diferents, que és la resiliència que té la gent per sortir cada any i evidenciar no tant el suport a una política o una altra, com alguns volen veure, sinó la capacitat d'un poble de seguir dempeus i manifestar-se cada any en defensa d'un objectiu, moltes vegades al marge ―s'ha de reconèixer― de l'actuació dels polítics que diuen defensar els seus interessos.
Una Diada que, com sempre, ha estat festiva, cívica i reivindicativa, amb els efectes polítics que se'n deriven, com és la focalització de la pressió de la ciutadania als partits catalans perquè actuïn, perquè els escoltin, ja que, a banda de titulars a la premsa internacional, en cap cas el que vol ser una demostració de força del poble català ha comportat fins ara cap avenç o canvi de criteri del govern de Madrid.
De fet, amb la mobilització els partits catalans esperaven trobar un argument més per negociar en uns moments en els quals la política catalana, a través dels dos partits defensors de la independència ―avui la CUP està desapareguda―, s'entrellaça amb l'espanyola. Això sí, sembla que amb uns objectius contradictoris entre els partits catalans independentistes, tot i que amb una semàntica semblant, que posaran al límit la capacitat negociadora de tots els intervinents.
La manifestació de l'Onze de Setembre demanava d'una manera majoritària la independència i la unitat dels independentistes, petició que no sembla factible que es faci realitat, vista la història recent i les posicions actuals tant d'ERC com de Junts, més enllà de demanar l'amnistia. Un fet curiós és que tan sols el president d'Òmnium hi va fer esment en els diferents parlaments. El crit d'independència va ser recurrent, i fins i tot el cor de militants que van acompanyar el president Aragonès en el curt tram en què hi va participar també el van corejar.
En la darrera legislatura, ERC va tenir una posició rellevant i amb capacitat d'incidència en la política espanyola, posició que, d'acord amb els resultats obtinguts, més enllà dels indults ―vistos per un sector de l'independentisme com una claudicació―, que en el seu dia van assegurar que no eren cosa d'ells, fet que ara reclamen, i d'una maldestra modificació del Codi penal, poc han pogut justificar. Això i una taula de diàleg inexistent els ha passat factura a les eleccions del 23 de juliol.
Veure que ara Junts s'ha posicionat com el principal agent que pot marcar la política de l'Estat, sobretot després del discurs del president Puigdemont acceptant l'escenari d'una negociació, els ha posat molt nerviosos. ERC intenta recuperar part del protagonisme, ara ocupat quasi en exclusiva pel seu principal oponent polític, Junts. Sorprèn sentir el president Aragonès dir que no n'hi ha prou amb una amnistia quan fins ara tot se centrava en la taula de diàleg.
La situació és molt complexa i té un horitzó fosc per a ambdós partits. Junts, que ha obtingut per efectes de la llei d'Hondt una posició que a priori sembla de poder, es pot trobar que faci el que faci rebrà. La petició prèvia del català al Congrés i a la Unió Europea és un pas important per a la llengua i això és un factor positiu per afirmar momentàniament la seva posició, ja que el seu suport tan sols comprometia la composició de la mesa del Congrés. Esperem que tant a Madrid com a Brussel·les s'assoleixi aquest reconeixement del català.
L'escenari que ara hi ha presenta un PP derrotat en l'acte d'investidura i un PSOE que, passi el que passi després, veu una posició de millora. Certament, a Sánchez li agradaria ser nomenat president ara, sense haver d'anar a unes noves eleccions, fet que, d'altra banda, no descarta. Si això succeeix, podrà argumentar que ha estat perquè no ha volgut cedir davant els independentistes, un argument que sempre dona vots.
A Junts, aquesta posició avui és tremendament incòmoda. Donar suport a un govern a Madrid va molt més enllà de donar suport a una mesa del Congrés i aconseguir grup propi. Moltes i molt importants hauran de ser les contrapartides perquè Junts no es trobi en una situació en la qual acabi perdent bous i esquelles. Els qui li han donat suport en la política d'enfrontament poden no entendre aquest canvi de posició, com es va exposar als parlaments de la Diada, i "cobrar per endavant" no sempre és possible, encara que sigui per una qüestió de temps. A més, amb l'historial d'incompliments del govern central, les possibilitats de "no cobrar" són prou factibles, fet que deixaria tocats els sectors negociadors.
Faci el que faci, el president Puigdemont té mala peça al teler. Aquest horitzó amb tantes incògnites pot comportar que no tan sols Junts, sinó també ERC ―en resum, tot el parlamentarisme independentista―, rebin una sacsejada de realitat en la seva relació amb el govern de Madrid que els porti a replantejar quina és la política per als anys vinents, és clar que amb una visió més àmplia que l'estrictament partidista. La dita popular "els arbres no ens deixen veure el bosc" ens porta a una pregunta: quina política volen emprar? Objectius per al present, és a dir, l'arbre que hi ha davant, o treballar per al futur, veure realment què hi ha i com és el bosc?
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
