Els escacs és un joc d’estratègia i, sobretot, requereix preveure les jugades futures, tot creant en ocasions situacions complexes al contrincant que es veu obligat a fer alguna jugada que realment no voldria. És, en definitiva, un joc d’enginy, que em fa visualitzar no un tauler amb quadrats blancs i negres, sinó l’escenari polític actual, amb els gestos, les declaracions i els posicionaments verbals d’alguns dels seus dirigents, que mouen les peces en funció dels seus interessos de partit.
Finalment, les eleccions municipals, les europees i les generals, ja han passat, però no així la partida d’escacs múltiple que va començar, no ja amb la convocatòria de les eleccions generals del passat 28 d’abril. Es va encetar amb la no aprovació dels pressupostos generals. En aquell moment es va començar a jugar una partida múltiple iniciada per part d’en Pedro Sanchez amb els diferents partits polítics, inclosos els independentistes. La obertura de la partida va ser la presentació dels pressupostos per ser aprovats, però donat que veia (com finalment s’ha demostrat) que era un bon moment per presentar-se a unes eleccions amb possibilitats d’èxit, li calia amb la partida amb els independentistes que aquests no els votessin, per això va treure la figura del 'redactor' del tauler, a la vegada que aquesta jugada li permetia en la partida amb els anomenats partits constitucionalistes, demostrar que no volia res amb els catalans. Òbviament tant a Junts per Cat i a ERC també els hi calia fer una jugada de cert distanciament, diríem que ambdós van fer les jugades per evitar “el mat del pastor”.
Els resultats de les eleccions generals van portar com tenia previst l’estratega Sánchez una millor posició en la partida (mes escons i menys dependència dels partits catalans), tot i que no ho suficient, tota vegada que hi ha uns representants al Congrés dels Diputats que, a banda de no permetre encaixar el números, resulten inconvenients per seguir la partida amb comoditat. Novament apareix una nova peça (el Tribunal Suprem i la Mesa del Congrés) que utilitzen alguns dels jugadors (líders dels partits) de nou per modificar les jugades dels contrincants.
Ara, una vegada vist el resultat inicial de les votacions als ajuntaments (i en el seu cas a les comunitats autònomes), a banda de la presencia (en funció dels vots obtinguts) al Parlament Europeu dels (per alguns) incomodes representants catalans, fet que comportarà previsiblement la sortida al tauler de joc d’alguna nova figura, es posen en marxa noves jugades d’escacs per part de tots els participants que tenen com objectiu obtenir el nomenament dels nous alcaldes dels pobles i ciutats que tot i els vots obtinguts per cada un dels partits, depenen en darrera instancia dels acords, coalicions i pactes (jugades d’escacs) que puguin fer-se. Certament semblaria que aquestes foren partides més locals i, per tant, al marge de la gran partida estatal, però la realitat (abans de saber quins seran els nomenats del dia 15 de Juny, data per que siguin constituïts) ens porta a veure que tot va entrelligat.
La necessitat de poder accedir a l’alcaldia de ciutats importants, ja no tan sols les dues capitals Madrid i Barcelona (a la primera, la partida ja està en marxa i quasi amb un escac i mat), sinó també a ciutats com ara Reus, Castelldefels, Badalona o Tarragona, entre d’altres, requeriran de moltes negociacions, de les quals no estaran absents les jugades del gran tauler general. La política són vasos comunicants, i la voluntat o el desig de l’assumpció del poder fa recordar la frase de Shakespeare a 'La tempesta', quan deia allò que "la misèria familiaritza un home amb estranys companys de llit", traduït per Churchill com “la política fa estranys companys de llit”.
Votem amb la voluntat d’escollir els nostres representants i a través de les urnes (tot i la distorsió que representa el sistema d’Hondt) s'aconsegueix. Una altra cosa és després, però, l’actuació dels mateixos. Les seves partides d’escacs no sempre van en la mateixa línia de qui els ha votat. Recordem que la màxima dels partits polítics és assumir el poder i, una vegada obtingut, intentar retenir-lo. Esperem que tot això sigui sempre pel bé del poble.
Joan Bermúdez i Prieto és advocat i politòleg.
