Cal reconèixer que per seguir l'actualitat política s'ha de tenir no tan sols una gran capacitat de paciència, donats els escenaris que dia darrere dia es tornen a presentar, com si es tractés de la famosa pel·lícula 'Atrapats en el temps' i que els jutges i tribunals s'entesten a tornar a posar sobre la taula una vegada i una altra. També cal ser capaç de poder superar notícies que sorprenen perquè trenquen amb imatges grandiloqüents que han fet fortuna, de partits polítics que mai tenien res a amagar, o fins i tot certa empatia per aguantar missatges dels representants polítics que cada vegada són menys creïbles, com quan asseguren que no hi haurà noves eleccions a Catalunya.
Però anem per parts. El que comença a ser excessivament reiteratiu, és la insistència d'alguns jutges del Tribunal Suprem, com ara Llarena o Marchena, en cercar opcions, lectures i interpretacions, cada vegada més "imaginatives" per justificar una decisió que van prendre fa temps. L'amnistia no s'ha d'aplicar al president Puigdemont i als consellers Comín i Puig per mantenir el seu objectiu, ara en una nova definició, al marge de la que la legislació estableix del delicte de malversació tot generant fins i tot, dins del seu propi entorn judicial, discrepàncies, divisions i posicionaments enfrontats, com succeeix amb el vot particular de la magistrada Ana Ferrer per obviar el principi del benefici "pro reu", o els fiscals A. Sánchez Conde i J. Sánchez-Covisa, que han presentat un recurs contra la decisió del Tribunal.Suprem criticant l'incompliment del principi de legalitat per part de l'esmentat tribunal. Malgrat això, els seus membres continuen amb la dèria de "carregar-se" la llei, com ja ha exposat l'exlletrat del Tribunal Constitucional Joaquin Urías.
Creuada, que també han assolit altres membres de la judicatura, com ara el jutge Joaquin Aguirre, titular del jutjat d'instrucció núm. 1 de Barcelona, que fins i tot arriba a afirmar en unes converses fetes públiques recentment, en les que explica les maniobres que fa per poder mantenir viva l'operació Vólkhov, amb l'objectiu d'impedir així l'aplicació de l'amnistia, afirmant que "al govern (de l'estat) li queden dos telenotícies alemanys", i sembla assolit o atribuir-se un paper de dirigent, tot i que no sabem que, quan afirma "... hi ha hagut gent que ha pres partit, i el partit soc jo". En resum, res nou sota el sol judicial, tot i que cansa, que després de tant de temps, que continuïn amb la mateixa cantarella de l'enfadós, potser caldria, que aquesta democràcia de la qual s'omplen la boca, apliqués els seus principis i poses punt final a tanta dèria.
Un altre dels escenaris que han sorgit en aquests dies i que ha comportat que ERC, ja en una situació difícil, després dels mals resultats de les tres darreres eleccions, comenci a caure en un pou del qual encara no es veu el final, si els seus militants no prenen mesures ràpides i efectives, ja que els seus dirigents actuals, o han plegat, com Junqueras, que ho fa per evitar ser esquitxat de qualsevol decisió o fet, o deixaran, com Marta Rovira, el partit pròximament, segons ha manifestat,.
L'aparició d'una estructura B, que actuava en situacions concretes, com la campanya contra Ernest Maragall, l'espectacle dels "mariachis" davant la seu de Junts, o els falsos perfils a les xarxes socials per influir o decantar tendències, han posat en evidència que el partit que sempre s'havia vantat i en feina bandera que mai s'havia vist implicat en casos de corrupció, comença a fer aigua. Han sorgit fets, certament que el seu aflorament és conseqüència de la divisió interna, que ja es coïa des de fa temps i ara, com acostuma a succeir quan les cases van mal dades, es fan públiques. Un cas que pot ser, no és corrupció en sentit econòmic, tot i que encara cal saber com es pagaven els serveis d'aquesta estructura B, però cal reconèixer que moralment, èticament i políticament, ha quedat marcat, precisament en un moment delicat, pel futur de Catalunya, en funció de la incidència que tinguin aquests fets, en la decisió que puguin prendre amb relació a la investidura.
Això ens porta al tercer element que esmentàvem, les declaracions, afirmacions i discursos dels polítics catalans, que estan buits de contingut, o que intenten dir a vegades més el desig que la realitat dels fets. S'ha posat en marxa el rellotge per la convocatòria d'unes noves eleccions si no es produeix abans del dia 26 d'agost, una investidura efectiva. Certament, parlar del futur sempre és agosarat, però en aquest cas, sembla més aviat, la lectura d'un guió que ja està escrit i, per tant, la possibilitat d'error, que sempre hi és, queda molt reduïda. Ja havíem exposat el perquè de la lluita per no ser el primer en la presentació de la sessió d'investidura entre Illa i Puigdemont. Aquesta posició compartida entre ambdós candidats, ens porta a un nou escenari i és que arribem a la data fixada per la convocatòria d'una nova contesa electoral i que no s'hagi celebrat cap votació per investir un candidat. L'agenda tant de Junts com del PSC-PSOE contemplen aquest escenari i, per tant, s'estan preparant per a unes noves eleccions.
Eleccions que ambdós creuen que els hi pot anar bé. PSC-PSOE, esperen millorar la seva posició, tot i que els hi caldrà un nou "efecte Sánchez", com els cinc dies de reflexió. La mateixa lectura es fan els seguidors de Puigdemont, amb l'esperança, quasi podríem dir desig, que l'amnistia s'apliqui al seu líder, tot i que possiblement l'escenari resultant de les votacions, no sigui gaire millor que l'actual, als efectes de poder formar govern. Òbviament, es pot dir que ara està en mans d'ERC poder nomenar a Illa president i evitar noves eleccions, missatge que el candidat socialista exposa sempre que pot i és, segons ell que "els ciutadans volen un govern de progrés amb totes les lletres, govern del PSC-PSOE, ERC i Comuns". Clar que també comencen a pensar que ells (PSC-PSOE) no poden impedir que el PP els hi dones suport, com va succeir a l'Ajuntament de BCN
Per "ajudar" a la decisió, Pedro Sánchez proposa a ERC crear, a l'estil de Rodalies, un consorci al 50% de titularitat Estat-Generalitat, i recaptar tots els impostos a Catalunya, que no vol dir que això millori per si mateix el finançament actual, quedaria finalment, com ara, les decisions en mans de l'Estat. ERC té a banda de la seva situació delicada del partit, un afegitó, es pregunten (o s'haurien de preguntar) si accepten qualsevol contrapartida per donar suport a Illa, qui s'apuntaria el possible èxit de la mesura negociada. A la pràctica, òbviament Illa, que diria que sent ell president s'han aconseguit coses que d'altra manera...
Encara negocien i a la ment de la col·lectivitat d'ERC està el dubte entre, mantenir els vint diputats actuals i deixar que el partit torni a patir les conseqüències d'un nou tripartit (encara no entrin al govern), o acceptar una situació difícil que és anar a noves eleccions en les quals poden acabar perdent més escons certament, però amb la capacitat de tenir quatre anys per refer-se i presentar un programa clar, ferm i evitar les ambigüitats, com ha succeït fins ara. Clar que en política tots són vasos comunicants i qualsevol cosa que pugui succeir a Catalunya, pot acabar tenint efectes en la governabilitat de l'Estat, que tothom posarà en marxa les seves millors armes per aconseguir portar l'aigua al seu molí, del partit, es clar.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
