Fa un dia fresc. És un final d'agost agraït després de les onades de calor que ens hem empassat de mala gana, aquest estiu. Puja al seu cotxe i posa la ràdio per mirar d'apartar l'atenció al problema que l'aclapara. L'última analítica diu que els valors tumorals són elevats, just ara que és tan feliç, pensa. Ha decidit anar sol a parlar amb l'especialista que interpretarà els resultats de l'analítica, i a partir d'aquí decidirà què és el que s'ha de fer, com s'ha d'abordar la malaltia, i quina esperança de vida hi ha en aquests casos.
Escolta les notícies que van marcant la jornada, les tertúlies radiofòniques, mira fix al davant, mira fix al cotxe que hi té al davant, no corre, està respirant tranquil tot i l'opressió al pit. L'ansietat es fa present, el nus a la gola, la tristesa, i la debilitat a les mans li diuen que la cosa està fotuda. Un cop a la sala d'espera, escolta impacient a través de la megafonia tots els noms que van dient, tot esperant que el cridin. Mira les fotografies que té al telèfon. Ha començat per les més antigues, en té unes quantes. No pot evitar emocionar-se. Aquelles imatges, trossets de vida immortalitzats en una pantalla: festes, viatges, concerts, família, amics, i la filla.
Cada cop que mira una imatge de la seva filla, la respiració és més prima, el plor vol esclatar, però aguanta el tipus i tanca ben fort els ulls per no fer-ho. La mateixa força de les parpelles, però, fa que una llàgrima rodoli galta a baix, que de seguida s'eixuga perquè no vol mostrar el que sent a la resta. No fa gaire, perquè tot plegat li ha fet perdre la son, la nit passada ha decidit llevar-se del llit. Sense fer soroll ha sortit de casa per caminar sense rumb per la seva petita ciutat, ha recorregut carrers que el duien a altres temps, el barri on vivia quan era petit, el carrer on tenien la botiga els avis, i el barri on va anar a viure sol quan es va independitzar.
Evidentment ha passat per davant de casa dels pares. Ha recorregut tots aquells espais que ha anat vivin, però aquesta passada matinada s'ho ha mirat tot amb uns altres ulls. Poca cosa ha redescobert, però sí que semblava que tot tenia un altre aire. La llum del dia començava fer-se lloc i un color rosat envaïa la part de dalt de les cases i els edificis, el vent bufava amb certa força, i algun calfred que altre el conqueria per la frescor. En passar per davant de l'escola on anava la seva filla quan era més petita, però, la tristor l'ha fet trontollar. La tristor i, com no, la por.
Aquella por que et provoca el buit més amarg a la gola, ja que tot i que ha gaudit del passeig, i fins i tot li ha transmès certa pau interior, aquesta s'ha diluït quan ha començat a pensar en la seva filla un altre cop. I és que ell, enamorat de la vida, amb totes les bones coses i les no tan bones, sobretot sent tristor perquè de la seva filla no n'ha gaudit prou, encara. Hi ha moltes coses pendents, des de descobertes i vivències noves, a baralles, des de l'amor més profund, a l'odi més visceral. Amb la filla ho té tot pendent, i això el fa defallir.
Només vol agafar la seva mà i anar a fer un gelat. Només vol fer això, no demana més. Ni diners, ni possessions, ni fama, ni capricis. Només demana que la vida li atorgui la virtut de poder gaudir de tot allò que té pendent amb la seva filla. Com una cria d'ocell caigut d'un niu a una vorera, es fa petit en aquella sala d'espera, necessita unes mans que l'agafin i l'ajudin a volar, o bé a tornar al niu. La seva desprotecció és immensa; se sent desprotegit perquè sap que pot perdre el més valuós a la vida, allò tan simple com és gaudir d'un gelat amb la persona que més estimes del món.
De sobte, el seu nom sona per la megafonia de la sala d'espera. Empassa saliva, i fa veure que agafa una mà petita, mentre tot trontollant camina cap a la porta de la consulta de l'hospital.
(Continuarà).
