Maria Tarragó Artells ens ha deixat avui, de matinada, de manera callada, tranquil·la, sense donar feina, tal com ella volia. Paradoxalment, la Maria era tota vida, era com un huracà que no deixava indiferent ningú.
La Maria va néixer l’any 1922, estudià batxillerat a l’Institut de Reus on compartí aula amb Gabriel Ferraté i Xavier Amorós. Sempre deia que era mig any més petita que en Ferrater i mig any més gran que n’Amorós. És de les poques dones de la seva generació que estudià a la Universitat. Concretament, començà Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, però, en acabar el 2n curs, decideix tornar a Reus i estudiar Magisteri a l’Escola Normal de Tarragona. Ja diplomada, farà uns anys de mestra a l’escola Maria Cortina.
Mare de dos fills i una filla, la vida de mestressa de casa no l’acaba de satisfer, per la qual cosa als 42 dos anys decideix tornar a la Universitat i acabar la carrera. El fet d’haver d’anar dos dies a Barcelona durant tres anys no serà ben vist pel seu entorn, però per ella és un descobriment que li canviarà la vida. La Barcelona de finals dels anys 60 del segle passat bullia d’efervescència social i política. La Maria sempre recordarà aquells anys com un dels períodes més feliços de la seva vida perquè li donà les eines per poder desenvolupar una vida professional pròpia.
L’any 1972 entra a treballar a l’Arxiu Municipal de la mà d’en Salvador Vilaseca i l’any 1979, en convocar-se les primeres eleccions municipals, CiU li demana que vagi a llistes i entra com a regidora de l’Ajuntament convertint-se en la primera dona a ocupar aquest càrrec. És un moment en què tot està per fer i, en ella recauen la delegació d’Arxius i Museus. Es planteja dos objectius: el primer, aconseguir el fons arqueològic de Salvador Vilaseca per a la ciutat i, el segon, poder fer la restauració del teatre Fortuny amb la constitució d’un Consorci amb la Generalitat, la Diputació i el mateix Ajuntament.
I aquí és on xocarà frontalment amb l’alcalde Carles Martí i els seus companys de Consistori que no veuen la necessitat d’invertir els recursos econòmics necessaris per poder portar a terme aquestes actuacions. Després de moltes discussions, decideix dimitir, i efectivament, ho fa a la meitat del mandat.
El seu caràcter fort i la constatació que la seva opinió era menystinguda pel fet de ser dona la van portar a prendre aquesta decisió. Ella va mantenir sempre i no se’n va estar explicar-ho: “em van posar a la llista per semblar moderns, però mai em van tenir per a res”.
Ara bé, aquest fet no la va fer defallir i l’any 1981, s’incorpora com a delegada de Cultura a Tarragona. Allí es troba en una situació de desgavell total i els seus dots d’organització la portaran a posar ordre entre el personal provinent del Ministerio, i a contractar nous funcionaris per poder fer efectiva la política cultural de la Generalitat.
Al cap de dos anys es trasllada al Negociat de Cultura a Reus, al carrer d’Amargura, al pis que havia estat de la Sección Femenina. Una vegada més torna a començar i converteix el pis en la seu del Servei de l’ensenyament del català. Allí començarà el reciclatge de català de tot el professorat de primària i secundària i, tindrà la seu durant molts anys, el Centre de Normalització Lingüística.
Porta una vida social força activa, és habitual del Círcol on juga al bridge, una de les seves passions. Amant de la lectura, s’hi passava moltes hores gaudint de la seva extensa biblioteca. Conversadora de mena, no deixava mai de dir el que pensava; era un plaer escoltar-la explicar històries sobre Reus. En sabia un munt!
Avui, el Centre de Lectura ha perdut la seva sòcia núm. 489 i, la ciutat, una dona compromesa en la cultura que va treballar tota la vida per allò que creia que calia fer, sense por, en una època en què les dones ho teníem encara més difícil que ara.
Et trobarem a faltar, però en parlarem de tu perquè les generacions futures no t’obliden.
Empar Pont és secretària general del Centre de Lectura.
