Les darreres manifestacions apunten que el jovent, el nostre futur, s'ha apuntat de forma massiva a les reivindicacions independentistes i aquest fet ha descol·locat a més d'un i d'una. Ara bé, si no haguéssim estat tan absorts en la lluita contra la repressió, en les reivindicacions, en la solidaritat i el creixement dels nostres anhels, segurament ens hauríem adonat de tots els símptomes que anunciaven que la nostra canalla s'ha fet gran, que vol protagonitzar les decisions que els afectaran. Dit de forma planera, en la lluita contra la repressió ja no volen el menú infantil; volen plat a taula.
Totes les teories pedagògiques insisteixen en la necessitat d'establir una relació de coherència entre els tres agents educadors; família, escola i entorn social. L'anàlisi de tots els factors és complexa, i podríem dedicar un reportatge per a cadascun d'ells, però ens centrarem en l'escola. Convé analitzar què ha passat per saber on som i poder esmenar errades.
La generació que va viure l'1-O ha estat educada en una escola estructurada en una mena de rèplica del model democràtic i parlamentari; tenim un Consell Escolar on es debaten i es voten aspectes clau del centre educatiu i on hi ha representants de tots els col·lectius que formen part de l'educació. A més, a les aules s'ha imposat el debat, l'assemblea i la resolució de conflictes mitjançant la mediació. A la secundària, es formen grups d'alumnes mediadors. S'educa contínuament en el respecte a l'altre i tenim un sistema d'inclusió social, que tot i les seves mancances, educa en la diversitat i n'és un referent. El fet que el nostre país és pluricultural reforça la tolerància entre diferents. Els esforços per a crear ments lliures per part dels docents han estat ingents. La prova està en què de les aules surten alumnes que actualment ocupen càrrecs importants en partits com el PP, C'S, PSOE etc. En definitiva hem creat un model d'inclusió d'èxit que, convé recordar que a través de la LEC desplega la llei refosa de la LOE.
Aquest model educatiu ha patit un atac sistemàtic i brutal arran dels fets de l'1O i, com sempre, les víctimes han estat els nostres fills i filles. La comunitat educativa, igual que la resta de la societat, no estava preparada per a gestionar la brutalitat de les imatges de la policia. El dilluns dia 2 d'Octubre sota un estat de xoc social, els alumnes van arribar a les aules demanant que els expliquéssim què estava passant, demanaven que els ajudéssim a entendre aquella monstruositat. Els primers dies la resposta del professorat va ser diversa i es va fer el que bonament es va poder. No sabíem com justificar que l'estat en lloc de posar urnes posa porres, que en lloc de diàleg aplica censura. El missatge del reino de España topava frontalment amb molts anys d'educació democràtica a les aules. Els dos agents educadors no conferien coherència.
Però l'envestida havia de venir uns dies més tard, quan els professors que van permetre el diàleg a les aules, rebien denúncies i es veien assetjats pels unionistes. Senzillament, la repressió entrava a les aules. Aleshores, va ser quan alguns docents atents a la composició diversa de les seves aules, optarem per ometre el conflicte i, fins i tot, canviar les programacions que poguessin ser sospitoses de fomentar l'independentisme, per tal de no tenir problemes. Aquella canalla, observava estupefacta, com els seus referents, els negaven la funció socialitzadora que sempre havien exercit. Les pors, les frustracions, les incomprensions de la situació no trobaven, en aquell tema, la conducció que els calia. L'escola perdia una oportunitat d'or d'educar en el respecte i l'entesa entre diferents. L'autocensura s'imposava. Deixàvem tota una generació en l'espai sideral de la lliure interpretació. En l'espai mort dels seus raonaments i conclusions, sense ningú que els conduís cap al lliure pensament. I van fer el que fan tots els adolescents; extreure els seus propis aprenentatges.
Aquells adolescents ara voten o estan a punt de fer-ho i hem de fer un esforç com a societat per tal que tinguin el seu espai en la República que estem construint perquè aquesta serà la seva República. Calen polítiques valentes per tal que els docents quedin blindats davant de la Repressió del reino de España. Calen polítiques que tinguin com a eix els nostres infants i adolescents. Cal una esquerra forta a Madrid pet tal de bloquejar l'avançament de l'IBEX 35. Des del punt de vista pedagògic no ens podem permetre dilapidar anys d'educció en l'ús de la paraula per a resoldre conflictes. No podem permetre que guanyi el discurs de l'agressió, de la força bruta. Els nostres fills no es toquen i els docents tampoc.
Virgínia Martínez és adjunta a la Presidència de la Federació Regional d'ERC al Camp de Tarragona.
