La sequera és un problema que afecta tot el món, sent una de les primeres conseqüències directes del canvi climàtic, del qual tothom se n'hauria de sentir una mica responsable. És cert que qui més culpa podria tenir en aquesta deriva és qui està menys disposat a modificar els seus hàbits de viure, de produir, de circular, i així a poc es pot aspirar per evitar el desastre.
És sabut que des de fa 30 anys s'organitzen cimeres on participen representants d'arreu, però la poca decisió en imposar les mesures necessàries per afrontar el problema ens ha abocat a situacions cada vegada més difícils d'aturar i revertir. A la vegada que s'hi afegeix la manca d'implicació dels països que més hi haurien de fer.
Darrerament, s'ha pogut llegir que "els Estats Units, la Unió Europea i el Regne Unit han elevat els seus objectius de retallada d'emissions per al 2030 i s'han compromès a arribar a la neutralitat del CO₂ el 2050", que vol dir que tots els gasos d'efecte hivernacle emesos siguin compensats per mètodes de captura a l'atmosfera.
La Xina ha dit que "buscarà arribar a aquesta neutralitat el 2060, encara que no es veu com perquè el seu pla presentat no preveu una reducció de les emissions. Tampoc suposen cap reducció els plans presentats per Austràlia, Rússia o Brasil, i l'Índia ni tan sols ha traslladat les seves intencions".
Finalment, sembla que les cimeres del clima comencen d'aquí a uns dies de trobada de mandataris internacionals, empresaris i ecologistes, molts dels quals amb interessos i idees tan contraposades que fa impossible arribar a un consens que representaria tirar pedres a la mateixa teulada, i gairebé totes posen fi a la bona intenció d'augmentar l'ambició climàtica.
Per aquesta dificultat d'arribar a acords per unanimitat entre gairebé 200 països, és habitual sentir "decepció" o "fracàs" al final de cada edició, tot i que, malgrat tot, s'agraeix que existeixi un fòrum per parlar del tema i un instrument que serveixi per adoptar i dictar normes per l'emergència climàtica global.
I, a propòsit, amb aquest panorama, no s'entén massa bé els viatges amb avió, les populars curses de cotxes i motos, o els ral·lis.
Tornant a la sequera i mirant a la vora, tampoc no s'entén com arreu de Catalunya, després de tres anys, gairebé s'ha normalitzat la vida dels pantans, mentre que al sud no hi ha manera que caiguin unes gotes que permetin albirar la recuperació dels pantans d'Ulldecona, Riudecanyes i Siurana.
