L'Espanya incapaç

Probablement una de les actituds més desconcertants del conflicte entre Catalunya i Espanya ha estat, i és, la negativa del govern espanyol a negociar. Negociar no és dir que podem seure a parlar de tot ... sempre que no es toqui això, allò i el de més enllà; és a dir, cap dels elements que són l'origen del conflicte. Tampoc augura una bona predisposició a negociar dir que estem disposats a considerar el "fet català" o la singularitat de Catalunya (ves a saber el què significa això), en algun moment a determinar no se sap quan. Paraules buides, quan darrere d'aquestes afirmacions hi rabioses brigades que, com sabem, no estan disposades a negociar res substancial. Aquest hermetisme, aquesta aparent al·lèrgia a negociar, requereix alguna explicació.

Amb el vostre permís, us proposo una tesi per què la prengueu en consideració. La gent acostuma a fer el que veu, el que experimenta, el que està acostumat. Suggereixo que els països també. És a dir la cultura política no és innata, s'aprèn, i per aquesta raó és sempre il·lustratiu rememorar la història. No és una tasca fàcil, perquè la història és complexa, freqüentment incompleta i, sovint, interpretativa. No obstant això, sí que crec que és possible intuir grans trets.

Primer Acte. És raonable considerar que la història de l'Espanya moderna comença allà per l'any 1400, amb el final de l'anomenada "Reconquesta", quan culmina amb l'ocupació de Granada i la subsegüent expulsió de moros, moriscos i jueus. És a dir, l'expulsió dels "llestos" de l'època: treballadors qualificats, historiadors, arquitectes, metges, comerciants, banquers etc etc; un autèntic daltabaix de la intelligentsia del país. Així, de cop, va quedar el país en mans dels guerrers, els capellans, els senyors feudals i els seus fills. No és poca cosa!

Segon Acte. Va ser essencialment aquest selecte personal el que va consolidar l'assentament castellà a Amèrica Llatina. Desafortunadament, poc es va beneficiar aquella Espanya de la "conquesta" d'Amèrica. Els enormes fluxos monetaris derivats de l'explotació de les colònies americanes no van servir per transformar el país, sinó per perpetuar els privilegis de l'elit, engreixar la cort de paràsits i enaltir als nous rics sorgits de l'espoli americà. Més encara, aquestes riqueses van acabar majoritàriament als bancs europeus, per finançar les campanyes militars de l'Espanya Imperial a Europa. Ja saben, els terços espanyols a Flandes i altres desventures.

Tercer Acte. Molt va guanyar Espanya durant aquells segles i molt va perdre; no, ho va perdre tot. Les colònies d'Espanya es van emancipar una rere l'altra i, que jo sàpiga, sense demanar permís a la metròpolis. Quan el bully (*) espanyol va perdre les últimes, Cuba i Filipines l’any 1898, confrontat per un altre bully més ferotge, els Estats Units, Espanya va quedar aïllada i empobrida, tan retrògrada com sempre. No és casual que no hi hagi avui una Commonwealth espanyola. Francament, els anglesos van ser molt més llestos. ¿Espanya? Doncs,... ‘qui a ferro mata a ferro mor'.

Quart Acte. Espanya mai es va recuperar de la patacada del 1898 i, amb això, em refereixo al fet que Espanya mai va ser capaç d'idear un nou projecte. Els deia que els hàbits no es canvien fàcilment, especialment els dolents. De manera que la compulsió colonial d'Espanya es va centrar en el segle XX a la perifèria peninsular. És a dir, en aquelles zones que d'una banda tenien més recursos i de l’altra eren diferents. L’autoritarisme no paeix bé l'assumpte de les diferències; "Cal espanyolitzar els catalans" deia recentment un que vostès ja saben. Així, la tràgica Guerra Civil espanyola va ser no només un conflicte de dretes versus esquerres, de monarquia versus república, sinó també un conflicte entre nacions. "Abans roja que trencada (antes roja que rota, vaja)", va dir algun personatge de l'època, un ressò del mantra que avui difon obsessivament Sr. José María Aznar.

Finale. La història d'Espanya, a la península i a ultramar és, malauradament, una història d'autoritarisme, imposició, violència i espoli; administrada amb la creu i l'espasa. I això té conseqüències. Als països de Llatinoamèrica els ha costat, i els segueix costant molt treure aquest hàbit de la violència, l'explotació per part de les oligarquies, les dictadures, els cops d'estat, les guerres. Al nacionalisme castellà-espanyol li costa molt entendre que negociar és reconèixer, respectar i cedir. Costa molt "desaprendre".

Naveguem ara al context actual. És clar que a Catalunya és important la defensa de la llengua, la cultura i les institucions. No obstant això, aquest no és el quid de la qüestió. La qüestió central és la sobirania. En altres paraules: és -sempre ho ha estat-- el control dels recursos i del poder de decisió. Em sembla raonable afirmar que la majoria de catalans entenen que sobirania ha d'anar inexorablement connectada a transformació. Transformació de moltes coses, però, sobretot social. No obstant això, no hi ha transformació possible sense control dels recursos i sense capacitat de decisió. Prengui nota Sr. Rabell.

El resultat de les properes eleccions a Catalunya comportarà un fet inevitable: la necessitat de negociar amb Espanya. De manera que el quid de la qüestió és el de la capacitat d'Espanya per negociar. Em temo que la pròpia història d'Espanya la incapacita per a aquest exercici. L'hàbit de conquerir, en el pitjor sentit de la paraula, no alimenta la virtut de negociar. Els repetits i inalterables posicionaments dels Rajoy, Aznar, González, Guerra, etc etc, amb tot el que representen (el nacionalisme espanyol), confirmen aquest temor.

Què pot fer Catalunya en aquestes circumstàncies? Europa no està per bel·licositats i Catalunya no té exèrcit, ni falta que li fa. Però als bullies xulescos se'ls confronta, se'ls diu prou, i se'ls fa recular amb la força més important de totes: una majoria de ciutadans armada de valors democràtics, addicta al raonament i el pacifisme, convençuda de la seva capacitat per decidir el seu futur. Com apunt final: els bullies no estan ben vistos a Europa.

Manel Jordana és director del Centre de recerca d'Immunologia de la Universitat de MacMaster (Hamilton, Ontario, Canadà).